Rafael Sanus: un bisbe heterodox

El passat 13 de maig, moria inesperadament el bisbe Rafael Sanus Abad, a l’edat de 78 anys. Nascut a Alcoi el 29 d’agost de 1931, va ser bisbe auxiliar de València des de 1989 al 2000.

Estudià al Seminari Metropolità de València i obtingué la llicenciatura en teologia per la Universitat Gregoriana de Roma. Ordenat capellà el 1958, va ser rector del Col·legi Major Sant Joan de Ribera de Burjassot i professor i rector del Seminari de València, a més de rector del Col·legi del Corpus Christi, canonge de la catedral de València i vicari general de l’arquebisbat.

Va ser nomenat bisbe auxiliar de l’arquebisbe Miquel Roca el 1989 i presentà la seua dimissió el 8 de novembre de 2000, degut a l’autoritarisme de l’arquebisbe, Agustín Garcia Gasco. En la carta de renúncia dirigida al papa, el bisbe Sanus feia referència al fet d’haver estat “totalment marginat en les seues funcions” per part de Garcia Gasco. El cansament del bisbe Sanus, que precipità la seua dimissió, no era degut a motius de salut, sinó que era un cansament “d’índole moral”, perquè havia estat molts anys en l’ostracisme, rebent les queixes del clergat cap a Garcia Gasco sense tindre “cap capacitat de mitjancer”.

Des dels grups de cristians progressistes, s’ha relacionat sempre a Garcia Gasco amb l’Opus Dei i els Legionarios, mentre que el bisbe Sanus ha segut una persona oberta, amb unes qualitats intel·lectuals extraordinàries i amb un gran prestigi entre els capellans. A més, el bisbe Sanus sempre ha estat arrelat al poble valencià.

A final de l’any passat, en el monogràfic de la revista Saó, sobre els textos litúrgics valencians, el bisbe Sanus es preguntava en el pròleg d’aquest número, “per què els bisbes no oficialitzen d’una vegada el que és normal, des de temps immemorial, a nivell de carrer? És que volen continuar la política lingüística dels temps de Franco?.

El bisbe Sanus en aquest número de Saó, destacava la importància de la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i per tant, demanava als bisbes que actuaren amb conseqüència. A no ser, deia, que “els nostres bisbes vulguen continuar l’exemple d’indiferència i de menyspreu a la nostra llengua que va caracteritzar sempre Monsenyor Garcia-Gasco” Degut a eixe menyspreu de l’arquebisbe Agustín, com recordava el bisbe Sanus en aquest monogràfic de Saó, els textos litúrgics preparats per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, “dormen, des de fa quatre o cinc anys, en algun dels calaixos del Palau Arquebisbal” .

Vaig tindre la sort d’entrar en contacte amb el bisbe Rafael Sanus l’any 2007, amb motiu del Centenari del naixement del cardenal Tarancon. En el llibre “Vicent Enrique i Tarancon. Un cardenal per a la llibertat” que vaig tindre el goig de coordinar. Volia que el bisbe Rafael participara juntament amb el P. Josep Mª Soler, abat de Montserrat, Emili Marín, director de la revista Saó, Vicent Sanchis, director del diari Avui, August Monzon, professor de la Universsitat de València i un servidor. Per telèfon li vaig explicar al bisbe Sanus el projecte d’eixe llibre, i ell, ràpidament acceptà participar. Volia que Don Rafael escrivira sobre Tarancon i la nostra llengua. Tot i el seu interès, i per problemes que ara no vénen al cas, finalment el bisbe Sanus no va poder col·laborar en eixe llibre-homenatge al cardenal valencià. Sé del seu afecte per Tarancon, i com li haguera agradat parlar d’ell. De tota manera, i gràcies a eixes converses telefòniques, vaig descobrir en el bisbe Rafael Sanus un home que parlava clar.

Preocupat pel futur de l’Església, i davant l’actual clima de confrontació de la CEE amb la societat, el bisbe Sanus deia: “Hi ha que canviar el rumb i el tarannà de l’Església” . Rafael Sanus, convençut de la importància de l’aconfessionalitat de l’Estat, i per tant de la independència mútua, pensava que calia “fer del rostre de l’Església una oferta de diàleg”. Rafael Sanus, que ha estat qualificat com el bisbe del poble, creia que l’Església no podia anar contra la història, i per això calia “respectar la llibertat personal de pensament, d’expressió i de conciència”. Encara més: El bisbe Sanus defensava la necessitat que l’Església es desprenguera “de moltes tradicions, normes, falses seguretats, teologies caduques, excessiva burocratització de les seues estructures”.

I és que Rafael Sanus, que creia en la fe adulta dels cristians, defensava “una llibertat personal en contra d’un infantilisme religiós i moral”. De fet, Sanus era deixeble de Tarancon, i un dels últims bisbes de la línia taranconiana.

El bisbe Sanus va ser un home lliure, tal i com es titula la miscel·lània que la revista Saó li va dedicar. Un home d’Església. Un bisbe que sentia la nostra llengua i que lluitava perquè els cristians valencians poguerem adreçar-nos a Déu, sense haver de renunciar a la nostra manera de parlar i als nostres sentiments com a poble.

Quin goig si tinguérem més bisbes com Don Rafael, ell que va ser fidel en el seu ministeri i pacient en les tribulacions que li van tocar viure.

El millor homenatge que li podem tributar al bisbe Sanus, és que, d’una vegada per totes, els bisbes de Castelló, de València i d’Alacant, juntament amb el de Tortosa (per les comarques valencianes que estan en eixe bisbat) es posen d’acord per aprovar els textos litúrgics en valencià, i així fer possible el desig de Don Rafael, perquè el nostre poble, puga pregar en la llengua dels nostres avantpassats.