Gràcies!!

El Pare Abat de Montserrat, Josep Maria Soler amb els monjos ordenats pel ministeri del presbiterat i diaconat. A les dos bandes uns capellans amics mallorquins.

Em vaig alegrar de participar de la festa de les ordenacions (en particular de la d’en Josep Miquel) i d’acompanyar-los en la pregària i amb la meua presència. Quan l’Església ordena a uns nous membres per al guiatge de les comunitats cristianes, el poble de Déu s’alegra en incorporar nous dons de caritat, per proclamar la civilització de l’amor.

En la celebració litúrgica (d’una gran bellesa), una vegada més, l’Escolania ens va ajudar amb l’art de la música a pregar i encomanar a Déu a estos germans que a partir d’ara van a fer presents els signes sacramentals (el pa i el vi de l’Eucaristia) per ser constructors de justícia, de comunió i de pau. Els preveres i els diaques són ordenats per a donar i donar-se, pel fet que des de l’ordenació, han de viure per als altres, fent seues les angoixes i les esperances de tots els hòmens i dones del nostre temps. És per mitjà de la pregària, que els monjos es solidaritzen amb els patiments de la humanitat. Una forma de solidaritat difícil d’entendre per aquells que no compartixen la fe catòlica. Este testimoniatge de vida consagrada com a monjos i com a preveres o diaques, ha d’aportar l’alegria al món. La seua missió, no és una tasca fàcil. En una societat decadent, amb la falta de valors, amb una gran crisi econòmica, amb seriosos problemes que qüestionen l’estat del benestar, ¿què poden aportar hui dia els monestirs i la vida monàstica? Què pot aportar l’Església? O és que no s’espera res d’ells?

Després de la primera missa del P. Josep Miquel Bausset al Monestir de Montserrat. A l’esquerra el P. Abat i a la dreta el germà Carles Xavier(nou ordenat pel diaconat) amb uns capellans que concelebraren l’eucaristia

Cerc que l’Església encara pot aportar moltes coses al món. I en concret la vida monàstica és un exemple d’alliberament i de joia. La opció monàstica és un camí radical, ja que els seus membres ho deixen tot per viure l’Evangeli en el seguiment de Jesucrist. El monaquisme és una opció (malgrat les coses aspres) que esdevé un camí que duu a la vida, ja que transmet uns valors necessaris per humanitzar la nostra societat: humilitat, disponibilitat, servei, silenci, respecte, acolliment, obediència.... A la nostra societat li calen monestirs on hòmens i dones del nostre temps ens puguen parlar d’estos valors. És veritat que hui en dia hi ha altres plataformes d’associacions i d’agrupacions, que ens parlen de valors. Però l’Església també oferix esta plaça de debat. Els monestirs no són llocs tancats (i en concret Montserrat) sinó llocs oberts, llocs de diàleg amb un mateix i amb l’altre, amb el qui pensa igual o diferent. La diferència no hauria de ser mai una raó excloent, sinó una riquesa integradora. És la unitat pel bé comú, en la diversitat i en la pluralitat. Els monjos aporten al món un treball productiu, responsable, de col•laboració amb la societat i amb utilitat social. Els monjos benedictins fonamenten i alimenten la seua espiritualitat amb tres gran obres literàries. La Sagrada Escriptura com a font d’esperança, la litúrgia com una resposta d’amor i lloança i la regla de sant Benet com una manera concreta de viure l’Evangeli en el seguiment de Crist.

La pregària universal de l’Església, la sintetitza el monjo amb l’acolliment d’aquells que busquen un espai de pau. Siguen d’on siguen i vinguen d’on vinguen!! El millor servei que poden fer els monjos a la societat de hui, és la pregària i l’anunci de l’Evangeli a favor de tothom, sense exclusions. I així com a les noces de Canà l’aigua es va convertir en vi (que és sempre signe de festa i de vida) també els cors dels hòmens de bona voluntat, estan cridats a la conversió, al canvi. Tot és possible, perquè l’esperança és l’últim que es perd i l’Evangeli és esperança. I això és aplicable a qualsevol àmbit de la nostra societat. Tot està obert al canvi. Tot es pot renovar, com el vi nou que esdevé festa i vida!!

Als quatre nous monjos que han rebut l’ordenació presbiteral o diaconal, m’agradaria dir-los unes senzilles paraules: heu d’intentar volar el més alt possible, com Joan, el deixeble estimat, per estar el més a prop de Déu. I al mateix temps, heu de fer-lo pròxim al nostre món. Heu d’intentar viure alegres en el Senyor i esperar en Ell, per tal de transmetre alegria a la humanitat. El dia 23 de juny, en l’ordenació es respirava l’alegria: “Ets sacerdot per sempre com ho fou Melquisedec”. Això va ser Montserrat en les ordenacions dels nous capellans i diaques: l’amor de Déu que es feia present en la humanitat. Per això va ser dia de festa a Montserrat!

Una vegada més el Monestir de Montserrat ha ofert un servei a favor de la societat. Gràcies per ser un far que fa llum en la foscor i als seus monjos que ens ajuden a mirar cap al cel.

Jordi Bort