Rouco IV

Cardenal Antonio María Rouco Varela

A punt de complir 75 anys (edat en la qual un bisbe està obligat a presentar la renúncia per jubilació, com està establert al Dret Canònic) el cardenal Rouco dirigirà un quart trienni (no consecutiu!) al front de la Conferència Episcopal Espanyola. D’esta manera superarà al mític i irrepetible cardenal Tarancon, convertint-se en el prelat que més temps es mantindrà en el càrrec al front de l’episcopat espanyol. Però cal analitzar molt bé esta realitat.

L’òrgan de la Conferència Episcopal Espanyola es creà l’any 1966, com a fruit del Concili Vaticà II. La institució s’estructurà en cicles de tres anys, de tal manera que una vegada arribat el termini es feien les eleccions per als càrrecs corresponents, com la presidència i vicepresidència. En el segon trienni de la institució (1969-1972) el cardenal Tarancon, aleshores arquebisbe de Toledo, va accedir a la vicepresidència. Però durant l’últim any d’este cicle, morí el qui era el president de la Conferència, l’arquebisbe de Madrid Casimiro Morcillo i Tarancon va accedir a la presidència de la CEE. Així, el cardenal Tarancon va ser president de la CEE durant quatre triennis (des del 30 de maig de 1971 al 23 de febrer de 1981): Un any substituint al cardenal traspassat i tres triennis consecutius, elegit pels seus companys d’episcopat. El camí no va ser fàcil. Situant el context històric i social, va ser una època de moltes revoltes, la transició, els capellans multats i empresonats pel franquisme, una dèbil democràcia i l’inici de la barbàrie terrorista. Malgrat molts entrebancs Tarancon va apostar fort per la democràcia aplicant les direccions dels Concili.
Les eleccions de la Conferència exigien un alt compromís dels votants i una gran responsabilitat per al qui era elegit. S’havia d’estar a l’alçada de les circumstàncies! A mida que passaven els triennis, si el president anterior optava a una reelecció, es demanaven més vots que en la anterior, de tal manera que en la tercera reelecció es necessitaven 2/3 dels vots. Una majoria més que qualificada. Amb 45 anys de vida de la CEE, això només ho va aconseguir el cardenal Tarancon. Aleshores, les normes de la conferència no deixaven ostentar el càrrec més de tres triennis consecutius (fins al desembre de 2008) i arribar al tercer trienni era una autèntica croada, molt difícil de portar a terme. Només el cardenal Tarancon va ser capaç d’aconseguir el màxim consens, en uns temps tan difícils i amb tants canvis.

El cardenal Rouco va presidir la Conferència Episcopal entre 1999 i 2005. Dos triennis consecutius. El tercer, al qual aspirava en les eleccions de març de 2005, no va aconseguir fer-se amb la presidència per un sol vot. Va obtindre 51 dels 52 que necessitava, ja que no va arribar a les 2/3 de les votacions dels seus companys d’episcopat. En esta ocasió va haver de cedir el lloc a monsenyor Ricardo Blázquez, després de fracassar estrepitosament. Però Rouco no estava disposat a tornar a passar per tan amarga condemna! Va saber moure’s i amb fil directe amb Roma, col•locà bisbes de la seua corda. “Casualment” es va nomenar bisbe a un nebot seu, Alfonso Carrasco i a Juan Antonio Martínez Camino, secretari general de la Conferència. Amb el vent a favor, en les eleccions de març de 2008, Rouco va arravatar la presidència a Blázquez per dos vots (39 davant de 37). Només per dos vots!!!
Ara Rouco ha tornat a ser reelegit president, però no ha necessitat la majoria qualificada, ja que al desembre de 2008 es van reformar els estatuts. Ara el càrrec només pot renovar-se per a un segon trienni successiu, però no s’exigix una majoria especial en les votacions. L’únic que va superar eixe llistó (ja desaparegut de les normes de la Conferència) va ser el cardenal Tarancon, l’any 1978.

A l’agost d’este any, el cardenal de Madrid complirà 75 anys i obligat com està a presentar la renuncia per jubilació, el futur presenta un trienni dirigit per un arquebisbe jubilat -tot i que ho prohibixen els estatuts de l’organització-. Tampoc es descarta que Benet XVI retarde l’acceptació de la renuncia reglamentària de Rouco com a arquebisbe de Madrid, fins que finalitze el quart mandat, acabat ben entrada la jubilació. La reelecció de Rouco per un quart trienni (no consecutiu) s’ha produït en una ajustada votació (39 dels 75 emesos). Només un vot més del que necessitava! Ací es veu clarament la divisió que viu l’episcopat espanyol. Per això el vencedor moral d’estes eleccions va ser l’arquebisbe de Valladolid, Ricardo Blázquez, amb 28 vots com a candidat per a la presidència i 51 com a vicepresident. Més de dos terços.

El cardenal Tarancon va liderar l’església espanyola en una dècada amb un gran recolzament intern i amb un espectacular eco popular i mediàtic. L’any 2007, amb l’impuls que se li va donar al centenari del naixement del cardenal de Borriana des de la seua ciutat nadiua, va servir per posar en relleu la seua figura, el seu treball i la seua obra, fruit del Concili. Una obra àmpliament reconeguda i avalada per una immensa majoria de gent. Tarancon no ha segut un personatge fruit de la casualitat. La seua personalitat es va llaurar en el transcurs dels anys i es va anar manifestant de diverses maneres i en llocs distints com Solsona, Oviedo, Toledo i Madrid. Gràcies a aquell centenari, s’ha donat a conèixer la figura del cardenal Tarancon i per això, hui és molta més la gent que coneix la història que ens ha precedit. Cal recordar, per exemple la pastoral col•lectiva de l’episcopat espanyol l’any 1973 sobre L’església i la comunitat política. Des de 1971 a 1983, Tarancon va ser el líder indiscutible dels bisbes espanyols, ocupant un lloc preeminent en la transformació de la societat espanyola. Tarancon va demostrar ser un autèntic home d’Església, que no va deixar que el manipularen, ni va ser un manipulador. El paisà més il•lustre que va infantar Borriana i el prelat més rellevant de l’Església espanyola al segle XX, va jugar el partit més important de la transició i va guanyar per majoria. En l’homilia que Tarancon va pronunciar en l’entronització del rei Joan Carles, el 27 de novembre de 1975, el cardenal va dir: “Ojala un dia, cuando Dios y la generaciones futuras que nos juzgaran a todos, enjuicien esta hora, puedan también bendecir los frutos de la tarea que hoy comenzáis y comenzamos. Efectivament: Hui en dia, la immensa majoria de la societat valora i coneix, cada vegada més, l’àrdua i difícil tasca que va emprendre en aquells durs anys. Per això li agraïm, ben sincerament el seu sacrifici personal, la seua entrega i el seu treball per la llibertat de l’Església i de la societat espanyola. Pel pluralisme que nosaltres tenim, així com per la consciència crítica, lliure, plural i democràtica. Després de 28 anys d’haver deixat l’arquebisbat de Madrid, de 30 que va deixar la presidència de la conferència episcopal i de 16 que va morir, el cardenal Tarancon continua sent un portador d’esperança per a l’Església i per a la societat.
Tarancon va vèncer perquè va convèncer! Rouco ha vençut, però no ha convençut!! La prova està en que només l’ha votat la meitat dels bisbes. L’altra meitat, ha estat en contra! Ell es pensava que arrasaria i només ha obtingut una victòria ben amarga, fruit de la seua actitut de crispació i de condemna, a qui no pense com ell. .

Possiblement, el cardenal Antonio Maria Rouco Varela passarà a la història com el prelat que més temps ha liderat a la jerarquia del catolicisme espanyol -12 anys-. Certament serà en l’únic que podrà superar al gran cardenal de Borriana. Acceptem el polp com animal de companyia!!