Investigadors de la UA i de l’Institut Espanyol d’Oceanografia alerten la desprotecció de les praderies de posidònia a causa del abocaments

Les directives europees prohibeixen fer abocaments antropogènics, és a dir, els derivats de l’activitat humana, en les àrees marines on hi ha posidònia. No obstant això, no estipula a quina distància de les praderies està permès fer-ho i, davant d’aquesta buit legal, existeix el consens generalment acceptat entre científics i gestors que n’hi ha prou amb allunyar-se’n cinc-cents metres. En conseqüència, els abocaments s’han anat desplaçant els últims anys des de zones costaneres més somes cap a àrees marines més obertes i profundes. Un nou estudi elaborat recentment pel Departament de Ciències de la Mar de la Universitat d’Alacant i pel Grup d’Ecologia d’Angiospermes Marines de l’Institut Espanyol d’Oceanografia (IEO-CSIC) demostra que les praderies de posidònia es veuen afectades per abocaments realitzats molt més enllà d’aquesta distància de seguretat. En concret, els investigadors aconsellen que, com a mínim, es respecte una distància de 2,5 quilòmetres del punt d’emissió

«Un buit crític en la protecció de les praderies submarines: l’impacte de els abocaments de nutrients en les praderies de posidònia oceànica» («A critical gap in seagrass protection: impact of Anthropogenic off-shore nutrient discharges on deep posidònia oceànica Meadows») és el títol de l’article que, publicat per la revista Plants, plasma una realitat alarmant, ja que el declivi de les praderies de posidònia s’està accelerant i amb aquestes, la desaparició d’hàbitats essencials per a la vida de centenars d’espècies de flora i fauna marines. El professor José Luis Sánchez Lizaso és un dels investigadors que ha participat en aquest estudi que, segons ell mateix detalla, s’ha realitzat durant un any en quatre punts de la costa compresa entre el sud de la província d’Alacant i el nord de Múrcia. Durant aquest temps s’han anat prenent mostres de manera periòdica amb la finalitat d’analitzar els nutrients abocats i, per a fer-ho, tal com explica el professor, s’han utilitzat marcadors moleculars amb la finalitat de discernir quins nutrients no tenen l’origen en la planta; s’ha mesurat la quantitat de llum en les aigües, i, a més, s’ha tingut en compte una altra sèrie de descriptors com la densitat de les fulles, o com realitza la fotosíntesi.

El resultat mostra que les plantes dins d’aquesta àrea d’influència de l’abocament experimenten canvis morfològics i fisiològics que afecten el seu creixement i supervivència i que arriben a causar una alteració significativa de l’hàbitat. Per tant, malgrat els esforços d’allunyar els abocaments del litoral, aquests resultats palesen la vulnerabilitat de les praderies de posidònia més profundes.

«Les distàncies entre els abocaments i els hàbitats vulnerables s’han subestimat i haurien de ser revisades si volem garantir-ne la conservació», explica Juan Manuel Ruiz, investigador de l’Institut Espanyol d’Oceanografia (IEO-CSIC) i coautor del treball. Per part seua, Sánchez Lizaso assenyala que «si no s’actua ràpidament es perdran moltes praderies de posidònia, les quals són essencials en l’ecosistema mediterrani, ja que, entre altres funcions, oxigenen l’aigua i d’elles depèn una gran varietat d’organismes i espècies bentòniques, moltes de les quals comercials».

La posidònia oceànica és una planta endèmica del Mediterrani, la més abundant i majoritària a la franja litoral, que pot formar praderies extenses des dels 0,5 metres de profunditat fins a un màxim de 40 metres. Aquesta planta és un organisme molt sensible a la deterioració mediambiental, com la disminució de la transparència de l’aigua, l’eutrofització (aportació en excés de nutrients inorgànics procedents d’activitats humanes), la contaminació i l’erosió, de manera que la seua presència a la costa és considerada com un indicador de la qualitat de l’aigua.