El Foc de la Festa
Els focs de la festa, juntament amb el seu innegable atractiu, demostren la importància estratègica que el foc va tindre i té encara, en el procés de les civilitzacions. El foc convertit en festa, no deixa de ser una manera irònica de vore el mal. El foc que és fascinant i beneficiós, alhora que també perillós i terrible, marca el ritme estacional i les situacions personals dels pobles. La importància està en saber interpretar si el foc il•lumina i ens dóna llum enmig de la nit, recordant-nos que malgrat la foscor hi ha remeis per superar-la, o bé ens demostra que amb tota la seua virulència i destrucció, la temptació recau en el combat de saber resistir i saber dir no a l’hedonisme. Salvant el temps i les circumstàncies, és en part, la batalla interior a la que va haver de fer front Sant Antoni i la seua particular lluita amb el foc de l’infern i les temptacions del dimoni.
El foc és un component bàsic en la celebració d’una festa. El foc expressa l’alegria i l’eufòria, la joia i la majestuositat del poder natural, dilatant el temps, convertint la nit en dia i obrint la vida a una nova dimensió. El foc et fa penetrar lentament, en la familiaritat de les coses senzilles de la vida, agraint i apreciant l’escalfor d’una lluminària que precedeix, anuncia i acompanya a una festa. En l’expressió “de la festa la vespra”, perviuen les arrels i l’origen de molts rituals valencians. Són focs de vespra les lluminàries solsticials de la Nit de Nadal, la nit de Sant Josep o la nit de Sant Joan. La vespra de Tots els Sants, la Vetlla de Pasqua o el ritual agrari dedicat a Sant Antoni. Tots ells convertint-se en focs de festa.
La vida passa per una roda del temps que no para, on les festes agràries són els punts àlgids que marquen el curs de l’any, i li donen estructura. La festa del ritual agrari dóna al temps una discontinuïtat imprescindible, per traure a l’ésser humà de la rutina i per recordar-li el fet imprescindible de la sociabilització, necessària per a crear una consciència de poble, viscuda en col•lectivitat. Tot calendari és una seqüència dinàmica, cíclica, estructurada, continua i continuada, activa i comunicativa del treball i dels dies festius. Els hòmens i les dones de les societats agràries, vivien immersos en una roda en la que la mort no esperava (ni espera) per res ni per ningú. El temps dóna un sentit transcendental a la vida, perquè la vida i la mort van regenerant-se constantment, de manera interminable. El temps dóna un sentit de la existència humana, fent que el cicle agrari no quede només reduït a la pura instrumentalització econòmica. Per això la vida es reactiva i es reactualitza en íntima relació amb este cicle, on les festes marquen el ritme de la societat. La regeneració de la terra i el seu fruit és una constant de la vida agrícola, perquè les festes marquen una celebració col•lectiva i rememorativa.
La societat ha originat, mantingut i practicat, unes celebracions que tenien un caràcter de festa. Normalment estes celebracions tenen entre nosaltres uns lligams clars i explícits, amb una societat plenament agrícola. Així, per exemple, no és estrany d’entendre com el desig popular portava a la gent, a homenatjar al patró dels animals. Una manifestació d’acció de gràcies i de lloança, sota la invocació de Sant Antoni, pel bon rendiment de les bèsties, tan necessàries per al conreu agrícola.
Els valencians coneixem molt bé l’art de saber “treballar” el foc. En una societat rural, és raonable trobar en la natura la seua font d’inspiració i en les figures i les imatges del foc, la seua visió particular del món, que produeix un tipus específic de religiositat i de cultura. Certament, no hi ha el mínim dubte que fins al segle actual, l’activitat econòmica predominant dels nostres pobles, era el sector agrari. Així, des del principi del cicle agrari fins al final, es succeïen una sèrie de rituals per protegir les collites, i perquè arribaren a bon terme. Era la benedicció dels animals, dels camps o les processons de rogatives.
Arribat el mes de gener, molts pobles valencians es vestixen per a celebrar les tradicionals festes majors d’hivern. És un dels símbols que demostra que el poble és viu. Recordar, celebrar i rememorar les nostres ancestrals tradicions, és descobrir aquelles legítimes coses que han fet créixer la nostra identitat, contraposant-les a la buidor de les alternatives que la ‘modernitat’ ens ofereix. Això no vol dir que hem de renunciar a tot allò que és modern. Però sí que hem de saber dir NO, a la imperiosa necessitat de ser esclaus de la moda, que porta a l’individu a la superficialitat més extrema de la seua existència. La modernitat actual recau en el fet de propiciar i crear hàbits (que no costums, alerta!!!) que van en contra del comportament natural de l’individu, i que el convertixen en una màquina. Una màquina que no té drets, encara que li ho facen creure, perquè tot es combina contra ell. I una màquina no deixa de ser això…una màquina, que quan s’espatlla s’abandona. Rebutjar la ‘modernitat’, és renunciar a la mecanització dels hàbits, de la usurpació del temps lliure i de l’oci pel consumisme desenfrenat, compulsiu i descontrolat. Renunciar a la necessitat de creure en un model de vida dirigit pel corrent de moda. Quan rebutgem la ‘modernitat’, estem rebutjant tot allò i a tots aquells que contribueixen a despersonalitzar els pobles.
Per això és tan important recuperar i transmetre les festes de Sant Antoni, que ens recorden, enmig d’una societat que margina als llauradors, les nostres arrels agràries. El Forcall ens mostra les Santantonades, unes representacions dramàtiques, en que es representa la persecució de Sant Antoni per part dels dimonis. I la seua foguera en forma de barraca, i els “botargues”, els seus dimonis. I a Benicarló, amb la torrada de productes típics de la terra i de la mar, com carxofes, petxines, costelles, mentre a la nit es crema un ninot que representa al dimoni, per fer fugir els esperits malignes. I a Vinaròs i els seus balls de dimonis. A Borriol amb el passacarrer i la tradicional festa que s’esdevé durant una setmana. O a Morella, on s’encén la foguera, l’anomenada barraca, i on el fred de l’hivern es transforma en llum. La tradició del majoral i la confraria, que oferixen el panoli, acompanyat d’aiguardent o moscatell. O la “llaurà” i el “mondongo”, que representen el llaurar el camp o preparar les botifarres, en el marc d’una matança tradicional. O a Benlloch, amb la benedicció de 4000 coques, l’encesa de les fogueres, la matxà i la correguda dels cavalls, per guanyar les tres coques. O a Les Coves de Vinromà i la colla de cavallistes, que protagonitzen l’entrada del “ròssec”. A Benicàssim, amb el ball del “cremaller”, o a Canals, a la comarca de la Costera, i la seua foguera cònica de vint metres d’alçada i dotze de diàmetre de base, coronada amb unes branques de taronger, i revestida de pinassa verda. O a Llucena o Vilafranca.....
A Vilanova d’Alcolea, s’esdevé, la seua tradicional “matxà”. La comitiva, amb els cavalls, engalanats, i encapçalada pel majoral, es dirigixen a la porta del temple, on el mossèn els beneix, donant al majoral el guió, amb l’emblema del sant. Una volta se sent el crit “Visca Sant Antoni”, les campanes anuncien que comença la “matxà”. La comitiva, a cavall, intentarà donar tres voltes a l’església, tot i que no serà fàcil, perquè des del moment que se sent este tradicional crit es comencen a encendre les piles d’argelaga acumulades transversalment pels carrers del poble. Així s’intenta impedir o retindre al màxim temps possible a tots aquells que volen donar les tres voltes al temple. Una vegada ha acabat el recorregut del foc, es col•loca el guió del sant a casa del majoral, i comencen les curses de genets. L’endemà, després de la missa major, es fan les corregudes, als afores del poble, amb els cavalls que es munten a pèl, sense ajuda de muntures.
La festa del foc, és la festa ancestral i tradicional de les nostres arrels agràries. Allò que ens porta el record de la tradició i de la història d’un poble. Cal viure i reviure, en cada època, en el seu espai i al seu temps ‘Els focs de la festa’, per descobrir els seus enigmes i entendre el seu significat.
Jordi Bort Castelló
