Tresors amb història amb el Cardenal Tarancón
El passat dimarts 14 de juny, Tresors amb Història, el programa d’À Punt dels objectes extraordinaris i les seues meravelloses històries que amaguen al darrere, s’en va fer ressó de la figura del cardenal Tarancón. Mostrant la casulla episcopal i el pectoral de 1946, se va fer un breu recordatori d’este insigne personatge.
No hi ha dubte, que la memòria del cardenal continúa viva en la societat borrianenca, arreu del territori valencià i com a la figura eclesiàstica espanyola més influient, important i carismàtica del segle XX. El cardenal que va capitanejar la nau de l’Església espanyola en la dècada dels 70, va estar marcada pel final del franquisme, la Transició i l’inici de la democràcia. Una etapa convulsa no exempta de crispacions, tensions i preocupacions. Tarancón va assumir molts sacrificis personals i atacs indiscriminats per totes bandes. Les més dures i cruels venien de casa.
La nostra terra, ha donat al món figures d’una gran transcendència que ens han d’enorgullir com a poble. Este gran personatge valencià ens convida a conèixer-lo i descobrir les seues gestes, que sempre van estar marcades pel seu contigut de la justicia, pel bé comú i al servei de la societat.
No se pot entendre la culminació de la Transició sense tindre en compte com Tarancón va apostar per la democràcia, per la via del diàleg i la pau. Està clar que no va ser ell asoles, per que entre uns i altres es va avançar en el camí del consens. L’esquerra va deixar de banda el seu passat anticlerical, i la dreta el nacionalcatolicisme, perquè ambos extrems no podien una altra volta desembocar en una guerra civil. El personatge que va fer de pont i aproximà propostes d’entesa va ser el cardenal Vicente Enrique i Tarancón. Res va ser fàcil, i menys tenint a casa, un grup de bisbes espanyols que s’opossaven al canvi de rumb que proposava el cardenal, que venia dirigit des del Vaticà per Pau VI i el secretari d’Estat el cardenal Villot. La figura excepcional de Tarancón va fer un autèntic exercici de memòria històrica treballant sempre per evitar l’enfrontament religiós i segellar la reconciliació.
Anys més tard i amb l’elecció de Joan Pau II, Tarancón perd protagonisme i els vents que venen des del Vaticà no son favorables a les orientacions que havien tingut validesa fins a ixe moment, que tenien el seu orígen en la pròpia transició que va fer l’Església en el Concili Vaticà II (1962-1965). A Tarancón se li va recriminar que no fomentara un partit catòlic en la jove democràcia espanyola, la descristianització i secularització d’Espanya, i que Déu no estiguera present en la nova Constitució al reconèixer la llibertat religiosa. En definitiva, segons la curia vaticana, el retorcés del catolicisme en Espanya. Ampoma que ve bolea!!! No era poc!!!
Realment Joan Pau II no és que anyorara el franquisme, però cert que tenia una cartografia molt diferent a la del gran intel·lectual Pau VI i els grans bisbes conciliars dels anys 70.
Tarancón el que volia, i va dedicar grans esforços fins al límit de les seues forçes, era la pacificació d’Espanya. Desitjava al màxim evitar la confrontació i la violència, i va posar a l’Església al servei d’esta causa. La majoria del clero, amb algunes excepcions, el va seguir, i la nova Constitució de 1978 no s’entén sense la figura del cardenal Tarancón i el recolzament de Pau VI.
El mateix dia que À punt emetia “Tresors amb història” moria als 96 anys D. Gabino Díaz Merchan, arquebisbe emèrit d’Oviedo. L’últim bisbe espanyol en vida que havia participat en les sessions del Concili Vaticà II i encarnava perfectament el seu ideal. Va substituir a Tarancón com a arquebisbe d’Oviedo en 1969 i com a president de la Conferència Episcopal Espanyola en 1981. Tingué que fer front a la delicada situació del Colp d’Estat, l’arrivada al poder del PSOE i encaixar el dur desmantelament de l’Església espanyola de Tarancón i els seus bisbes conciliars. És a dir, el restauracionisme orquestrat per Joan Pau II, fent-se realitat amb els mandats dels cardenals Suquía i Rouco. Díaz Merchán, va ser un dels bisbes que també va ajudar al cardenal Tarancón en la seua aventura conciliar.
En paraules recents del papa Francesc en una trobada amb responsables de les revistes jesuïtes va dir: “En alguns contextes el Concili encara no ha segut acceptat. També és cert que un concili tarda 100 anys en arrelar. Encara ens queden 40”. Esperem que no siga el temps que se tarde en obrir en Borriana el Museu cardenal Tarancón.
