La Llar

Continuant amb els 25 anys de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià m’agradaria fer algunes reflexions més. Pel fet que la nostra llengua ha estat durant molts segles sense ensenyar-se a l’escola, són moltes les paraules que hem anat perdent, i també en són moltes les que diguem incorrectament. L’escolarització, l’estudi de la gramàtica, la sintaxi i la morfologia, són essencials per tal de parlar, i encara més, per tal d’escriure correctament la nostra llengua. Els valencians, hem recuperat el dret a escolaritzar els nostres fills en la llengua pròpia, fa molt poc temps. Durant segles i segles l’escola era totalment en castellà, com també l’Església (que encara ho és majoritàriament) i l’Administració pública. Amb l’aprovació de l’Estatut valencià, es va anar normalitzant la nostra llengua (encara que molt lentament) per tal de fer del valencià una llengua de cultura i de comunicació. Amb l’aprovació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, es van posar les basses perquè els xiquets i les xiquetes valencianes pogueren estudiar en la llengua pròpia. Com també, que les Administracions públiques puguen atendre els ciutadans valencians en la seua llengua.

Però han sigut molts anys, que la nostra llengua ha estat prohibida i perseguida. Només uns exemples:

1482: Comença la persecució amb la crema de la Bíblia Valenciana, fins al punt que, durant segles, es va dubtar de la seua existència.

1706: Crema de la ciutat de Vila-real.

1707: Decret de Nova Planta. Macanaz fa un edicte públic a València, amb l’ordre de Felip Vé de construir en el lloc on estava Xàtiva (que el rei havia cremat) una nova població anomenada Ciudad de San Felipe.

1712: Es dicten instruccions secretes als corregidors: pondrà el mayor cuydado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto, sin que se note el cuydado.

1768: El Comte d’Aranda promou una reial cèdula per la que es prohibix l’ensenyament de la llengua a les escoles de primeres lletres, així com als jutjats, recomanat que ho facen també les cúries diocesanes. Reial Cèdula de Su Majestad reduciendo el arancel de los derechos procesales a reales de vellón en toda la Corona de Aragón y para que en todo el Reyno se actue y se enseñe en lengua castellana.

1772: Reial Cèdula per la qual es mana que tots els mercaders i comerciants porten els llibres de comptabilitat en castellà.

1780: El Compte de Floridablanca promulga una reial provisió, per la qual obliga que totes les escoles han d’ensenyar la gramàtica de la Real Academia Española.

1799: Reial Cèdula que prohibix representar, cantar y bailar piezas que no fuesen en idioma castellano.

1801: Manuel de Godoy obliga que als teatres no es represente cap obra que no siga en castellà.

1816: El diputat Morera i Galícia defensa una proposició per garantir el lliure ús de la nostra llengua en tots els àmbits. Romanones respon que la cooficialitat és inacceptable i la proposta queda derrotada al Congrés per 120 vots contra 13.

1825: El Pla Colomarde prohibix la nostra llengua a les escoles.

1837: Un edicte reial imposa càstigs als xiquets que parlen valencià a les escoles.

1862: Llei del notariat que prohibix les escriptures públiques en valencià.

1867: Prohibició que les peces teatrals s’escriguen en los dialectos de las provincias de España.

1896: Es prohibix parlar valencià per telèfon.

1902: Reial Decret de Romanones que obliga l’ensenyament del catecisme en castellà.

1923: Circular que obliga a l’ensenyament del castellà.

1940: Circular sobre el Uso del Idioma Nacional en todos los servicios públicos, per la qual es prohibix la nostra llengua. Prohibició del cine en valencià.

1944: Decret que aprova el nou Reglament notarial, segons el qual cal fer les escriptures en castellà.

1945: Nueva Ley de Educación Primaria, que només deixa ensenyar en castellà.

1956: Reglament de presons: els presos només poden parlar en castellà.

1961: Nou Reglament de Telègrafs, pel qual es prohibix el valencià.

Són uns exemples que demostren la situació d’arraconament i desprestigi a la qual a estat sotmesa la nostra llengua des de fa segles. Totes estes actuacions tenen unes conseqüències inevitables en la societat de hui dia. Però que amb perseverança, constància i creure que el valencià és una llengua de futur es poden superar les dificultats. És necessari una forta consciència de poble i creure en un futur en valencià. El treball incansable d’una àmplia xarxa d’associacions i agrupacions culturals, escoles i centres de cultura, estan disposats a protegir, restaurar, rehabilitar i promocionar la nostra llengua. Cal fer una crida a les nostres institucions públiques per recolçar la nostra estimada llengua. Començant pels ajuntaments (que és la porta principal que té el ciutadà en participar lliure i activament en la vida del poble) per garantir una autèntica vertebració de la llengua en el nostre entorn. La llengua és la raó de ser del nostre poble.

Degut als molts anys que la nostra llengua ha estat prohibida, moltes paraules o bé s’han perdut, o bé les diguem malament. Quin xiquet sap hui en dia què és un forcat, o un solc, o un albat? Per què sentim correctament parlar de taronges sense “os”, quan en valencià tenim una paraula tan nostra com el pinyol? Si en castellà no tenen la paraula pinyol, per què nosaltres, que sí que la tenim, l’hem de perdre? Per què sentim parlar d’un “injert”, quan els nostres llauradors sempre han dit un empelt? Per què relaxem el nostre vocabulari i parlem d’una cadira de madera i estem deixant perdre la paraula fusta? O també quan tanquem el grifo de l’aigua i no tanquem l’aixeta com deuriem de dir? Per què deixem “morir” les paraules?

A Borriana mateix, tenim un cas flagrant d’una paraula que utilitzem moltes vegades, i que diguem malament. Quan ve l’hivern, en les cases antigues s’encén la llar de foc. Ningú no dirà mai, que té a casa UN llar de foc. I per què parlem del Llar Faller, i no utilitzem bé la forma correcta de LA LLAR FALLERA? Crec que és missió de tots els qui estimem la nostra llengua, el voler recuperar-la i dignificar-la, parlant correctament i utilitzant les paraules valencianes que, pel temps o perquè no són corrents hui en dia, hem oblidat, o hem perdut.

Jordi Bort Castelló