Tarancón: un home de seny
En el 110 aniversari del naixement del cardenal Tarancón, Borriana vol continuar la missió de mantindre viva la flama del nostre paisà. I la propera setmana, el dijous 11 de maig, hi haurà a la sala de plens de l’ajuntament a les 19:30 una conferència a càrrec del prestigiós periodista d’informació religiosa, D. Jesús Bastante.
Hi ha veritats tan lluminoses que enlluernen i el nostre cardenal és una realitat aclaparadora. L’Església que va representar Tarancón (amb els bisbes Pont i Gol, Jubany, Setién, Cases Deordal, Iniesta o Echarren) amb el recolzament del papa Pau VI, era una Església de primavera. Com la que representa en l’actualitat el papa Francesc.
La preferència pels més dèbils de Francesc i de Tarancón són ben patents. Si el papa Francesc va anar a Lampedusa i va denunciar el tracte que el Primer Món dóna als immigrants, o bé el seu clam a favor dels pobres i dels qui no tenen allò que és necessari per a viure, l’any 1950, Tarancón, en un clima de nacionalcatolicisme, ja va denunciar l’estraperlo i els qui, a costa dels pobres, dels qui no tenien pa a taula, anaven enriquint-se. I si el papa Francesc ha denunciat la idolatria dels diners i l’economia que mata, i ha fet una aposta valenta per la dignitat dels treballadors, Tarancón a Oviedo va defendre els obrers de les mines, que eren tractats d’una forma inhumana. I si el papa Francesc ha fet un crit a favor de l’ésser humà i de la llibertat, Tarancón va saber defendre la llibertat i la independència de l’Església durant el conflicte amb el Govern d’Arias Navarro pel cas Añoveros. És imprescindible i és millor per a tots que hi haja col·laboració o cooperació mútua entre església-estat amb els respecte com a norma, però la base fonamental és la separació dels poders.
Són molts més els paral·lelismes que podríem trobar entre Francesc i Tarancón, dos hòmens conciliars, oberts, dialogants, amb esperit lliure i pròxims a la gent.
Tarancón és la icona d’una Església que no condemna, una Església que
sap escoltar, que sap acollir, que sap compartir els goigs i les esperances,
les alegries i les tristeses del nostre món. Com ens ho ensenya cada dia el
papa Francesc.
Va saber encarnar l’Evangeli i anunciar-lo com a missatge d’alliberament, de consol i de misericòrdia. No com a doctrina de confrontació, de condemna i de trinxera.
De la mà del Concili, Tarancón ens aporta la renovació davant la intransigència. Les reformes davant la inseguretat i les pors. El diàleg amb el món i la cultura davant el replegament, la condemna i la crítica constant i obsessiva dels avanços científics. Una Església oberta davant una Església tancada i a la defensiva.
El qui va ser bisbe de Sogorb-Castelló, el Dr. Josep Pont i Gol, el 1964 deia de Tarancón: “El Dr. Enrique és capacitat i eficiència en el seu treball. Les hores de la nit no són per a ell de descans. Això explica el rendiment que dóna en els seus càrrecs”. Per això l’entusiasme i el treball apassionat de Tarancón en el Concili.