Les altres veus del feminisme

‘La mat perquè era meua’ li sona aquesta frase? perquè fa tan sols 28 anys era una de les cançons de major èxit a Espanya. I és que el masclisme, la bretxa salarial o la violència de gènere, entre altres, eren conceptes que únicament empraven una part molt reduïda de la societat: els col·lectius feministes. I no va ser fins a 1999 quan en una Assemblea General de les Nacions Unides van establir el 25 de novembre com el Dia Internacional de l'Eliminació de la Violència contra la Dona, establint com a objectiu principal convocar una sèrie d'activitats dirigides a sensibilitzar sobre el problema de la violència contra les dones.

Per això, el dilluns se celebre aquest dia, en el qual es van realitzar diverses manifestacions impulsades per les associacions i col·lectius feministes, participant a més una gran quantitat d'homes i dones en més de trenta ciutats, entre elles València.

Per això, en elperiodic.com hem volgut parlar amb algunes veus no gaire conegudes però que pertanyen al món del feminisme. I és que els col·lectius que pateixen aquesta “doble discriminació” són les dones amb discapacitat i les migrants. En el cas de les primeres, són excloses per tindre una malaltia i a més moltes d'elles pateixen “violència tant física com psicològica, no sols per la seua parella sinó per familiars o amics”, estableix Gela Duart, responsable de Projectes de dones amb discapacitat Xarxa.

En el cas de les dones migrants, aquestes pateixen discriminació per dues vies: el racisme -per la seua condició social- i masclisme -per la seua condició sexual-. I és que tal com afirma Mar Adalid, coordinadora de l'Associació Rumiñahui de València “s'ha de lluitar per a tractar d'erradicar aquest terrorisme sobre les dones”, ja que en moltes ocasions si eres dona afrodescendiente com és el cas de Sharika el teu cos està “automàticament associat amb l'erotisme. Ja que es converteix en un objecte exòtic i sexual”, estableix aquesta jove que també va participar en la manifestació del 25N.

La necessitat d'una educació igualitària

“L'educació és la base perquè hi haja una societat igualitària” estableix Pablo, un jove que es trobava en la concentració del 25N i és que segons el Consell de la Joventut d'Espanya (CJE) el sistema patriarcal “es val d'una educació masclista per a subsistir, la qual a més és rebuda per totes les xiquetes i xiquets des que són xicotets i això fa que els comportaments sexistes isquen reforçats a mesura que van creixent”.

La importància d'una millora en l'educació sobretot en les noves generacions és el que proposa la coordinadora de l'Associació Rumiñahui de València, Mar Adalid com a principal solució a aquest greu problema social, ja que a més pensa que aquesta és “l'única via per la qual es podrà aconseguir aconseguir una societat igualitària i justa”. Mar a més es defineix com una persona molt optimista, per això pensa que en uns anys s'aconseguirà que la societat siga més igualitària i justa, encara que només pensa que aquest objectiu es podrà aconseguir quan “aconseguim educar en equitat a tots els homes i dones”.

I és que segons Abigail Castillo, presidenta de l'Associació “no aquestes sola” l'educació és sexista perquè la societat ho és encara més, ja que si ens detenim a analitzar tots els comportaments de la societat ens adonarem que “tot el que ens envolta són micromachismos”. Ja que el fet d'anar-nos a un bar i que posen la botella d'aigua a la dona i la cervesa a l'home o que el compte vaja directament per a l'home són accions que mostren que en el camp de la igualtat “mancada molta informació i formació”, estableix la presidenta.

Sharika proposa el llenguatge com l'element “sobre el qual s'ha de treballar juntament amb l'educació” ja que per a parlar d'una mare exemplar utilitzem únicament ‘mare’, mentre que per a ressaltar la gran labor que realitza el pare, se'n diu ‘padrazo ’, per això “la formació als xiquets ha de començar per emprar un llenguatge que utilitze termes igualitaris i que no exalte a un sexe i tracte de desprestigiar a l'altre”, afirma la jove.

No obstant això, un dels temes que més preocupa la societat són les agressions sexuals, sobretot després de l'increment dels ‘ramats’, terme que es va començar a utilitzar per a referir-se a les violacions o agressions sexuals en grup. I és que des d'aquells Sant Fermines de 2016 les agressions sexuals amb penetració han crescut un 35%, arribant a 54 víctimes, segons les dades aportades pel Balanç de Criminalitat del Ministeri de l'Interior.

A més, GeoViolencia Sexual anunciava en un informe que, a Espanya, es denuncien tres violacions cada dia, sent una taxa que no per a d'augmentar, ja que en 2018 es van aconseguir les quatre denúncies diàries durant els quatre primers mesos de 2018 o cosa que és el mateix una denúncia per violació cada sis hores.

Aquestes dades reflecteixen l'esteses que estan les violacions i agressions sexuals, ja que segons una altra enquesta de la Delegació del Govern per a la Violència de Gènere el 7,2% de les espanyoles, això es1.700.000 dones admeten haver sigut alguna vegada en la seua vida agredides sexualment.

Però per què hi ha hagut un auge de ‘ramats’? Segons Álvaro, un jove que també es trobava en la manifestació pel Dia Internacional de l'Eliminació de la Violència contra la Dona, la causa d'aquest increment de les violacions o agressions sexuals en grup és perquè no hi ha una educació sexual en els col·legis i els xiquets “adquireixen els coneixements necessaris en aquest àmbit veient un porno que és violent i sexista”, per això, quan s'inicien en el món de les relacions sexuals “la majoria té comportaments molt agressius, pensant que això és el normal i habitual i el que li agrada a totes les dones”.

I és que aquesta sexualización del cos de la dona és “el principal problema” ja que molts pensen que les dones “som un objecte al qual poden violar”, estableix la coordinadora de l'Associació Rumiñahui de València.

No sabem quan acabarà aquesta ‘xacra social’, fins llavors hem d'intentar fer el que siga a la nostra mà per a tractar d'educar i conscienciar a la societat que homes i dones són iguals. I és que això és el que porta defensant el moviment feminista des dels seus orígens en 1918, any en què es va fundar l'Associació Nacional de Dones Espanyoles (ANME).

I és que hem d'agrair molts dels avanços el terreny de la violència de gènere a dones com Concepción Arenal que en 1841 va aconseguir que les dones pogueren accedir a la universitat, a Victoria Kent que en 1889 funde el Lyceum Club Femení, una organització pionera en la defensa dels drets de la dona i a Clara Campoamor que en 1931 va aconseguir que es derogara l'article 438 del Codi Penal, que permetia al marit matar a la seua esposa en casos d'adulteri, entre altres.

Aquestes han sigut algunes de les dones que van lluitar per la igualtat en l'educació, la cultura i la política fa més d'un segle, quan parlar de drets era encara una utopia.