El periodista i Premi Nacional de Fotografia Gervasio Sánchez inaugura al MUA l'exposició "Sarajevo, guerra i pau"

El periodista i fotògraf Gervasio Sánchez, Premi Nacional de Fotografia, inaugura l’exposició «Sarajevo, guerra i pau» dimecres que ve, 27 d’octubre, a les 12 hores, a la sala El Cub del Museu de la Universitat d’Alacant. Sánchez impartirà, a més, una conferència el mateix dimecres 27 a les 19 hores, amb el mateix títol de l’exposició, i acompanyarà el públic en tres visites guiades: el dimecres 27, a les 18 h, i el dijous 28 a les 12 h i a les 18 h. La mostra romandrà oberta al públic fins al 9 de gener de 2022.

«Sarajevo, guerra i pau» presenta un recorregut expositiu format per cinquanta fotografies realitzades per Gervasio Sánchez, 25 en blanc i negre preses durant la guerra de Bòsnia i Hercegovina, que s’enfronten a 25 imatges en color de l’actualitat, fruit d’una tasca de recerca de l’autor durant tres mesos als mateixos llocs.

Aquesta experiència, segons paraules de Gervasio Sánchez, és «part inqüestionable de la meua vida professional i personal. És estrany el dia en què la meua memòria no s’atura en aquell conflicte. Continue somiant amb els bombardejos continus i veient la por als rostres dels habitants a pesar que l’abril de 2017 es complirà un quart de segle del seu inici». Sánchez detalla que «allí vaig aprendre que la guerra no es pot comptar. Per molt que afines el bolígraf, aguditzes l’enginy o els enquadraments de la realitat, mai aconseguiràs que el lector conceba la veritat d’un conflicte armat. L’horror és inimaginable per a qui no l’ha viscut».

Més de cent mil bosnians van ser assassinats o van desaparèixer, dels quals milers eren menors d’edat. Només a Sarajevo van morir 1.601 infants. Hi ha més de 25.000 menors orfes de pare o mare en tot el país. Els més optimistes afirmen que la capital bosniana no ha perdut el seu esperit cosmopolita, mentre que els pessimistes creuen que s’ha dissolt en el desemparament de la postguerra. Però quasi tots clamen contra els europeus: «Ens van trair durant la guerra i ens han abandonat després dels acords de pau», afirmen.

L’autor explica que «encara que no soc culpable és difícil d’explicar la meua convulsió interna. Sé qui van ser els principals culpables: els que van ordenar matar i fer desaparèixer centenars de milers d’éssers humans. Però en aquesta classificació també incloc els responsables polítics europeus de l’època», i afegeix: «Sé que un dels vicis principals del nostre temps és deixar de banda el passat, rehabilitar les biografies dels prohoms i convertir el món en un femer declaratiu. Sé que hem claudicat davant la veritat i que les víctimes són condemnades a l’ostracisme. Sé que encara hi ha centenars de tombes sense obrir. Sé què passa cada 11 de juliol al cementeri de Potocari, quan milers de dones, homes i infants es reuneixen per a enterrar els últims identificats de Srebrenica. Sé que els ossos de milers de bosnians sense identificar ploren en bosses de plàstic que s’amunteguen en frigorífics gegantescos a Tutzla. Ho sé, perquè ho he vist amb els meus propis ulls massa vegades. Ho sé perquè vull saber. Perquè la memòria i la consciència són l’única cosa que em queden davant la ignomínia i la mentida. Les dues ferides, però vives».

L’exposició compta amb el patrocini de la Conselleria de Participació, Transparència, Cooperació i Qualitat Democràtica, com a patrocinador, la Càtedra Pau i Justícia de la UA, com a organitzador de l’esdeveniment, i la col·laboració dels vicerectorats de Relacions Internacionals i Cooperació per al Desenvolupament; i Cultura, Esport i Extensió Universitària.

Gervasio Sánchez

Nascut a Còrdova l’agost de 1959, Gervasio Sánchez és periodista des del 1984 i viu a Saragossa des de fa 33 anys. Els seus treballs es publiquen en l’Heraldo de Aragón, col·labora amb la Cadena Ser i la BBC i dirigeix des del 2001 el Seminari de Fotografia i Periodisme d’Albarrasí. És autor de més d’una dotzena de llibres fotogràfics: El cerco de Sarajevo (1995) i els publicats per l’editorial Blume, Vidas minadas (1997, 2002 i 2007), Kosovo, crónica de la deportación (1999), Niños de la guerra (2000), La caravana de la muerte. Las víctimas de Pinochet (2002), Latidos del tiempo (2004), al costat de l’escultor i artista plàstic Ricardo Calero, Sierra Leona, guerra y paz (2005), Sarajevo, 1992-2008 (2009), Desaparecidos (2011), Antología (2012), Mujeres de Afganistán (2014) al costat de la periodista Mònica Bernabé, Vida (2016). Algunes de les seues exposicions han sigut comissariades per Sandra Balsells i Gerardo Mosquera. També va coordinar el 2001, al costat de Manuel Leguineche, el llibre Los ojos de la guerra (Homenaje a Miguel Gil) i el 2004 va publicar el llibre literari Salvar a los niños soldados.

Va rebre els premis de les associacions de premsa d’Aragó, Almeria i Còrdova, els premis Cirilo Rodríguez, Drets Humans, Ortega y Gasset, Rei d’Espanya, Julio Anguita Parrado, Bartolomé Ros, Jaime Brunet, Guernica per la Pau i la Reconciliació, José María Portell, José Antonio Labordeta i, el 2009, se li va concedir el Premi Nacional de Fotografia. És Enviat Especial per la Pau de la UNESCO des del 1998. El 2004, el govern d’Aragó li va lliurar la Medalla al Mèrit Professional, i el 2011, el govern d’Espanya li va concedir la Gran Creu de l’Ordre Civil de la Solidaritat Social. És fill adoptiu de Saragossa i membre d’honor de l’Associació de Fotògrafs de Còrdova (AFOCO). El 2015, TVE va emetre el guardonat documental sobre Gervasio Sánchez en el seu ja mítica sèrie Imprescindibles.