Les taronges, per terra!!!

Després de fer una volta pels horts de tarongers, ben carregats de fruit, he tornat a casa desolat !! Com sempre, i ja fa tants i tants anys, els nostres camps, i els nostres esforçats  llauradors, continuen abandonats. Completament marginats i oblidats. Ni l’administració local, ni la valenciana, ni l’estatal, no aconseguixen traure el camp del forat on ha caigut. O on l’han tirat!!!


Quan veig la quantitat de taronges que n’hi ha per terra, m’entra borrissó. Quan veig la desídia que ha portat a la misèria i a la marginació en que viuen tants i tants llauradors, em bull la sang!!! I quan veig el preu amb que es paga l’arrova de taronges o el quilo de mandarines al llaurador, i el preu que després costen al mercat les nuleres, les hernandines o qualsevol altra varietat, veig la injustícia que s’està fent als nostres llauradors, als nostres pares i germans que treballen els horts de sol a sol, i que es deixen la vida entre els solcs. Hòmens que viuen per al camp, que és la seua vida, i que després veuen el seu treball pagat amb una misèria. Hòmens que no estalvien ni esforços ni dedicació, perquè l’arbre, el taronger, arribe a donar una producció excel•lent. Hòmens que amb un sacrifici extrem, donen la vida pel camp, i que després veuen recompensat el seu treball amb un sou vergonyós, patètic i miserable!!!
Tots parlen del camp, del llaurador, de les collites... Però els ÚNICS que de veritat estan  salvant els nostres horts, són els nostres pares que, abnegadament, encara que també amb una gran dosi de desmoralització, no volen deixar morir l’agricultura. Però fins quan podran aguantar els llauradors esta situació? Només és una simple qüestió de temps. Fins quan estaran tan abandonats com ho estan en l’actualitat? Fins quan els llauradors seran els últims de la societat? Què faria el comerciant que compra les taronges al llaurador, si éste no li venguera les taronges? Hem de deixar les botigues buides, perquè d’una vegada per sempre es  faça justícia als nostres llauradors?

Segurament que esta situació que viuen els hòmens del camp ja estaria solucionada, si es tractara d’un problema que afectara als metges, als advocats, als obrers de la construcció o de la metal•lúrgia, als treballadors de la Renfe o d’Ibèria, de la sanitat o de l’educació....I no es tracta de fer comparances, sinó de fer prevaldre el sentit de la justícia, el raonament i l’equitat. Algú treballa debades? Però com sempre, als pobres llauradors ningú no els fa cas!!! I que no vinguen amb excuses i ‘milongues’ pel tema de la crisi. Ningú els fa cas!!! NINGÚ!!! El llaurador fa molts anys que està en crisi. Em sembla que no estic parlant del sexe del àngels, que ves a saber a qui l’importa. Però als llauradors tampoc els importa ningú. Tanta qualitat que té la taronja i la mandarina i tants discursos de polítics omplint-se la boca parlant d’esta fruita, i jo no he vist mai ningú que moga un dit,  per aconseguir una denominació d’origen. I a la vora tenim la clemenules, al nostre poble veí de Nules.
Tinc un bon amic que em diu que cal creure en la utopia. I que les coses, amb temps i amb esforç, amb paciència i tenacitat, van canviant. I certament que em dóna alguns exemples, que corroboren el fet que moltes utopies s’han fet realitat. Però quan veig les taronges per terra, i als nostres llauradors cansats, desmoralitzats i vençuts, no sé què pensar de la utopia!!! Però després de tants anys veient la llastimosa situació del camp, només veig l’aprofitament i l’arraconament del més dèbil. Del llaurador!!! No m’estranyen les revolucions de treballadors que molts coneixem.


Caldrà deixar els mercats i les botigues sense taronges, perquè d’una vegada per sempre es faça justícia als llauradors?
No hi ha el mínim dubte que la situació actual és de crisi econòmica, una situació precària generalitzada per a moltes butxaques de treballadors. Vostès saben des de quan està en crisi el llaurador i ningú no en fa cas?  Des de fa dècades!!!  Tots miren cap a un altre costat, deixant que els nostres llauradors es podrisquen  de misèria.  I això que tots consumim productes primaris, productes de primera necessitat: Fruita, verdures, hortalisses, carn, peix...i tots estos sectors estan en crisi i amb situació precària des de fa molt  i molt de temps Amb estes actituds, estem deixant morir la nostra terra. I el problema no ve de fora. El problema, en este cas, és nostre i el tenim els valencians. El camp valencià està en situació agònica, comatosa, catatònica...Simplement és qüestió de temps, vore la mort del nostre camp. Lamentar-se comença a ser massa tard, i només, no servix de res.