Josep Lluís Bausset
El passat diumenge dia 3 de juny moria a València, a l’hospital 9 d’Octubre, Josep Lluís Bausset i Ciscar, a les portes de fer 102 anys. El passat 28 i 29 de maig en un viatge que vàrem fer Juan José Enrique-Tarancon (nebot del cardenal Tarancon), Quique Safont (Regidor de Cultura de l’Ajuntament de Borriana) i un servidor al Monestir de Montserrat, a la tornada ens va acompanyar Josep Miquel Bausset (monjo de Montserrat) per acompanyar-lo a passar uns dies a l’Alcúdia. Fent una parada a Borriana per dinar i descansar telefonava una de les germanes de Bausset diguent que el pare estava hospitalitzat. En assabentar-nos de la notícia vaig agafar el cotxe i vaig portar Bausset (ma mare ens va acompanyar) a l’hospital al costat de son pare.
Membres de la Tertúlia dels dilluns on el Sr. Bausset va ser fundador i acudia puntualment totes les setmanes. El passat 21 de maig va ser l’últim dia que hi va anar
Vaig conèixer al professor Bausset, gràcies a l’amistat amb el seu fill Josep Miquel. Ell, monjo de Montserrat, era el responsable de la infermeria del monestir els anys que jo vaig treballar allí com a infermer. Aquella experiència va ser una abans i un després en ma vida. Una experiència riquíssima i inoblidable. Ell em passava els articles que son pare escrivia al diari Levante-EMV, sobretot els que feien referència a la pilota.
Després de “conèixer” al professor Bausset pel seu fill i pel llibre “Josep Lluís Bausset. Converses amb l’home subterrani”, escrit per Santi Vallés i editat per Tàndem edicions, el gener del 2000 el vaig conèixer personalment, un dia que vaig anar a l’Alcúdia. Per mi ha estat un goig i un honor conèixer el Sr Bausset. Un home de paraula, amb les idees clares, insubornable. Un home que estimava la justícia, la veritat i la llibertat. Quan el seu fill venia a vore els pares uns dies, jo aprofitava per visitar-los i gaudia d’unes converses riquíssimes mentre dinàvem o en sobretaula. Encara recorde unes paraules plenes de seny i amb molta lucidesa, i això que el Sr Bausset ja tenia 100 anys: “Les paraules fen més mal que les bales”.
El professor Bausset, ja amb 94 anys (edat en que el vaig conèixer), tenia una activitat i una jovialitat envejables. Ningú diria que tenia una edat ja tan avançada! Encara anava cada dilluns, en el tren, a València, a la tertúlia que, des dels anys 40 havia fundat, juntament amb Joan Fuster. I després de reunir-se amb els amics de la tertúlia, anava al Palau de la Música al concert de la Filharmònica. També els dissabtes, igualment en tren, anava al trinquet Pelayo per vore la partida de pilota valenciana. Ell mateix escrivia la crònica de la partida, que eixia publicada al diari Levante-EMV, amb el títol d’Impressions d’un aficionat.
La seua conversa, sempre agradable era summament interessant. Igual et parlava de literatura, com de política i sobretot de la llengua i la cultura dels valencians. L’última volta que el vaig vore, el passat 17 d’abril, el professor Bausset, tot i que conservava intacta la seua lucidesa, havia experimentat el colp dur de la mort de la seua esposa, l’11 de març. Encara vam poder tindre una miqueta de conversa, però pesaven els anys, i pot ser l’absència de la seua Matilde. Li vaig recordar el seu article “La nit del temps”, que vam publicar a la revista Buris-ana, l’abril de 2010. Com a director de la revista, i ja que ell era un entès en el nostre esport, li vaig demanar un text sobre la pilota. En aquest article, el professor Bausset destacava “l’elegància i l’honestedat del joc de pilota, un esport tan nostre, un element importantíssim en la nostra cultura, exemple de joc noble, antic i elegant, patrimoni de tots els valencians”. El professor Bausset acabava el seu text destacant la importància del joc de la pilota, com un element que cohesiona la nostra terra, ja que per a ell, “en les nostres arrels està la força del nostre poble”. Per a Josep Lluís Bausset, el Genovés ha estat el jugador més important en la història de la pilota. “Com ell, em deia, ni n’hi ha hagut, ni n’hi haurà mai cap altre!”.
Apassionat per la lectura, recorde que les vegades que l’havia visitat a sa casa, li havia portat alguns llibres: El camí de les ermites de Borriana, la Miscellània Tarancon, i el llibre Vicent Enrique i Tarancon. Un cardenal per a la llibertat, que vaig coordinar i que li vaig dedicar.També, mentre vaig ser director de Buris-ana, li portava els exemplars de la revista, que el professor Bausset llegia àvidament, comentant-me algun article dels que apareixien o fent-me alguna precisió, sempre encertada.
El féretre del Sr. Josep Lluís Bausset eixint de la Parròquia de Sant Andreu Apòstol de l’Alcúdia. Un aplaudiment de quatre minuts va impregnar la plaça d’emoció i sentiment a ritme de tabal i dolçaina
Nascut a Paiporta, pel fet que els seus pares eren d’allí i cada any anaven a passar uns dies per les festes de Sant Roc, de seguida va viure a l’Alcúdia. Estudià el batxillerat a l’institut Lluís Vives de València i la carrera de farmàcia a Madrid. Després estudià ciències químiques i practicant de medicina i cirurgia. Va estar afiliat a l’Agrupació Valencianista Republicana, al Centre d’Actuació Valencianista i fou delegat a l’Alcúdia de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana. Com a membre de l’Agrupació Valencianista Escolar, es va adherir a les Normes de Castelló.
Va passar la guerra, com a tinent farmacèutic, a València, després va estar destinat a Barcelona i finalment a Villar del Arzobispo. En acabar la guerra fou empresonat.
Va fer classes a acadèmies i també a particulars, fins a aprovar les oposicions a institut. El seu primer destí va ser Tortosa, després Xàtiva, Alzira, Carlet i Carcaixent, on el 1980 es va jubilar.
Sempre va estar collaborant per la recuperació de la nostra llengua i tingué com a amics, Manuel Sanchis Guarner, Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Francesc Ferrer Pastor, Enric Valor....El professor Bausset treballava amb discreció, humilitat i senzillesa, sense notorietat ni protagonisme. Per això el seu amic Fuster digué d’ell, que era un “personatge subterrani”. Va fer classes de valencià i participà en totes les iniciatives a favor de la llengua.
El 1984, l’Ajuntament de l’Alcúdia el nomenà fill predilecte del poble. I el 2000, amb motiu dels seus 90 anys, va rebre el I Premi Vicent Ventura, atorgat per la Universitat de València, la Universitat Jaume I de Castelló, la Unió de Llauradors i Ramaders del País Valencià, CCOO, UGT i la Unió de Periodistes Valencians. Este mateix any, la Fundació Jaume I de Barcelona li concedí el premi d’Actuació Cívica. El 2001, la Fundació Huguet de Castelló el va nomenar Valencià de l’Any 2000, en un acte celebrat a l’Ajuntament de Castelló. El professor Bausset va ser president d’Honor del Bloc de Progrés de l’Alcúdia, i premi Martí Domínguez de Periodisme, de l’Ajuntament d’Algemesí.
El 2010, amb motiu del seu centenari de naixement, ACPV li va tributar un homenatge a València, al qual vaig assistir. En este acte, varen participar el president d’ACPV, Eliseu Climent, l’Alcalde de l’Alcúdia, Robert Martínez, el biograf de Bausset, Santi Vallés, l’expresident de Catalunya, Jordi Pujol i l’abat de Montserrat, el P. Josep Mª Soler. També el mes d’abril de 2010, el trinquet Pelayo li feia un homenatge, la Societat Coral El Micalet el nomenava Micalet Extraordinari 2010 i l’Escola Valenciana en la Trobada de Manuel, també l’homenatjava. Finalment, el desembre passat, l’Ajuntament de Pedreguer li atorgava el premi al Mèrit Cultural.
El dia del seu soterrar, vaig vore una manifestació de dol, de respecte i d’estimació per aquest home subterrani, tan respectat i tan venerat a l’Alcúdia. I és que el professor Bausset, no només va ser un home gran, un home major, sinó que sobretot va ser un gran home! Com va dir el seu fill, Josep Miquel, en un xicotet parlament que va fer el dia del funeral de son pare: “L’hem guanyat per sempre. Ha obert un camí i l’hem de seguir”. El Sr. Bausset ens mira des de la finestra del cel.
