Dia Internacional contra la violència a les dones

Per això, cada any, el 25 de novembre se celebra el Dia Internacional contra la Violència a les Dones, per recordar les dones que són maltractades, moltes d’elles fins a la mort.

Durant molts anys s’ha tolerat la violència de gènere, amb l’argument de la superioritat i l’autoritat de l’home sobre la dona. Cada dos o tres dies, una dona és morta a mans de la seua parella o exparella a Espanya. Este fet representa un important problema social, ja que es calcula que prop del 50%  de les famílies pateixen o han patit esta violència.

Fins fa molt poc, era molt comú creure que allò que passava dins d’una família era un problema privat, cosa equivocada, perquè la violència d’una persona contra una altra és sempre un delicte, independentment d’on es realitze i les conseqüències que tinga per a qui la pateix.

La violència familiar són totes aquelles formes d’abús que tenen lloc en les relacions entre els membres d’una família, ocasionant un mal físic i/o psicològic a l’altre membre de la relació, d’una forma permanent o periòdica.    

N’hi ha tres maneres de violència familiar:

• Maltractament infantil
• Maltractament conjugal
• Maltractament a ancians

En el cas del maltractament entre parelles, en un 75% dels casos la víctima és la dona, en un 23% hi ha una violència recíproca i en un 2% la víctima és l’home. 

Per entendre la dinàmica de la violència contra les dones en l’àmbit familiar, cal tindre en compte que el maltractament és cíclic i d’intensitat creixent. El cicle de la violència comença amb xicotets casos de tensió i d’hostilitat. Després hi ha l’esclat de la tensió i l’agressió física i finalment hi ha una fase de manipulació, en la qual l’agressor manifesta un arrepentiment, que fa que la dona arribe a sentir-se culpable de l’incident. I de seguida comença altra volta el cicle, amb l’esclat de la tensió.

Segons els estudiosos, la violència es dóna sempre en  intensitat creixent i en tres etapes.

Violència subtil, en la qual la víctima no és conscient que és ridiculitzada, que no és escoltada i és ignorada. La dona pot caure en una depressió i tristesa per tot allò que li passa.

Violència verbal, on ja hi ha insults i denigració, crítiques al seu cos, on l’agressor tracta a la seua parella com una criada, amb amenaces i crits, que provoquen en la dona un desequilibri emocional.

Violència psíquica, amb un control a la víctima limitant la seua vida social (evitant que es puga vore amb les amistats d’abans) L’agressor tampoc té en compte a la seua parella a l’hora de prendre les decisions sobre la llar. També es dóna el cas d’impedir que la dona puga treballar, controlant-li els diners. 

Violència física, amb pessics, estirades dels cabells, colps, exigències sexuals i homicidi.

La única forma d’acabar amb la violència de gènere, és per una actuació externa, gràcies als familiars, amics, professionals o els serveis socials, hospitals, punts d’atenció a la dona i els tribunals.

No és veritat que la violència de gènere es dóna en un percentatge insignificant i tampoc és veritat que només es dóna en les classes socials baixes. La violència de gènere produeix un “amor” depenent, possessiu i basat en la inseguretat.

Desgraciadament les dones aguanten els maltractes per raons social i econòmiques. I moltes voltes les dones tenen un sentiment de culpa i de vergonya i per això no demanen ajuda.

És evident que cap provocació justifica una agressió. És l’agressor el qui sempre es justifica, culpabilitzant a la víctima i eludint la seua responsabilitat.

El 1993 (només fa quatre dies!!) l’ONU va reconèixer el dret de les dones com a drets humans i va declarar que la violència contra les dones, suposa una violació dels drets humans. Dos anys més tard, el 1995, a la Conferència de Beijing, de l’ONU, el fenomen de la violència de gènere es va consagrar internacionalment com un problema social. I va ser el 1999, quan l’Assemblea General de les Nacions Unides va declarar el 25 de novembre Dia Internacional contra la Violència a les Dones, instant als governs, organitzacions internacionals i oenegés, a coordinar durant este dia activitats dirigides a sensibilitzar l’opinió pública.  

El cas més conegut recentment contra la violència a les dones, és el de l’actriu iraniana Marzihe Vafemerh, condenada a un any de presó i a ser flagel·lada amb 90 assots, per haver participat en la pellícula El meu Teheran a subhasta, per una sentència del Tribunal Islàmic. La pel·lícula narra la història d’una jove actriu enamorada del teatre, que es veu obligada a viure el seu amor, amagat, fins que coneix un jove i se’n va de viatge a l’estranger. La pel·lícula ha estat dirigida per Garanaz Mussavi, que en principi va aconseguir el permís del règim. La cinta va entrar a Iran d’amagat, després d’un recorregut per diversos festivals. El fet que la directora de la pel·lícula, Garanaz Mussava aparega en la cinta amb els cabells curts i sense el vel, ha augmentat la indignació del tribunal. I ara està tancada a la presó de Garchac. Estes dos dones, s’afegeixen a la llarga llista de persones que són perseguides, torturades i empresonades, sense cap respecte a la seua dignitat.

La nostra societat hui (Dia Internacional contra la Violència a les Dones) i sempre, ha de ser conscient d’este problema tan important, per acabar amb la violència (sexual, psíquica, física o emocional) que pateixen tantes dones en la nostra societat, i fer així del nostre món, un món més humà.