La Mare de Déu dels Desemparats
L’origen de la imatge de la Mare de Déu dels Desemparats, patrona de la ciutat de València, es troba en la Confraria dels Innocents i Desemparats, fundada en 1414.
El 24 de febrer de 1409, fra Jofré, frare mercedari del convent de la Mercè de València, anant a la catedral defengué a un pobre dement que era atacat per un grup de valencians. El P. Jofré en el sermó d’aquell primer diumenge de Quaresma, parlà d’aquells malalts abandonats als carrers de la ciutat: “En la present ciutat hi ha molta obra pia e de gran caritat e sustentació, emperó una n’hi manca que és de gran necessitat, ço és un hospital o casa on los pobres innocents e furiosos fossen acollits. Cara molts pobres innocents van per aquesta ciutat, los quals passen grans desaires de fam e de fred e injúries. Per tal com per sa innocència e furor, no saben guanyar o demanar ço que han de menester per sustentació de llur vida, e per ço dormen per les carreres e pereixen de fam e de fred”. I continuava el P. Jofré: “E moltes malvades persones, no habents Déu davant, senyaladament lla on los troben adormits, los nafren e maten alguns”. Per això fra Jofré demanava la construcció d’un centre per acollir els malalts mentals: “seria sancta cosa e obra molt sancta, que en la ciutat de València fos feta una habitació o hospital en la què semblants folls e innocents estiguessen, en tal manera que no anassen per la ciutat, ni poguessen fer dany ni els ne fos fet”.
En escoltar estes paraules, En Llorençs Salom i altres mercaders formaren la Confraria, que es faria càrrec dels dements. Recolliren diners i obtingueren privilegis del rei Martí i del papa Luna, per erigir l’Hospital dels Folls de Santa Maria dels Innocents i Desemparats. Esta Confraria, instituïda el 1414 amb l’objectiu de cuidar els malalts mentals, va fer la imatge de Santa Maria, tal i com narra el professor Sanchis Guarner a la seua obra “La ciutat de València”. La imatge és una preciosa talla gòtica de primers del segle XV, encara que molt desfigurada posteriorment. La Confraria també s’encarregava de soterrar els cadàvers abandonats o dels condemnats a mort (desemparats) damunt del taüt dels quals es col·locava la imatge de la Mare de Déu.
En el llibre de Claveriats de la Confraria, de l’any 1425, ja apareix la notícia de “una imatge de la Verge Maria qui va sobre los cossos, ab un brot de flor de llir e una creu de fust”. L’any 1430 li van afegir una imatge d’un innocent (els dos que porta ara són dels segle XVIII) i l’any 1484, ja disposava d”un drap d’or per a metre a les espatlles de la Maria”, quan era portada dreta en les processons.
La imatge va ser coronada a València pel cardenal Benlloch, el 12 de maig de 1923 i la festa patronal se celebra el segon diumenge d’este mateix mes. És impressionant la missa de descoberta, abans de l’alba i la missa d’Infants, a la plaça de la Mare de Déu, a les 8 del matí, en la que participen amb els seus cants, els cors de xiquets i xiquetes de les escoles valencianes. També cal destacar el trasllat multitudinari de la imatge de la Mare de Déu, des de la seua basílica a la catedral, en el qual és portada per una multitud de persones que, lentament, la fan avançar en el seu recorregut processional.
Enguany a Borriana la festa coincidix amb el 25 aniversari de la Confraria de la Mare de Déu dels Desemparats. Agraïm la presència d’esta manifestació mariana durant estos anys entre nosaltres que tants fruits a donat. Esta setmana la parròquia que porta el seu nom ha organitzat una sèrie d’actes per commemorar l’efemèride. Diumenge 11 de maig amb la processó general participarà la confraria de Sant Blai, patró de Borriana, on desfilarà l’estendard per acompanyar a la Mare de Déu patrona dels valencians.
Els Goigs que ara presente van ser atribuïts al poetà valencià Teodor Llorente Olivares (València 1836-1911)
I
Reina, pels àngels servida,
Plena de gràcia de Déu,
Que entre totes escollida,
en la eternitat triomfeu.
¿Com és que vostra mirada,
Que al sòl guanya en esplendor,
La vem sempre anubolada
per fondíssima tristor?
Si vos causen pena dura
Nòstres greus calamitats;
Ampareunos, Verge pura,
Mare dels Desamparats.
II
Vòstres llaus entona y canta
Tot lo Cèl en divins córs,
Y en lo mitj de glòria tanta
Plens los ulls teniu de plòrs.
Es que en la vall lacrimosa,
Entre penes i perills,
Sempre veu, Mare amorosa,
Los dolors dels vòstres fills,
Puix la humana criatura
Vos mereix tantes bondats;
Ampareunos Verge pura,
Mare dels Desamparats.
III
Sempre l’hòme pena i plòra;
Plòra el gran, plòra el petit;
Plòra aquell que son be anyora,
Plòra qui’l goja cumplit;
Plòra el saber sa impotencia,
Plòra el pecat sa inquietut,
Ses tentacions la inocencia
I ses lluites la virtut;
Eixos plòrs sols tenen cura
Si per vos son eixugats;
Ampareunos, Verge pura,
Mare dels Desamparats.
IV
Quants patixen en la tèrra
En vos busquen son conhòrt;
Lo soldat, quan va a la guèrra;
Lo nauger, quant ix del port;
La donzella enamorada
I la mare desditjada
Quan a son fill no vorà més.
Sòls en lo mal que’ls apura,
Son per a vos aconhortats;
Ampareunos, Verge pura,
Mare dels Desamparats.
V
Entre la miseria humana
I lo just rigor de Deu,
Vos, Patrona subirana,
Vostres llàgrimes poséu;
i a ningú oblida o condena
vòstre amparo i vòstre amor;
quant més gran es nòstra pena,
es més gran vòstre favor.
Ell es l’ancla més segura
En les nòstres tempestats;
Ampareunos, Verge pura,
Mare dels Desamparats.
VI
Tots portém a vostres plantes
Com si forem mirra i flors,
Les ofrenes, molt més santes,
De oracións, gemechs i plòrs.
Sols volém, a cambi d’elles,
Esperança, Amor i Fe,
Per gojar les meravelles
Que Jesús nos prometé.
Per mereixer tal ventura,
Porgant be nostres pecats;
Ampareunos, Verge pura
Mare dels Desamparats.
