Simone Weil

La vida de Simone Weil va ser molt intensa. Als 19 anys ingressà, amb la nota més alta, a l’Escola Normal Superior de París, on va estudiar filosofia i literatura clàssica. Va tindre com a companya d’estudis a Simone de Beauvoir, i com a professor a Emile Chartier Alain, que ensenyava als seus alumnes no en què pensar, sinó com pensar. Als 22 anys es va graduar i com a professora, començà a ensenyar a diversos instituts. En un viatge a Alemanya veié la dificultat de la gent, i escrigué uns articles, de gran clarividència, on preveia el futur del país, i on analitzava “les precàries condicions de vida de la població, que facilitaran l’accés del nazisme”

Va saber implicar-se en manifestacions obreres que protestaven per l’atur. La seua actitud de proximitat amb les classes més pobres, així com també la seua visió política i la seua docència, la van enfrontar als seus superiors. Per això va ser traslladada de centre, cosa que li va provocar moltes dificultats. Simone Weil va voler experimentar la vida obrera per tal de poder escriure amb coneixement de causa dels problemes del proletariat, des de dins, i no d’una manera teòrica. Degut al seu compromís amb la classe treballadora, Simone Weil va abandonar la docència i entrà a treballar a la Renault. Fruit d’esta experiència, és el llibre “La condició obrera”.

Simone Weil tenia una salut fràgil (amb una sinusitis crònica) i els seus pares van decidir dur-la a Portugal a passar unes vacances. Allí, una nit, en un poble menut a la vora de la mar, va vore una processó catòlica, cosa que li va causar un fort impacte. Ella mateix explicà després : “vaig tindre la certesa de que el cristianisme és per excel•lència la religió dels esclaus, que els esclaus no poden deixar de seguir-la...i jo entre ells”

Al llarg de la seua curta vida (1909 – 1943) conegué grans personatges del món de la literatura i de la política. S’entrevistà amb Lleó Trostky el 1933, i s’afilià al Cercle Comunista Democràtic de Boris Souvarine, contrari a la política d’Estalin. Simone Weil era una de les principals veus crítiques contra la Unió Soviètica nascuda de la revolució de 1917. De caràcter pacifista, va ser una sindicalista revolucionària arribant a la conclusió que els pobres estaven tan explotats, que no tenien força per alçar-se contra l’opressió. Ella pensava que era absolutament imprescindible que la classe treballadora havia de ser la protagonista per tal de fer la revolució : “Els hòmens estan fets de tal manera, que els qui els oprimeixen, no senten res; és la persona oprimida la que sent el que està passant. Si un no es posa al costat de l’oprimit, per a sentir amb ell l’opressió, mai no el podrà entendre”

Conseqüentment amb el seu pensament revolucionari, Simone Weil va prendre partit a favor dels republicans a la Guerra Civil espanyola de 1936, primer com a periodista a Barcelona, i després allistant-se a la columna anarquista Durruti, amb la que va anar al front d’Aragó. Va ser instruïda per utilitzar les armes de foc, però mai va disparar. Esta experiència bèl•lica li va deixar un amarg sentiment de brutalitat, pel poc valor per la veritat i pel bé que Weil va observar, tant en els republicans com en els franquistes. Esta constatació la va poder confrontar amb l’escriptor Georges Bernanos que estava al front contrari.

El 1937 va fer un viatge a Itàlia, i en unes de les capelles d’Assís, sentí, per primera volta en la vida, l’impuls d’agenollar-se. La Pasqua de 1938 la passa a l’Abadia Benedictina de Solesmes, on assistí a les celebracions litúrgiques, i on escoltant el cant gregorià tingué una experiència mística.

En començar la Segona Guerra Mundial França quedà ocupada pel nazisme, i la seua família i ella mateixa, que mai no s’havien sentit identificats amb la raça jueva, es veieren perseguits. L’octubre de 1941, amb 32 anys, es traslladà a Marsella, on conegué al dominic J. Perrin que l’ajudà a trobar treball en una granja. Davant d’esta decisió de Simone Weil, la seua amiga Hélène Honnorat la va recriminar perquè pensava que estava perdent el temps : “Amb tant que portes a dins, i amb tant que has de dir !!” I és quan Simone Weil va dir aquella frase que va marcar la característica del seu pensament : “Si no treballara al camp, hi hauria coses que no les podria dir” D’esta experiència va traure la conclusió de que la separació entre el treball manual i l’activitat intel•lectual, ha segut la causa de la relació de domini i poder dels qui utilitzen la paraula (demagogs) i els qui s’ocupen de fer les coses.

Amb el frare dominic J. Perrin mantingué una interessant correspondència (que serà publicada en els llibres “Espera de Déu” i “Cartes a un religiós” en la que exposva els seus dubtes de forma raonada. Encara que el dominic li proposà que es batejara, ella no ho volgué fer.

En 1942 Simone Weil va visitar als seus pares i al seu germà, que es van haver de traslladar als EEUU, i veient la situació de confort en que vivien, va decidir tornar a Europa. S’instal•là a Anglaterra, enrolant-se com a redactora en el servei de France Libre que liderava el general De Gaulle. La seua participació més directa en la Resistència es va materialitzar en Cahiers de Témoignage Chrétienne, on va difondre els números contra el racisme i antisemitisme. Un any després abandonà la Resistència, iniciant el seu camí d’experiència mística. Així en 1943, al final ja de la seua vida, Simone Weil es trobà amb el missatge evangèlic de Jesús de Natzaret. Va ser un descobriment semblant al de Sant Pau en el camí de Damasc, o el de Pascal. Simone Weil va estar molt a prop del cristianisme, però no va decidir-se a entrar en l’Església. El seu compromís i la seua actitud pacifista i no violenta, en la línia de Lanza del Vasto, no li va permetre acceptar els compromisos de l’Església amb la violència, i per això no es va fer catòlica.

Simone Weil va morir de tisis a Londres, el 24 d’agost de 1943, amb només 34 anys. La seua vida, curta però molt fecunda, constituix un gran tresor filosòfic i espiritual de gran rellevància. Les seues obres van ser publicades pels seus amics, després de morir Simone Weil.

Segons Emília Bea, professora de la Universitat de València i experta en Simone Weil, autora a més de la traducció i notes de “Autobiografia espiritual i altres escrits de Marsella”, Weil reclamava una “autèntica solidaritat universal, que recorda i assumeix les causes de les víctimes i els oblidats de la història”

Per la importància de Simone Weil per a la nostra societat, l’Agrupació Borrianenca de Cultura ha programat dins del cicle MAIG CULTURAL I FESTIU (per al dissabte dia 23) una conferència de la professora Emília Bea, que portarà per títol “L’ESPIRITUALITAT CRISTIANA EN UN SEGLE CONVULS : EL SEGLE XX”. Emília Bea ha escrit entre d’altres llibres Testimonis del segle XX, Cuestiones sobre el Estatuto de Autonomia de la Comunidad Valenciana, Cuestionario test sobre la Constitución de 1978 y sus precedentes, El vínculo social : ciudadania y cosmopolitismo, Introducció a la teoria del Dret, Los derechos sociales ante la crisi del Estado del bienestar, Simone Weil : una reflexión sobre Europa desde la resistencia...

Com ha dit la professora Emília Bea, “segons Simone Weil, els qui posseeixen en estat pur l’amor als altres, i l’acceptació de l’ordre del món, estan a prop de Déu, encara que s’anomenen ateus” perquè “l’atenció al dolor del món i l’atenció a la seua bellesa, són formes d’amor implícit a Déu”

Simone Weil, 100 anys després de nàixer, és reconeguda hui en dia per filòsofs, literats, teòlegs i sociòlegs, que admiren en ella la seua ètica d’autenticitat, i la seua lucidesa i honestedat intel•lectual.