El valencià: la llengua de Sant Vicent Ferrer

Tot un any vicentí dedicat a la figura i obra de Sant Vicent Ferrer, patró dels valencians, és una oportunitat que se’ns oferix per aprofundir encara més si cap, amb el llegat d’este sant valencià.

A Déu doneu-li glòria!!! És el lema que obri este any jubilar i que l’arxidiòcesi de València ha escollit com a titolar. Són moltes les ciutats que recorden el pas de Sant Vicent pels seus carrers: Catí, Morella, Sant Mateu, Llíria, La Llosa, Teulada, Xilxes o València, on va nàixer el nostre sant. Per commemorar la festa del nostre patró se sol celebrar la missa en valencià, o si més no l’homilia, per recordar així que el nostre sant predicava en la nostra llengua.

Però, perquè l’església valenciana reduix la llengua pròpia dels valencians, el pilar principal que ens definix com a poble, a un simple fet anecdòtic o folklòric? Per què el valencià a l’església valenciana a de ser anormal o excepcional a la predicació, a la litúrgia, a la catequesi o als estudis en la Facultat de Teologia i als seminaris valencians, mentre és una normalitat a les institucions públiques, al carrer, als mercats, al camp, al comerç, a les festes, entre amics, entre familes, en la televisió, en revistes, a la universitat, als hospitals o a les escoles? Perquè l’església valenciana no fa propi l’esperit de la Pentecosta com se’ns relata als Fets dels Apòstols? Ac 2 1-11. “Quan va arribar la diada de Pentecostés es trobaven reunits tots junts. De sobte, com si girara una ventada impetuosa, se sentí del cel un remor que omplí tota la casa on es trobaven asseguts. Aleshores se’ls van aparéixer unes llengües com de foc, que es distribuïen i es posaven sobre cada un d’ells. Tots quedaren plens de l’Esperit Sant i començaren a parlar en diverses llengües, tal com l’Esperit els concedia d’expressar-se”.

Este relat ens mostra un signe i un símbol d’universalitat. Per a que la Paraula de Déu arribe arreu del món i siga entesa pel màxim de gent possible i l’església s’encardine en el poble on li oferix el servei. Pau VI deia en el discurs de clausura del Concili: “les llengües innombrables que parlen els pobles, han estat admeses a exposar litúrgicament la paraula dels homes a Déu, i la Paraula de Déu als homes”. I és que el Concili Vaticà II recomanava l’ús de les llengües vernacles a la litúrgia.

Ens enorgullim de celebrar el VI Centenari de la mort de Sant Vicent Ferrer ¿i els bisbes, preveres i diaques residents en les diòcesis valencianes, perquè no són capaços de recuperar la llengua en la qual el sant dominic va predicar, i en la qual trobem escrits els seus sermons?

Respectar la terra i la cultura dels cristians que els bisbes han de servir, és encarnar l’església en la realitat cultural de cada poble i valorar les tradicions i les llengües de cada país. I no marginar-les ni anul·lar-les.

Cal recordar a més, que el 15 d’octubre de 2016, l’Assemblea Diocesana de València, reunida a la catedral, va aprovar sobre la litúrgia el punt núm. 107, que diu: “Fomentar el uso del valenciano en la liturgia, como cauce de evangelización enraizado en nuestra cultura, promoviendo la edición de los libros litúrgicos en valenciano”. I quan anem cap al segon any de l’aprovació d’este punt, ni tenim els llibres litúrgics en valencià, ni es promou el valencià des de les esglésies locals, ni es fan misses en la nostra llengua a la majoria de les parròquies valencianoparlants.  ¿Per què els bisbes i els preveres valencians no evangelitzen en la nostra societat en la llengua del nostre sant?

En molts sectors de la nostra societat els cristians valencians i fins i tot els no-cristians desitgen, per raons pastorals i culturals, que l’església valenciana prenga un compromís decidit pel valencià i no reduisca la llengua a la mínima expressió. La societat valenciana té l’obligació d’esgotar tots els camins de l’esforç per establir ponts de diàleg i compresió amb altres pobles i cultures. Sense pors. Per sentir-se identificat amb les seues tradicions i costums; per abandonar els complexos que li han impedit creure en ella mateixa; per superar-se en els reptes socials, per ser més plural i participativa. Més activa i comunicativa, més autónoma i democràtica, i més objectiva des de la llibertat i la pluralitat. Des de la dignitat que com a poble, li és innata.

El jubileu del VI Centenari de la mort del patró del País Valencià, hauria de ser l’ocasió propícia per recuperar la llengua dels valencians a l’església. Si l’església arriba a utilitzar el valencià a les celebracions litúrgiques, d’una manera normalitzada, este serà un miracle més dels que va fer Sant Vicent Ferrer. En ple s. XXI, és hora que l’església valenciana siga més valenciana.