Tarancon: Miscel•lània d´un cardenal

Falta molt poc per a que estiga al carrer (i el dia 2 de febrer es presenta a Borriana) la Miscel•lània en homenatge al cardenal Vicent Enrique i Tarancon, un text amb ”els records, vivències i sentiments que han marcat per a sempre a diverses personalitats dels àmbits religiós, polític i social, que van tindre el privilegi de compartir el seu temps amb Vicent Enrique i Tarancon”.
El volum, que consta de 261 pàgines i amb una presentació extraordinària, ha estat editat per l’Ajuntament de Borriana, en col•laboració amb la Diputació de Castelló i Bancaixa.
La Miscel•lània, coordinada per Vicent Rios, inclou una presentació de l’Alcalde de Borriana, José Ramón Calpe, que recorda l’Any Centenari “del naixement del seu fill més il•lustre, el Cardenal Enrique-Tarancon”. Va ser el 2007, com diu J. R. Calpe, que “l’Ajuntament intentà propagar l’obra del Cardenal, un dels personatges més influents en la vida eclesial durant el franquisme, i molt especialment a partir del Concili Vaticà II”.
L’índex de la Miscel•lània recull una sèrie de personalitats relacionades amb la política, l’Església, la cultura i el periodisme. La Miscel•lània presenta unes fotografies molt boniques, de la col•lecció de la família del Cardenal i de l’amic Enrique Safont Martinez.
Per ordre alfabètic, la Miscel•lània comença amb l’article del cardenal Francisco Álvarez, arquebisbe emèrit de Toledo, i que va ser canceller-secretari de Tarancon en la seua etapa d’arquebisbe d’Oviedo. El cardenal Álvarez, ens recorda que la presència de Tarancon “encara perviu hui en tantes persones com les que hui el recordem i a ell ens encomanem”. Ja sé que a Borriana, certament que recordem el nostre cardenal. Però la Conferència Episcopal Espanyola també el recorda i segueix els seus passos?
Manuel Bas Carbonell, que va ser vicepresident del Consell Valencià de Cultura, destaca l’impacte que li produí conèixer a Tarancon, “amb el qual vaig compartir projectes i una sincera amistat i afinitat”. M. Bas explica en el seu text “la venerable i compromesa vida a favor de la llibertat i la concòrdia en els anys de la Transició”, ja que el cardenal va establir “les bases d’una Església més allunyada del poder”, que afortunadament, ja no beneïa “ideologies de caràcter confessional”. L’article de Manuel Bas, recorda també l’acceptació per part del papa Joan Pau II de la renúncia de Tarancon, “amb una rapidesa inusitada”. És per això que D. Vicent es va vore “fora de l’organigrama eclesiàstic, quan allò més normal eren els quatre anys que va tardar a acceptar-se la dimissió del seu successor, el cardenal Suquia”. O els tres anys de prórroga del cardenal García Gasco, després de la seua “teòrica” edat de jubilació.
El salesià Manuel Bellver, conegué a Tarancon quan el Cardenal ja s’havia jubilat i vivia a Torre Anita. És en esta residència, on el Sr. Bellver visitava a Tarancon amb assiduïtat. Bellver defineix a Tarancon com “un autèntic patriarca. Pròxim i ferm al mateix temps. Sorneguer i exigent, bon educador, era pare d’una gran família”.
José Bono, president del Congrés de Diputats explica en la Miscel•lània les notes del seu diari, en relació a Tarancon: “era valent i sempre va voler ser independent i autònom. El seu sentit social el va deixar clar amb la pastoral El pa nostre de cada dia”
La religiosa i periodista Mª Luisa Brey va “recollir les últimes confessions del Cardenal Tarancon, els tres anys anteriors a la seua mort” i per això escriu un article en que destaca les etapes del cardenal valencià, “l’home que va transformar l’Espanya de la segona meitat del segle passat”.
Ricard Mª Carles, arquebisbe emèrit de Barcelona, parla de Tarancon com “el Cardenal de la concòrdia” destacant d’ell, el fet que en el seu temps, va promoure als seglars en l’Església, ja que va ser “en la seua joventut membre de la Casa del Consiliari, a Madrid”. El cardenal Carles destaca també el paper important i decisiu de Tarancon durant la Transició, així com la “seua famosa homilia en Sant Jeroni el Reial de Madrid, el 27 de novembre de 1975, durant la missa de l’Esperit Sant”.
El qui va ser arquebisbe d’Oviedo, Gabino Díaz Merchán, recorda a Tarancon, quan al seu temps del seminari “llegíem amb admiració les seues cartes pastorals de Solsona”. Díaz Merchán recorda la presència de Tarancon al Concili, pel fet que les seues intervencions “eren sempre importants i esperades per tots”. Com diu l’arquebisbe emèrit d’Oviedo, “D. Vicent era un bisbe amb clara visió de la realitat del món i de l’Església”, ja que “exposava les seues idees amb vivor i sempre amb sentit pràctic”.
També el polític Josep Antoni Duran i Lleida parla de Tarancon com el “Cardenal de les Transicions”, pel fet que era una persona “excepcional per a pilotar l’Església espanyola”. Segons Duran i Lleida, a Tarancon “amb el suport de Roma”, li va tocar “guiar la desvinculació de l’Església espanyola respecte del nacinalcatolicisme franquista”. Com molts de nosaltres, Josep Antoni Duran, “troba a faltar un altre Tarancon que sàpia canalitzar les relacions entre l’Església i els distints governs de torn”. Per això, diu Duran: “Tarancon resulta avui dia tan necessari....i per això se’l recorda amb afecte i enyorança”.
Ramón Echarren, que va ser bisbe auxiliar de Taranon a Madrid, recorda al Cardenal com “una figura clau en la Transició espanyola, de la dictadura de Franco a la democràcia”. Segons el bisbe Echarren, Tarancon va ser també aquell que va conduir “una Església plàcidament instal•lada en el nacionalcatolicisme, a una Església desinstal•lada, que s’obria al futur”. El bisbe Echarren ressalta també el paper de Tarancon al llarg dels seus anys com a president de la Conferència Episcopal Espanyola, i la seua intervenció en l’Assemblea Conjunta de Bisbes i Sacerdots.
Manuel Fraga, en un curt article, destaca el caràcter “indubtablement històric” de Tarancon i el fet que el Cardenal evitara ”compromisos partidistes”.
El periodista Jordi Garcia Candau, lamenta (com nosaltres) l’oblit del centenari de Tarancon, en una Església que “ha passat de puntetes sobre una figura històrica”. Garcia Candau recorda també la pastoral “El pa nostre de cada dia”, quan Tarancon va denunciar “els jerarques del Règim que s’enriquien amb l’estraperlo” i també el cas Añoveros.
El jurista i exdiputat Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón recorda de Tarancon les “seues prolífiques pastorals i les seues eloqüents actituds ”, així com també la negativa del Cardenal a “fomentar una suposada política cristiana de partit”.
Alberto Iniesta, que va ser com Echarren bisbe auxiliar de Tarancon a Madrid, el defineix com “el Cardenal de les dues transicions” i detalla l’actuació de Tarancon en l’etapes 1965-1975 i 1975-1985. Iniesta ressalta de Tarancon la seua aposta pel “pluralisme en l’Església”, hui tan necessari.
El P. Cassià Mª Just, abat emèrit de Montserrat (que va morir el març de 2008) destaca també les cartes pastorals de Tarancon “de fort contingut social” i que constituïen “clams profètics enmig d’un desert de mediocritat i adulació”. L’abat Cassià recorda les vegades que Tarancon va pujar a Montserrat a venerar la Mare de Déu, així com els dies que el cardenal passà al monestir, quan va dirigir els exercicis espirituals als monjos, l’any 1987.
Una altra col•laboració d’esta Miscel•lània és la d’Emili Marín, antic director de la revista Saó, que conta unes anècdotes curioses de la vida de Tarancon, després de deixar l’arquebisbat de Madrid.
L’exministre Rodolfo Martín Villa posa en relleu l’actitud bàsica de Tarancon, “que no volia fer política, sinó complir les directrius del Concili Vaticà II”. Martín Villa recorda també l’homilia de Tarancon en l’entronització del rei i la conferència del Cardenal al Club Siglo XXI, important per la seua “aportació decisiva a la consciència política i a la modernització d’Espanya”. Per a Martín Villa, “Tarancon va ser una persona i un símbol, exponent d’una actitud religiosa des de dins de l’Església cap a la societat”.
El teòleg Enrique Miret Magdalena (mort fa uns mesos) recorda que va conèixer a Tarancon quan “era consiliari de l’Acció Catòlica” i que el va impressionar per seua postura en relació a l’HOAC i la JOC, així com per les seues tendències renovadores.
El periodista Fernando Ónega qualifica a Tarancon com “el Suárez de l’Església”, degut a que va ser “una de les palanques del canvi polític espanyol” i per “la defensa de les classes humils”. Fernando Ónega creu que Tarancon va “ser la veu necessària en un dels moments més delicats de la història”.
El també periodista José Oneto reivindica la figura de Tarancon, enyorant la seua talla humana i intel•lectual i es pregunta “on es troba el nou Tarancon?”. El periodista ressalta del cardenal, “el seu clar compromís polític amb els valors democràtics, amb la llibertat, el seu respecte pels drets i llibertats, el seu interès perquè el canvi polític a Espanya fóra pacífic”. Oneto diu en la Miscel•lània, que Taracon “va ser el clergue més savi des del Cardenal Cisneros”.
El bisbe emèrit de Pamplona, Fernando Sebastián (que va conèixer a Tarancon a Solsona) recorda d’ell “la seua càlida simpatia i la seua eloqüència ardorosa”. Segons el bisbe Sebastián, Tarancon “era una persona de molta riquesa temperamental i espiritual, una intel•ligència intuïtiva i ràpid, lliure en les seues decisions i comportaments” i també era “un home ràpid, generós, confiat”. Altres característiques de Tarancon que destaca Fernando Sebastián, són “la seua profunda voluntat conciliadora, la seua admirable amabilitat per a guanyar-se la simpatia i la confiança dels interlocutors, la seua gran bondat, que el feia creure en la bondat dels hòmens”. Per això “defensava amb fermesa els principis, però en els conflictes tractava sempre de buscar alguna solució que salvara la fidelitat a la doctrina o a les lleis de l’Església i que al mateix temps fóra acceptable per a l’interlocutor i fins i tot per a l’adversari”. I deia: “Ací com en els bous, cal torejar donant eixida al bou”. Segons el bisbe emèrit de Pamplona, “la figura i l’obra del Cardenal Tarancon continuen sent una referència necessària i profitosa per als catòlics i per a tota la societat espanyola”.
El polític Ramón Tamames, exdiputat del PCE, destaca “la contribució del Cardenal Tarancon, com a president de la Conferència Episcopal Espanyola”, ja que va ser “ senzillament determinant”. Per això Tarancon “no va defraudar les esperances que els seus seguidors havien posat en ell, perquè, poc després d’assumir les seues responsabilitats, va contribuir a enfortir la plataforma favorable al canvi”. I és que “en la ment i en les paraules de Tarancon, estava clar que el catolicisme havia de donar via lliure a la labor renovadora, amb vista a un vertader cristianisme evangèlic del segle XX”. Tamames acaba així el seu article: “Tarancon va obrir l’Església espanyola als nous temps i a la democràcia”.
En esta Miscel•lània n’hi han també altres col•laboracions, com la Josep Miquel Bausset, monjo valencià del Monestir de Montserrat, que escriu sobre els exercicis espirituals de Tarancon a la comunitat montserratina, el març de 1987, Santiago Grisolia, president del Consell Valencià de Cultura que posa a Tarancon com a “exemple de lucidesa i constància”, l’advocat J. López-Medel que destaca la “independència i visió de futur” de Tarancon i Rafael Ramos, director del Museu Arqueològic i d’Història d’Elx que escriu sobre “el magisteri de D. Vicent Enrique Tarancon”.
Quan el març de 2006 es va constituir la Comissió que prepararia l’Any Tarancon i en la qual va destacar l’entusiasme de Juan José Enrique-Tarancon Muñoz (nebot del nostre cardenal) ens vam proposar un ampli programa per donar a conèixer al cardenal de Borriana. Desgraciadament el Museu Tarancon (al qual Juanjo Enrique-Tarancon vol donar el llegat del cardenal) encara està per inaugurar! Fa unes setmanes a Vinaròs (on encara recorden a Tarancon com el “vicariet”) es van digitalitzar els documents referents al nostre cardenal ¿Quan es pensa obrir el museu dedicat al cardenal Tarancon, que per a més inri ja està acabat? Tots pensem que ja és hora que el Museu Tarancon siga una realitat i que així puga guardar el llegat que, generosament, Juanjo Enrique-Tarancon vol donar a Borriana. Cavallers, ja està bé de fer el ridícul. A estes alçades a algú li deuria de caure la cara de vergonya.
La Miscel•lània, magníficament coordinada per Vicent Rios, és una obra històrica, per la qual l’Ajuntament de Borriana pot sentir-se ben orgullós. És així com després de l’Any Centenari, Tarancon rep l’homenatge que merescudament es mereix per part de polítics, bisbes, periodistes.... i també per part de la nostra ciutat que el té pel borrianenc més il•lustre i del qual tots els valencians ens enorgullim!!!