OPINIÓN
Sant Blai gloriós, cura’ns alguna cosa més que el mal de tos
- 02/02/2009
Fa uns dies la diputada pel Partit Popular de Catalunya Montserrat Nebrera, va fer unes declaracions, no massa encertades al meu entendre, sobre els andalusos i la llengua que parlen. Una llengua que no és altra que el castellà, amb els trets lingüístics que la caracteritzen, igual com passa amb el català, el basc o el gallec. Va dir que ‘l’andalús’ és una llengua xismosa, de “chiste” que no s’entén i que per tant crea un problema de comunicació. Va bé que les persones que tenen una certa dimensió pública diguen el que pensen, així els seus votants tenen més clar les opinions dels polítics, que algun dia aspiren a governar o que ja ens governen.
Certament, no entenc com es pot clavar tant la pota. Però tant!!! Els pobles d’Espanya estan configurats en la seua pròpia personalitat, plural i diversificada. Això fa possible l’existència d’una gran xarxa de cultures diferents, que conviuen més o menys harmònicament des de fa segles en un mateix territori. Però on volien arribar les declaracions de la Sra Nebrera?
Si hi han persones que es senten superiors als andalusos, pel fet de no entendre’ls per la llengua que parlen (que no és ni més ni menys que el castellà) s’equivoquen. Perquè no hi ha una llengua superior a una altra llengua!!! O és que el castellà que es parla a Catalunya, és millor que el que es parla a Andalusia? Els trets diferencials d’una llengua, no equivalen, de cap de les maneres, a una suposada superioritat sobre les altres llengües.
Si hi han persones que pensen que el castellà de Catalunya és culturalment superior a una altra cultura, també s’equivoquen. Perquè no hi ha una cultura superior a una altra.
Si encara hi han persones que creuen en el tòpic de fer xirigota cada vegada que parla un andalús (com dir que els catalans són ‘agarrats’, els gallecs desconfiats i els andalusos mafeiners), pel fet del seu d’eix, també s’equivoquen. Perquè això és no conèixer la realitat plural d’Espanya.
I si aquestes opinions es fan servir per ridiculitzar a una altra persona, aquestes persones tornen a equivocar-se. Perquè les armes de la democràcia són el respecte i la tolerància. No l’insult.
Amb les seues declaracions, la Sra. Nebrera va ofendre als huit milions d’espanyols que viuen a Andalusia. Però també va ofendre als andalusos que viuen a Catalunya, molts d’ells, paradoxalment, votants del PP. Quin sentit de la pàtria espanyola té la Sra. Nebrera? Els vots andalusos que van a parar al partit polític que representa, són xismosos? els sap interpretar? els entén? Com pensa conviure la Sra. Nebrera amb els milers d’andalusos que un dia van decidir emigrar de la seua terra cap a Catalunya, per tal de guanyar-se la vida? Més greu encara va ser, que la diputada Nebrera s’atrevira a qualificar de “cosa”, a la ministra de Foment, Magdalena Álvarez. Com es pot utilitzar tant de menyspreu cap a l’ésser humà? Per ideologia política? Som moderns? Som civilitzats? Progressem? Realment som democràtics? Realment creiem en la llibertat? Creiem en l’Estat de Dret? Quin dret?
Però desgraciadament, no és només la diputada Nebrera la que utilitza l’insult o el menyspreu!!! Tots recordem les recents declaracions de l’alcalde de Getafe, Pedro Castro, del PSOE, president de la Federació de Municipis i Províncies, quan es preguntà “per què hi ha tants “tontos” dels collons que voten a la dreta”, o el qui va ser president del govern de Cantàbria, Juan Hormaechea, que referint-se a la diputada del PP, Isabel Tocino digué: “ni despullada, no em serveix ni per a masturbar-me”. El diputat de la Chunta Aragonesista, José Antonio Labordeta tampoc es va quedar curt en anomenar “gilipolles” a un diputat del PSOE, i Felipe González digué que eren “de la mateixa merda” Aznar i Anguita. Per la seua part José Blanco del PSOE, anomenà “canalla” a Rajoy, i Alfonso Guerra, li digué “mariposón” al mateix Rajoy. El diputat del PP al Parlament Gallec Pedro Arias, ha qualificat recentment de “subnormalitat mental” al ministre d’Indústria, i Carod Rovira, vicepresident del Govern català, digué “acollonat” a Rodríguez Zapatero. També es va lluir el diputat d’ERC, Joan Tardà, quan llança el crit: “muiga el Borbó” o el President del Congrés de Diputats, José Bono, que en la polèmica sobre la placa que volia posar en memòria de Santa Marvillas, digué: “els del propi partit són uns fills de puta”. En la mateixa línia anàvem les declaracions d’Aznar, quan en la campanya electoral deia: “els vots que no van al PP, van a ETA”. També són prou eloqüents les paraules del president de la Diputació de Castelló, que li digué “fill de puta” al diputat del PSOE Francesc Colomer, o Fraga Iribarne, que volia “penjar als nacionalistes d’algun lloc” o la presidenta Esperanza Aguirre, que qualificà de “miserables” als qui havien criticat la seua precipitada eixida de Bombai.
El passat 10 de desembre de 2008, es va celebrar el 60é aniversari de la Proclamació Universal del Drets Humans. A alguns els pot semblar una cosa avorrida, pesada, un ‘rotllo’. Però com ens convindria a tots llegir eixa Declaració, que consagra la universalitat dels Drets Humans. En este text, es fonamenten les basses d’una convivència pacífica, per tal d’aconseguir un món en pau, sense l’esclavitud ni la intransigència lacerant que, durant segles, l’ésser humà ha patit i alhora, ha provocat. La Declaració Universal dels Drets Humans, exclou el “dret” d’aniquilar una part de las humanitat, per la estúpida idea de sentir-se superior. Però sembla ser que encara hi ha persones que miren als altres des de dalt d’un cavall.
A Borriana, i també a Bejís, Bocairent, al barri de Russafa de València o a Potries, celebrem festa grossa per Sant Blai, un sant màrtir, metge i bisbe de Sebaste, a l’antiga Armènia, l’actual Turquia. Segons la tradició, Sant Blai, conegut pel do de curar, tant animals com persones, va salvar la vida d’un xiquet que s’havia escanyat amb una espina de peix. Per això se’l considera advocat del mal de gola. Va morir decapitat.
Crec que, actualment, Sant Blai té molt de treball per tranquil•litzar i moderar les cordes vocals dels nostres polítics. Pense en tants i tants insults, desqualificacions i mentides que s’utilitzen per atacar els adversaris, i ací queda demostrat que les barbaritats arriben de totes les bandes. Que Sant Blai empare i ajude els hòmens i les dones que se dediquen a la política, perquè de la gola d’ells, no arriben a eixir tantes animalades, insults i despropòsits com ixen. Una societat i uns polítics que desqualifiquen els adversaris amb l’insult, és una societat malalta i decadent.
I que els refranys que tenen a Sant Blai per protagonista, facen reflexionar als nostres polítics, perquè utilitzen la paraula i la gola, amb rectitud i educació, sense fer mal als altres:
Fins a Sant Blai, no acaba el Nadal
Sant Blai nevat, l’hivern acabat
Si per Sant Blai glaça, trenta dies més l’hivern s’allarga
Per Sant Blai, es menja l’all
Per Sant Blai cigonyes voràs, si no en veus, mal any passaràs
Per Sant Blai neu fins a la cua del cavall
Per Sant Blai gelada, tot un mes assegurada
Per Sant Blai, sembra ton all
Per Sant Blai, arranca la cua de l’all
Imatge de Sant Blai que es venera a Borriana
Certament, no entenc com es pot clavar tant la pota. Però tant!!! Els pobles d’Espanya estan configurats en la seua pròpia personalitat, plural i diversificada. Això fa possible l’existència d’una gran xarxa de cultures diferents, que conviuen més o menys harmònicament des de fa segles en un mateix territori. Però on volien arribar les declaracions de la Sra Nebrera?
Si hi han persones que es senten superiors als andalusos, pel fet de no entendre’ls per la llengua que parlen (que no és ni més ni menys que el castellà) s’equivoquen. Perquè no hi ha una llengua superior a una altra llengua!!! O és que el castellà que es parla a Catalunya, és millor que el que es parla a Andalusia? Els trets diferencials d’una llengua, no equivalen, de cap de les maneres, a una suposada superioritat sobre les altres llengües.
Si hi han persones que pensen que el castellà de Catalunya és culturalment superior a una altra cultura, també s’equivoquen. Perquè no hi ha una cultura superior a una altra.
Si encara hi han persones que creuen en el tòpic de fer xirigota cada vegada que parla un andalús (com dir que els catalans són ‘agarrats’, els gallecs desconfiats i els andalusos mafeiners), pel fet del seu d’eix, també s’equivoquen. Perquè això és no conèixer la realitat plural d’Espanya.
I si aquestes opinions es fan servir per ridiculitzar a una altra persona, aquestes persones tornen a equivocar-se. Perquè les armes de la democràcia són el respecte i la tolerància. No l’insult.
Amb les seues declaracions, la Sra. Nebrera va ofendre als huit milions d’espanyols que viuen a Andalusia. Però també va ofendre als andalusos que viuen a Catalunya, molts d’ells, paradoxalment, votants del PP. Quin sentit de la pàtria espanyola té la Sra. Nebrera? Els vots andalusos que van a parar al partit polític que representa, són xismosos? els sap interpretar? els entén? Com pensa conviure la Sra. Nebrera amb els milers d’andalusos que un dia van decidir emigrar de la seua terra cap a Catalunya, per tal de guanyar-se la vida? Més greu encara va ser, que la diputada Nebrera s’atrevira a qualificar de “cosa”, a la ministra de Foment, Magdalena Álvarez. Com es pot utilitzar tant de menyspreu cap a l’ésser humà? Per ideologia política? Som moderns? Som civilitzats? Progressem? Realment som democràtics? Realment creiem en la llibertat? Creiem en l’Estat de Dret? Quin dret?
Però desgraciadament, no és només la diputada Nebrera la que utilitza l’insult o el menyspreu!!! Tots recordem les recents declaracions de l’alcalde de Getafe, Pedro Castro, del PSOE, president de la Federació de Municipis i Províncies, quan es preguntà “per què hi ha tants “tontos” dels collons que voten a la dreta”, o el qui va ser president del govern de Cantàbria, Juan Hormaechea, que referint-se a la diputada del PP, Isabel Tocino digué: “ni despullada, no em serveix ni per a masturbar-me”. El diputat de la Chunta Aragonesista, José Antonio Labordeta tampoc es va quedar curt en anomenar “gilipolles” a un diputat del PSOE, i Felipe González digué que eren “de la mateixa merda” Aznar i Anguita. Per la seua part José Blanco del PSOE, anomenà “canalla” a Rajoy, i Alfonso Guerra, li digué “mariposón” al mateix Rajoy. El diputat del PP al Parlament Gallec Pedro Arias, ha qualificat recentment de “subnormalitat mental” al ministre d’Indústria, i Carod Rovira, vicepresident del Govern català, digué “acollonat” a Rodríguez Zapatero. També es va lluir el diputat d’ERC, Joan Tardà, quan llança el crit: “muiga el Borbó” o el President del Congrés de Diputats, José Bono, que en la polèmica sobre la placa que volia posar en memòria de Santa Marvillas, digué: “els del propi partit són uns fills de puta”. En la mateixa línia anàvem les declaracions d’Aznar, quan en la campanya electoral deia: “els vots que no van al PP, van a ETA”. També són prou eloqüents les paraules del president de la Diputació de Castelló, que li digué “fill de puta” al diputat del PSOE Francesc Colomer, o Fraga Iribarne, que volia “penjar als nacionalistes d’algun lloc” o la presidenta Esperanza Aguirre, que qualificà de “miserables” als qui havien criticat la seua precipitada eixida de Bombai.
El passat 10 de desembre de 2008, es va celebrar el 60é aniversari de la Proclamació Universal del Drets Humans. A alguns els pot semblar una cosa avorrida, pesada, un ‘rotllo’. Però com ens convindria a tots llegir eixa Declaració, que consagra la universalitat dels Drets Humans. En este text, es fonamenten les basses d’una convivència pacífica, per tal d’aconseguir un món en pau, sense l’esclavitud ni la intransigència lacerant que, durant segles, l’ésser humà ha patit i alhora, ha provocat. La Declaració Universal dels Drets Humans, exclou el “dret” d’aniquilar una part de las humanitat, per la estúpida idea de sentir-se superior. Però sembla ser que encara hi ha persones que miren als altres des de dalt d’un cavall.
A Borriana, i també a Bejís, Bocairent, al barri de Russafa de València o a Potries, celebrem festa grossa per Sant Blai, un sant màrtir, metge i bisbe de Sebaste, a l’antiga Armènia, l’actual Turquia. Segons la tradició, Sant Blai, conegut pel do de curar, tant animals com persones, va salvar la vida d’un xiquet que s’havia escanyat amb una espina de peix. Per això se’l considera advocat del mal de gola. Va morir decapitat.
Crec que, actualment, Sant Blai té molt de treball per tranquil•litzar i moderar les cordes vocals dels nostres polítics. Pense en tants i tants insults, desqualificacions i mentides que s’utilitzen per atacar els adversaris, i ací queda demostrat que les barbaritats arriben de totes les bandes. Que Sant Blai empare i ajude els hòmens i les dones que se dediquen a la política, perquè de la gola d’ells, no arriben a eixir tantes animalades, insults i despropòsits com ixen. Una societat i uns polítics que desqualifiquen els adversaris amb l’insult, és una societat malalta i decadent.
I que els refranys que tenen a Sant Blai per protagonista, facen reflexionar als nostres polítics, perquè utilitzen la paraula i la gola, amb rectitud i educació, sense fer mal als altres:
Fins a Sant Blai, no acaba el Nadal
Sant Blai nevat, l’hivern acabat
Si per Sant Blai glaça, trenta dies més l’hivern s’allarga
Per Sant Blai, es menja l’all
Per Sant Blai cigonyes voràs, si no en veus, mal any passaràs
Per Sant Blai neu fins a la cua del cavall
Per Sant Blai gelada, tot un mes assegurada
Per Sant Blai, sembra ton all
Per Sant Blai, arranca la cua de l’all
Elperiodic.com ofrece este espacio para que los columnistas puedan ejercer eficazmente su derecho a la libertad de expresión. En él se publicarán artículos, opiniones o críticas de los cuales son responsables los propios autores en tanto dirigen su propia línea editorial. Desde Elperiodic.com no podemos garantizar la veracidad de la información proporcionada por los autores y no nos hacemos responsables de las posibles consecuencias derivadas de su publicación, siendo exclusivamente responsabilidad de los propios columnistas.
