El llegat del Cardenal Tarancón no ha mort

El passat 27 de desembre de 2018, va tancar els ulls a la llum d’este món Juanjo Enrique-Tarancón Muñoz, nebot del cardenal Tarancón. Un càncer diagnosticat fa mig any se l’ha emportat. Un amic que ens ha deixat, un bon cristià. De com va afrontar la malaltia i de com va   viure amb senzillesa i coherència, Juanjo ens ha estat un exemple. L’amor com a norma i la veritat com a guia, ha estat la vida de Juanjo. Per això a Juanjo no l’hem perdut; l’hem guanyat per sempre. I el llegat de son tio, el cardenal Tarancón, no ha mort.

Amb Juanjo he conviscut molts moments des de que l’ajuntament de Borriana començà a promoure les celebracions del centenari del naixement del cardenal. Des d’aleshores, corria l’any 2006, ha segut una aventura de reunions, telefonades, viatges, treball, esforç, alegries i també disgusts. Sobretot per part dels qui no ho esperàvem. La passió de Juanjo i la meua era i és la mateixa. Son tio. El cardenal Tarancón. Una figura que sempre m’ha entusiasmat i que he volgut que se li reconeguera el seu paper decisiu en l’Església i en la societat durant l’època de la Transició.

El passat dia 28 de desembre, després de dinar i esperant a fer-se l’hora d’anar al funeral de Juanjo, jo estava en casa tranquil·lament, recordant moltes vivències que he compartit amb ell.  La premsa se’n feia ressò de la seua mort. I mirant internet vaig trobar un desafortunat titular en un diari de Madrid. La crònica era ben curta i també justa. Però en el títol de l’article hi havia una maliciosa intenció. Només especificava l’hora i el lloc del soterrar i poc més. Però el que més em va indignar va ser el títul: “Muere el sobrino (y el legado) del cardenal Tarancón”.

A què juguem? Que el nebot del cardenal havia mort era evident. Però el llegat del cardenal? Dir açò en un titular és no conèixer la decència. El llegat del cardenal Tarancón és el Concili Vaticà II. És actualitzar l’Església i posar-la al dia. Per això el llegat del cardenal no ha mort. Està ben viu. I a més, és ben actual. I la seua figura està molt present en la societat borrianenca. Més encara: molta gent demana un museu en condicions per a una figura tan rellevant com va ser el cardenal Tarancón.  Molt s’ha treballat per actualitzar eixe espai museístic. Jo mateix vaig compartir amb Juanjo confidències, somnis i amistat. I és que Juanjo era una home lleial i fidel, i jo ho seré també amb ell per així difondre el Concili.

Per això vull donar les gràcies a Borriana i a tanta gent que ha recolzat la causa per demostrar que el cardenal Tarancón és ben actual. Una figura recordada i enyorada i que hui està en la línea del Papa Francesc. El cardenal Tarancón representà una Església que en els anys 70 tenia una gran credibilitat, degut a que va ser una Església conciliar, compromesa amb la defensa de la justícia i de la reconciliació entre les dues Espanyes.

Hui el cardenal Tarancón està viu gràcies al record, al llegat, a la seua visió de futur i també a la seua estima. Es bo que continuem actualitzant el pensament i la reflexió que van guiar la vida de Tarancón.  I també cal donar a conèixer que la recuperació de la seua figura es va fer des del seu poble i que a poc a poc s’han anat sumant institucions i particulars.

La preferència pels més dèbils de Francesc i de Tarancón són ben patents. Si el papa Francesc va anar a Lampedusa i va denunciar el tracte que el Primer Món dóna als immigrants, o bé el seu clam a favor dels pobres i dels qui no tenen allò que és necessari per a viure, molts anys abans, el 1950, Tarancón, en un clima de nacionalcatolicisme, ja va denunciar l’estraperlo i els qui, a costa dels pobres, dels qui no tenien pa a taula, anaven enriquint-se. I si el papa Francesc ha denunciat la idolatria dels diners i l’economia que mata i ha fet una aposta valenta per la dignitat dels treballadors, Tarancón a Oviedo va defendre els obrers de les mines, que eren tractats d’una forma inhumana. En aquella diòcesi asturiana se l’anomenava: “Tarancón el pacificador”. I si el papa Francesc ha fet un crit a favor de l’ésser humà i de la llibertat, Tarancón va saber defendre la llibertat i la independència de l’Església durant el conflicte amb el Govern d’Arias Navarro pel cas Añoveros.

És imprescindible (i és millor per a tots) que hi haja una bona col·laboració o cooperació entre l’Església i l’estat, això sí, amb el respecte com a norma, amb base fonamental que és la separació dels poders.

Tarancón és la icona d’una Església que no condemna, una Església

que sap escoltar, que sap acollir, que sap compartir els goigs i les

esperances, les alegries i les tristeses del nostre món. Com ara ens ho ensenya cada dia el papa Francesc.

De la mà del Concili, Tarancón ens aporta la renovació davant la intransigència. Les reformes davant la inseguretat i les pors. El diàleg amb el món i la cultura, davant el replegament, la condemna i la crítica constant i obsessiva dels avanços científics. Una Església oberta, davant una Església tancada i a la defensiva.

El qui va ser bisbe de Sogorb-Castelló, el Dr. Josep Pont i Gol, el 1964 deia de Tarancón: “El Dr. Enrique és capacitat i eficiència en el seu treball. Les hores de la nit no són per a ell de descans. Això explica el rendiment que dóna en els seus càrrecs”. Per això l’entusiasme i el treball apassionat de Tarancón en el Concili.

El llegat del cardenal no ha mort. I per això hem de continuar treballant per la figura i l’obra del cardenal.

Juanjo ens va donar un exemple de com hem de reivindicar la figura i l’obra de Tarancón, així com el Vaticà II. Juanjo va ser un home fort en la fe. I el nom del cardenal Tarancón, en gran part, ha segut recordat i encara ho és hui, gràcies a ell.

El meu propòsit serà, per seguir el treball i l’esforç de Juanjo, donar-lo a conèixer i posar al cardenal Tarancón en el lloc on es mereix.