Per Nadal, el pessebre
El divendres 13 de desembre, dia de santa Llúcia, es va inaugurar el “Betlem de Sant Blai”. El pessebre sempre ens regala moments entrayables. El posem en un lloc preferent de la casa, o fiquem al Jesuset en un lloc capdalt de la nostra llar. A la casa del nostre patró el tenim al centre de l’altar. El posem en un lloc per a que done la benvinguda a totes les persones que ens visiten estos dies. Perque sense Jesús, el Nadal no té sentit.
El pessebre té una càrrega simbòlica. El tema de les imatges en el cristianisme no és gens secundari. Les imatges remeten a la transcendència, a allò que dona sentit. El pessebre és molt ric en símbols. La pròpia escena del pessebre és la representació de Déu al món. Mentre Jesús naix al racó d’un pesebre, el món continua la seua activitat.
L’estable és el lloc dels fems, de les humitats i de les pudors. Allà on ningú voldria viure. Tantmateix, Déu, tria este lloc. D’una manera simbòlica, l’estable o el corral és el lloc de cada persona on s’amaguen els aspectes més impresentables. No ens agrada presentar este espai. Però és ací on Déu tria nàixer entre nosaltres. No ens agrada reconèixer este espai per a nosaltres, i pensem que només el tenen els altres. Ixe lloc és el que ens fa vergonya, el lloc que ens fa pensar que sempre tenim raó, el lloc que ens fa mal, el lloc que no mostrem, el lloc que tots tenim i tots amaguem. És el lloc que més por ens fa. El lloc de les nostres misèries humanes. Però la resposta que Déu ens fa és impresionant. Déu naix allí. En ixe lloc immund. No el rebutja, sino que ens espera com un xiquet. És el lloc on Déu habita per a transformar el cor de les persones.
És un camí complicat i difícil. Tot no és llums alegres, nadales tradicionals, ni dolços refinats de la mà de la iaia o la mare. És el tortuós camí que van recórrer els Reis per a poder arrivar a Déu. És el pedregós camí que ens porta per la vida i tantes dificultats que hem de superar. En este camí ens trobem a tantes persones amb actituds tan diferents. Uns amunt, altres avall, altres no en fan cas, altres el veneren, uns venen i altres se’n van. L’aigua i el riu ha segut sempre el símbol del pas, i el pont el que comunica uns amb altres, tot i que permaneixem separats.
És així com anem contemplant i interpretant el pessebre. Estos dies ens inviten a la reflexió i a la serenitat. Al caliu familiar i als records. D’una manera simbòlica, en el 25 aniversari de la mort del cardenal Tarancón i en els 50 anys del seu nomenament com a cardenal pensem amb ell com a qui va fer de pont i va unir les dos parts del riu. Pensem en Sant Blai, com a qui obre les portes de sa casa de bat a bat per acollir a tots. Pensem amb el Papa Francesc, el papa de la misericòrdia; el papa dels pobres, dels majors i dels desvalguts. I recordem l’origen del Nadal. Una parella de refugiats amb el seu fill acabat de nàixer buscant un lloc per a poder viure. Han passat 2000 anys, però la història es torna a repetir al mediterrani i tants llocs del nostre món. Només és Nadal si tens preparat el teu cor per a possar allí el teu betlem.
