Recordant al bisbe borrianenc D. Juan Bautista Luis Pérez
Es complixen ben bé els 90 anys de la mort del bisbe borrianenc D. Juan Bautista Luis Pérez, concretament el 6 de novembre de 1934, i els 150 anys del seu naixement, l’1 d’abril de 1874. Tot i no tindre una vida massa llarga, va morir als 60 anys, destacant per una llarga trajectòria acadèmica i eclesiàstica, així com escriptor infatigable amb grans preocupacions socials.
Immersos en estes assenyalades dates que ara ens ocupa el personatge, és bo rememorar esta figura borrianenca, narrada per un testimoni excepcional, el cardenal Tarancón, que ho fa de primera mà en el seu llibre, Recuerdos de Juventud (1984). Diu així: “En las vacaciones de mi segundo año de teología tuve la ocasión de visitar a monseñor Juan Bautista Luis Pérez, obispo de Oviedo. Fue ésta una visita muy importante para mí y me hizo cambiar el criterio que de él teníamos sus paisanos”. El bisbe tenia fama de malcarat. Conegut de malnom com “Cara llarga”.
Gràcies a dos sacerdots de Burriana, Ripollés, ecònom de l’Església de La Mercè, i Francisco Llopis, eren considerats amics dels bisbe, i amb els qual Tarancón tenia bona relació, va poder visitar a D. Luis Pérez. El bisbe va tindre interés en saber per la formació del jove seminarista Tarancón, plantejant-li diverses qüestions teològiques i preocupant-se pel plà d’estudis. Segons relata Tarancón, D. Luis Pérez tenia molta claredat i maduresa intel·lectual. També li va fer vore a Tarancón el treball pastoral que el bisbe portava endavant en la diòcesi d’Astúries, explicant-li la situació sociolaboral: “Nos habló de los sindicatos católicos, especialmente del Sindicato de Moreda, que tenia en aquella zona una influencia notable”. I continua: “Reconocía que estaba haciendo un bien y que en ellos se podían formar líderes obreros de inspiración cristiana”.
En referència a Acció Catòlica, que en aquella època s’estava iniciant en Espanya, parlem dels anys 20 del passat segle, va apuntar el treball que estaven fent alguns sacerdots i religiosos en el camp social, que ell jutjava molt interessants: “Aunque reconoció que su orientación no era compartida por muchos sacerdotes y obispos”, relata Tarancón al seu llibre. “Cuando desarrollaba uno de estos temas parecía un profesor, por el método y la claridad de su exposición”.
Esta visita diu Tarancón: “Dejó en mi una huella profunda”. I remarcava: “A mi me hizo un bien extraordinario (…). Se acrecentaron mi amor y mi veneración a los obispos. No comprendía cómo se había formado aquel clima entre sus paisanos. A no ser que él esquivara las visitas para aprovechar el tiempo y evitar que fueran a molestarle pidiendo recomendaciones, ya que entonces la gente tenía la impresión de que los obispos lo podían todo”.
Pels temes tractats de la conversa que varen tindre, curiosament destaca la influència que tenia l’Església no només en el camp espiritual, sino a més en l’àmbit social, laboral i polític.
Anys més tard, el jove retor Tarancón, estava destinat a la Casa del Consiliari d’Acció Catòlica en Madrid, sent un dels fundadors d’esta nova obra. El consiliari nacional era D. Juan Bautista Luis Pérez, que arrastrava una malaltia des de feia uns anys abans. Quan va esclatar la Revolució d’Astúries, el bisbe no estava en la seua seu episcopal. Diu Tarancón: “En los primeros días de la revolución, llegó una noche, inopinadamente a nuestra casa, acompañado de su secretario de cámara. Se le veía derrotado. A su enfermedad, gravísima (…), se unían las noticias trágicas que le llegaban de la capital de su diócesis”. Durant els últims mesos de vida del bisbe, el jove Tarancón, va assistir espiritualment a monsenyor Luis Pérez, ja que ell no podia celebrar la eucaristia per motius de salut. Afirmava Tarancón: “He recordado siempre -considerándolo como un verdadero regalo de Dios- esos días de relación con monseñor Luis Pérez, y haberle podido asistir en sus últimos días”. I a més Tarancón se n’alegrava d’un fet molt remarcable: “No deja de ser curioso el proceso, muy semejante al suyo, que ha seguido mi vida episcopal. Los dos nacimos en Burriana, fuimos consagrados obispos en el mismo templo parroquial y estuvimos de obispos en Oviedo y Toledo. También fui yo, cuando era secretario del episcopado, consiliario general de Acción Católica, a la muerte de monseñor Zacarías de Vizcarra.”
Llàstima que amb el temps anem oblidant figures destacades borrianenques que han tingut alguna rellevància en la nostra història i que van deixar una empremta digna de ser recordada. Considere que, lamentablement, D. Luis Pérez, i d’altres, siguen eclesiàstics o no, no han sigut prou reconeguts a casa nostra, i això ens fa ser dèbils com a poble i empobrix la nostra identitat. Espere amb esta modesta aportació ajude a restituir, esmenar l’error o oblit i honorar la figura de D. Luis Pérez. Almenys, mentre algú els recorde, seguirà existint.