Infermeria: l’art de cuidar
L’Organització Mundial de la Salut (OMS) va declarar l’any 2020 com l’Any Internacional de la Infermeria i la Matrona amb motiu del bicentenari del naixement de la infermera Florence Nightingale. D’esta manera les nacions del món volen retre un merescut homenatge als professionals que tant contribueixen, amb silenci i discreció, dia a dia, a preservar la salut de tot el món. El personal d’infermeria desenvolupa un paper fonamental en múltiples àmbits: administrant vacunes, realitzant cures d’especialització, aportant educació, promoció, restauració, protecció i investigació per a la salut, gestió i docència a les universitats i als hospitals, salvant vides, atenció domiciliària, atenció oncològica, donant consells sanitaris, cuidant a la gent major, o satisfent necessitats essencials de la vida diària. En definitiva, una funció vital de servei a la població sencera sense exclusions. Normalment són el primer contacte disponible en els centres sanitaris, amb l’atenció a una cobertura sanitària universal.
Lamentablement, enguany, s’ha posat de manifest el treball de la infermeria en una situació de pandèmia, tot i que este col·lectiu no hauria volgut mai que es donaren les circumstàncies actuals per a retre el reconeixement a la seua tasca. Certament un sector de dones i hòmens valents han fet front a un problema mundial, des de la primera línea de batalla, en les trinxeres, fins i tot arriscant les seues pròpies vides, lluitant amb el virus cara a cara i dia a dia, més enllà del que els és exigit en les seues responsabilitats professionals, perquè ajudar és una condició humana que naix del cor. Esta realitat posa de manifest i de relleu, les difícils condicions a les que s’ha sotmès la infermeria, ja que en estos hòmens i dones se suma (al seu treball) les complicades situacions emocionals que moltes infermeres i infermeres han viscut en els seus familiars i amics, afectats per la Covid-19, o alleugerint les ferides de molts familiars i amics afectats per la malaltia, veient com els seus estimats morien sols, en unes situacions gens agradables i molt desoladores. En alguns casos, només la infermeria ha tingut contacte amb estes persones moribundes.
És interessant observar que en els països on la medicina ha arribat a un alt grau de progrés, la infermeria ha tingut una formació sòlida i avançada, de coresponsabilitat i de maduresa biopsicosocial i espiritual. (Conclusió en el primer Comitè d’experts en infermeria al febrer de 1950). Les cures bàsiques impartides per la infermeria, tracten a les persones holísticament i per tant, sense separar l’estat físic, psíquic, mental, social i espiritual dels malalts. La infermeria és una tasca preventiva i curativa, ja que tracta tots els aspectes de la persona i en totes les seues fases, en la bona salut i fins a l’hora de la mort. Així podem afirmar que les cures bàsiques d’infermeria són un servei a les persones, ja que amb el seu treball, tan vocacional, els infermers i les infermeres ajuden a fer una societat més amable, més lliure i més habitable enmig de la foscor.
És molt gratificant i lloable, vore com cada dia ixen als seus balcons milers de persones per homenatjar amb els seus aplaudiments als sanitaris, o com diverses empreses, desinteressadament, porten als centres sanitaris, pizzes, orxata, fartons, mones de Pasqua o també dibuixos que els xiquets fan arribar als hospitals, a les residències i als centres de salut. En estos dibuixos els xiquets expressen la seua admiració pel personal sanitari, dient que som els seus herois. I això fa més fàcil i més suportable el treball del personal d’infermeria en esta situació de pandèmia.
Entre diverses disciplines, s’ha generat una complicitat que ens marcarà per sempre. El fet de vore el suport espiritual i emocional del retor, juntament amb el psicòleg, el metge i la infermeria, treballant tots junts pel mateix objectiu, que és el bé de la persona, és de les coses més positives que hem viscut.
Estem vivint una època dura, difícil i complicada. Estem treballant amb dubtes, amb tensió i també amb por. Vivim amb soledat la nostra professió, ja que, per prudència, estem separats de les persones que estimem i apreciem, mentres tenim presents aquelles altres persones que, estem convençuts, ens guien des del cel.
Tant de bo que esta experiència tan dramàtica, ens ajude a saber situar en el centre de les nostres vides, allò que vertaderament és important, allò que dóna sentit a la nostra existència. Tant de bo que sapiguem aprofitar l’oportunitat de reconstruir una societat i una economia basada en una ètica que ens faça ser més justs i solidaris, per estar més al servei de les persones i per escoltar més el nostre cor. En les circumstàncies més adverses, hem de tindre la capacitat de superar les dificultats, per fer un món més habitable per a tots.
