La revista “Nature” publica les primeres conclusions de l’impacte de la nau DART sobre un asteroide

La prestigiosa revista Nature ha publicat cinc articles que recullen els primers resultats de l’anàlisi de les observacions realitzades després de la col·lisió de la nau espacial DART el  27 de setembre de 2022 amb el sistema d’asteroides binari Didymos. Aquesta missió de la NASA, en la qual col·labora un equip d’investigació de la Universitat d’Alacant, ha suposat un gran repte per a la comunitat científica, però en cap moment ha comportat un risc per als habitants del nostre planeta. «Ni Dimorphos ni Didymos representen cap perill per a la Terra abans o després de la col·lisió controlada de DART amb Dimorphos», han assenyalat fonts de l’agència espacial nord-americana.

Aquestes observacions, que han sigut realitzades, en alguns casos, per telescopis científics que pertanyen a ciutadans de tot el món, ajuden a comprendre com l’impacte de DART ha canviat l’òrbita del satèl·lit i llancen llum sobre com aquest enfocament es podria convertir en un sistema de defensa contra possibles col·lisions d’objectes astronòmics amb la Terra.

La missió DART va dirigir, el 27 de setembre de 2022, una nau espacial cap a Dimorphos, el satèl·lit de l’asteroide pròxim a la Terra (65803) Didymos. L’objectiu de la col·lisió era canviar l’òrbita del satèl·lit amb la finalitat de dissenyar un mètode potencial de desviació d’asteroides. Els articles de Nature revelen les estimacions del canvi en l’impuls del satèl·lit i descriuen com es va transferir l’impuls de la nau espacial al satèl·lit.

El professor Adriano Campo Bagatin, de l’equip de Ciències Planetàries de la Universitat d’Alacant, és coautor de l’article de Jian-Yang Li i col·laboradors, en el qual analitzen les imatges obtingudes amb el telescopi Hubble de la cua d’ejecció (deixalles creades per l’impacte), la velocitat i l’evolució de la qual poden explicar el canvi causat per l’impacte, i mostren una cua molt extensa, deguda a les partícules expulsades del petit asteroide Dimorphos després de la col·lisió de la sonda DART.

Segons assenyala Campo Bagatin «les cues són característiques dels cometes, però es poden formar també quan els asteroides reben col·lisions. En aquest cas es diu que es tracta d’asteroides activats. Contràriament al que es podria pensar, la cua no es deu als fragments que s’ejecten més ràpidament, sinó als que són expulsats amb velocitats baixes, que són arrossegats lentament per la pressió de la radiació solar». Així, el professor destaca que «l’equip de la UA ha contribuït precisament en l’explicació del mecanisme, inicialment inesperat, que fa possible l’expulsió de partícules de la superfície amb velocitats de poques desenes de centímetres per segon».

En un altre dels articules publicats per Nature, que té com a autora principal Cristina Thomas, es determinava el canvi en el període orbital de Dimorphos al voltant de Didymos després de l’impacte de DART. Dos enfocaments independents per a mesurar aquest canvi suggereixen que el període orbital es va reduir en uns trenta-tres minuts.

D’altra banda, el signat per Ronald Terik Daly juntament amb altres investigadors reconstrueix l’impacte de la nau espacial DART en Dimorphos, que pot ajudar en la planificació de futures missions i facilitaria la predicció amb més certesa dels resultats. També descriu la ubicació i la naturalesa del lloc de l’impacte, i assenyala que va tenir lloc entre dues roques, una de les quals va ser fregada per la nau espacial quan va fer contacte amb el satèl·lit.

Així mateix, l’article d’Andrew Cheng i altres investigadors deixa constància que la velocitat orbital de Dimorphos es va reduir després de l’impacte en un percentatge més elevat que la que havia aportat l’impuls de DART en si, una circumstància que atribueixen al fet que la transferència d’impuls de la nau espacial al satèl·lit es va veure reforçada per l’expulsió del material ejectat per l’impacte.

Les observacions de Dimorphos abans, durant i després de l’impacte realitzades per una xarxa global de telescopis científics de ciutadans (incloent-hi tres a l’Illa Reunió i un a Nairobi), han sigut recollides en l’article d’Ariel Graykowski i els seus col·legues, que han estimat la massa i l’energia de la pols expulsada i la seua evolució en el temps, una investigació que ens pot ajudar a comprendre els resultats de les missions d’impacte.

El Laboratori de Física Aplicada de Johns Hopkins va construir i va operar la nau espacial DART i administra la missió DART per a l’Oficina de Coordinació de Defensa Planetària de la NASA com un projecte de l’Oficina del Programa de Missions Planetàries de l’agència. LICIACube és un projecte de l’Agència Espacial Italiana (ASI), dut a terme per Argotec.