L'almussafeny Ramón Girona Lacruz supera el seu primer segle de vida

L'11 de novembre de 1918 va nàixer a Almussafes Ramón Girona Lacruz, per la qual cosa el passat 11 de novembre celebrà el seu 100 aniversari. Tant la seua família, que va organitzar una gran festa en el seu honor, com el propi ajuntament, que li va fer entrega d'una placa commemorativa, van compartir l'alegria de la seua longevitat. Llaurador de professió, Ramón Girona és un gran amant de la literatura i de jocs d'estratègia com els escacs i, a pesar de la seua llarga vida i al fet de que es vera obligat a combatre en el camp de batalla durant la Guerra Civil i a subsistir posteriorment en un camp de concentració, encara hui gaudix de bona salut i passejar continua sent una de les seues rutines diàries.

Fins fa molt poc, Ramón Girona Lacruz encara departia cada matí amb altres majors en el Parc Central, on aprofitava també per a prendre el sol i disfrutar d'un café. Des de fa uns mesos, les distàncies que es permet recórrer són menors, encara que continua eixint de casa tots els dies per a prendre un café, xarrar amb coneguts i fumar-se un "cigarret".

Després de més de 36.500 dies viscuts, Ramón gaudix de bona salut, cuida la seua dieta, en la que les fruites, verdures i fruits secs tenen un paper protagonista, i continua afrontant la vida amb gran pragmatisme, filosofia i optimisme.

Nascut en el carrer Plantaes de la vila d'Almussafes, fill primogènit de Ramón i Teresa, Ramón va tindre una infància feliç que va compartir amb els seus germans menuts, Teresa i Eleuterio, i des del principi va demostrar la seua vàlua com a estudiant. Va ser un alumne aplicat que, com era habitual en l'època, compaginava els seus estudis amb les obligades labors en el camp per a col·laborar en l'economia familiar.

Als 18 anys la seua vida va donar un gir radical, ja que el 18 de juliol de l'any 1936 va esclatar la Guerra Civil Espanyola, i Ramón, com molts altres, va ser convocat a files immediatament. Van ser temps durs, en els que inclús va ser privat de llibertat amb el seu ingrés en el camp de concentració de presoners d'Orduña (Biscaia), tan sols un any i mig després d'esclatar el conflicte armat. Ramón va ser una de les 50.000 persones que van passar per este centre de reclusió establit per les tropes militars franquistes, que es mantingué actiu entre juliol de 1937 i setembre de 1939. Precisament una anècdota que transmet el nivell cultural, de coneixement i del sentit de la justícia del nostre centenari va succeir en l'esmentat camp. Recorda perfectament que un dia passejava amb altres dos interns de Guadassuar i de l'Ènova, els tres parlant en valencià, quan va passar un sergent que li va dir: "Oye, jodío por culo, habla el español como Dios manda". Al que ell va replicar: "Perdone, pero el español no existe, y a Dios no lo meta que tiene mejores cosas que hacer", resposta que li va valdre un castic: el tancament en el calabós.

El capità, a l'assabentar-se de la situació, el va fer cridar perquè li comptara la veritat i, al concloure el seu relat, Ramón li va consultar el capità: "¿Para usted existe el español?"", i després de la negativa del mateix, Ramón va afirmar: "Existe el castellano, pero no el español. En España se hablan más idiomas". El capità, sorprés, li va contestar: "Tienes razón, pero aquí tienes que hablar en castellano". I Ramón li va replicar: "De acuerdo, hablaré en castellano, pero cuando voy con los amigos a solas hablo el valenciano. Hablo el idioma que me enseñó mi madre. Pero si usted quiere que yo renuncie al idioma de mi madre, me lo dice". Finalment, el capità va afirmar: "No, no, lo que tu madre te enseñó, no lo renuncies nunca", i va procedir a l'alliberament de Ramón i al tancament del sergent, qui va passar 15 dies sense permís per a eixir del camp.

Després del seu alliberament al cap d'uns mesos, Ramón Girona va contraure matrimoni amb Josefina, també veïna del municipi, amb la qual va tindre cinc descendents: Ramón, Salvador, Albert, Pepa i Tere i la família ha continuat creixent al llarg dels anys, ja que en l'actualitat és iaio de cinc néts i quatre nétes i besiaio de tres besnétes i un besnét, amb els quals manté una estreta relació.

Desconeix el secret de la seua longevitat i, a pesar dels seus cent anys de vida, seguix regalant-se algun cigarro diari, un xicotet vici a què no vol renunciar. Entre les seues aficions, dos grans apostes: la lectura i els escacs.

En la terra va trobar la seua professió, encara que si les circumstàncies de l'època hagueren sigut altres, Ramón s'hauria convertit en economista. De fet, just abans de començar el conflicte bèl·lic, ja havia consultat la possibilitat d'iniciar estos estudis a distància, un somni que finalment es va veure truncat. No obstant això, Ramón Girona Lacruz ha disfrutat d'una existència feliç en el poble que li va veure nàixer i en el que ha construït la seua dilatada i enriquidora vida.