Vicente Enrique i Tarancón. Cardenal de l´Església (1907-1994)
El proper 28 de novembre el cardenal Tarancón complirà vint anys de la seua mort. Amb motiu d’esta efemèride s’ha publicat un llibre titolat Vicente Enrique i Tarancón. Cardenal de l’Església (1907-1994). Este llibre es va presentar amb gran afluència de públic el passat 14 d’octubre a l’Aula Magna de la Universitat de València al carrer de La Nau i el 22 d’octubre al saló de plens de l’Ajuntament de Burriana.
Un servidor ha col•laborat en esta edició i va participar en la presentació en ambdós llocs. Amb este motiu ara publique la meua intervenció en Burriana.
En record al borrianenc més universal que ha infantat el nostre poble un talant com el seu mai deuria de ser soterrat.
PARLAMENT
Convidat pel bon amic Emili Marín, esta vesprada tinc el goig de poder participar en la presentació del llibre “Vicente Enrique Tarancon. Cardenal de l’Església (1907-1994)”, una obra que és fruit de l’entusiasme, de l’amistat i de l’admiració que Emili ha tingut i té pel cardenal de Borriana. Pel cardenal valencià.
A les portes de complir-se 20 anys de la mort del nostre cardenal recordem amb afecte els vincles familiars, d’amistat, d’estimació, d’agraïment pel seu servei a l’església i per la seua paraula de fe oberta i sincera.
Actualment l’objectiu fonamental envers el nostre cardenal es troba en el treball diari per difondre la seua figura i la seua obra. Una figura històrica, de les més grans del segle passat, que encara hui il•lumina el moment present de la nostra societat. La seua grandesa va animar l’opinió de veus plurals i plurilingües perque el seu treball constant, tenaç i ferm basat en sòlids valors i grans conviccions va propiciar un coneixement que parla un mateix idioma universal, però no una única llengua. Es tracta de la justícia, la pau, la llibertat i la convivència respectuosa que és patrimoni de tota la humanitat. Ningú queda exclòs i tots som cridats.
Fa uns anys, evidentment abans de l’elecció del papa Francesc, el qui va ser un estret col•laborador del cardenal Tarancón, el P. José Mª Martín Patino, deia: “És una llàstima que actualment l’Església espanyola haja abandonat l’esperit taranconià”. I això era i continua sent veritat! Desgraciadament!
Quina diferència entre l’Església espanyola dels anys 70 i l’actual! Quina diferència entre l’Església “taranconiana” i “montiniana”. Una Església oberta, avançada i conciliar, i l’Església “wotjiliana” o “ratzingueriana”, caracteritzada pel conservadurisme, la condemna, el tancament o l’aïllament de la societat. Si l’Església que va representar Tarancon (amb els bisbes Pont i Gol, Jubany, Setién, Cases Deordal, Iniesta o Echarren) amb el recolzament del papa Pau VI, era una Església de primavera, la que representava abans Suquia i García Gasco, i ara Rouco i Reig Pla, Casimiro López i Demetrio Fernández, Rico Pavés o Jesús Sanz ha segut una Església d’hivern. Encara hui, desgraciadament, i malgrat els aires nous que vénen de Roma amb el papa Francesc.
I és que després que Roma s’afanyara a acceptar la renúncia de Tarancón, va començar una campanya per desfer l’obra del cardenal de la Transició, del cardenal de la llibertat i de la independència de l’Església.
El pas de Tarancón a Rouco ha segut el pas de l’aggiornamento a la cristiandat, de la renovació a la intransigència, de les reformes a la seguretat doctrinal i a les pors, del diàleg amb el món i la cultura al replegament, la condemna i la crítica constant i obsessiva dels avanços científics. En una paraula: hem vist el pas d’una Església oberta a una Església tancada i a la defensiva.
En arribar a Madrid Suquia, i Rouco després, semblava que la culpa de tot era de Tarancón. I per això a Roma es van afanyar, primer a acceptar-li la dimissió d’una manera vergonyosa, i després a Madrid, a enterrar qualsevol referència o llegat de Tarancón.
Però la història posa a cadascú al seu lloc. Mentre que a Suquia ningú el recorda i a Rouco el recordarem per la seua nefasta acció conservadora, Tarancón està i estarà present en el record i en l’agraïment dels cristians per la seua vida i per la seua defensa de la renovació de l’Església basada en el Vaticà II.
Afortunadament després de l’hivern “wotjilià” i “ratzinguerià”, ha tornat a florir la primavera a l’Església amb el papa Francesc, una persona i una pastoral molt semblant a la que Tarancón.
La preferència pels més dèbils de Francesc i de Tarancón són ben patents. Si el papa Francesc va anar a Lampedusa i va denunciar el tracte que el Primer Món dóna als immigrants, o bé el seu clam a favor dels pobres i dels qui no tenen allò que és necessari per a viure, l’any 1950, Tarancón, en un clima de nacionalcatolicisme, ja va denunciar l’estraperlo i els qui, a costa dels pobres, dels qui no tenien pa a taula, anaven enriquint-se. I si el papa Francesc ha denunciat la idolatria dels diners i l’economia que mata, i ha fet una aposta valenta per la dignitat dels treballadors, Tarancón a Oviedo va defendre els obrers de les mines, que eren tractats d’una forma inhumana. I encara més. Si el papa Francesc ha fet un crit a favor de l’home i de la llibertat, Tarancón va saber defendre la llibertat i la independència de l’Església durant el conflicte amb el Govern d’Arias Navarro pel cas Añoveros.
Són molts més els paral•lelismes que podríem trobar entre Francesc i Tarancón, dos hòmens conciliars, oberts, dialogants, amb esperit lliure, pròxims a la gent.
Bergoglio i Tarancón, el primer ara i el segon durant l’etapa dels anys 50 a 80 del segle passat, representen l’Església de Jesús. Una Església que no condemna, una Església que sap escoltar, que sap acollir, que sap compartir els goigs i les esperances, les alegries i les tristeses del nostre món.
Este llibre d’homenatge a Tarancón, mostra com el cardenal va saber encarnar l’Evangeli i anunciar-lo com a missatge d’alliberament, de consol i de misericòrdia. No com a doctrina de confrontació, de condemna i de trinxera.
Durant 65 anys com a sacerdot Tarancón va servir a l’Església i a la societat mostrant-se com un home de fe, tenaç en l’esperança, expert en reconciliació i defensor dels drets humans. Acollidor de creients i no creients. Disposat al diàleg amb totes les cultures i religions. Animador d’una pietat popular que s’expresa en les celebracions litúrgiques d’acord amb les orientacions del Concili Vaticà II. Esta línia de rebre a tots, cosa no massa fàcil en el context social i polític de l’època estava avalada pel Papa Pau VI. Tarancón era un home d’ajuda i de consell i amb esperit de fe escoltava a tots amb la ment i amb el cor oberts. Sempre intentant d’entendre l’altre i dir-li una paraula encoratjament, de consol, d’esperança o de comprensió. Moltes d’estes converses i actuacions només les saben aquells que foren beneficiaris. I son una mostra cristiana d’allò que la mà dreta no ha de saber el que fa la mà esquerra.
En ser elegit nou bisbe de Roma el 13 de març de 2013, el papa Francesc feia un elogi (després de tants anys d’oblit) del Vaticà II. Francesc deia: “Després de 52 anys, què hem fet de tot allò que l’Esperit Sant ens va dir al Concili?”. Sort tenim del papa, que encara que reconeixia la gent “que vol fer marxa arrere” pel que fa a la renovació conciliar, és, com Tarancon, un clar defensor del Vaticà II, que va significar aquell aire fresc que va portar la primavera a l’Església.
Com a actor fonamental del Concili i de la Transició espanyola, Tarancón se’ns presenta encara hui com una figura a recuperar i a estudiar. I com un bisbe a qui hem d’agrair el seu treball per la reconciliació entre les dues Espanyes i per la renovació de l’Església.
Moltes gràcies!
