9 d’Octubre

En l’any que celebrem el VIIIè Centenari del naixement del rei Jaume I, este 9 d’Octubre ens recorda a tots els valencians la data d’inici del nostre Poble. Després de cinc mesos de setge, el 28 de setembre de 1238, vespra de sant Miquel, el rei de València va signar la rendició de la ciutat a Jaume I. Va ser el 9 d’octubre, quan el rei Conqueridor i el seu seguici van entrar al Cap i Casal, on el nou bisbe va consagrar la mesquita major, com a nova catedral i va celebrar la primera missa. Encara que la conquesta no havia finalitzat, pocs mesos després de l’entrada a València, Jaume I va donar els Furs de València a la ciutat, que proclamava la fundació del nou Regne de València. Estos fets històrics, ens haurien de moure cap a la gratitud envers aquelles persones que, amb Jaume I, portaren a la nostra terra la cultura, la llengua i la fe.

Rei En Jaume

Es estes dates, per tant, val la pena recordar una expressió del bisbe valencià Joan Piris, fill de Cullera. El passat diumenge 21 de setembre entrava a Lleida com a nou bisbe, pronunciant estes paraules de compromís social: “el fet de ser cristià, el dec en bona part a la bona gent de Lleida que acompanyà a Jaume I en l’alliberament del Regne de València, que afavorí que el cristianisme arrelara en aquelles terres”.

Com a referent cultural, per a donar inici del naixement del nostre poble en aquell 9 d’octubre de 1238, recordem les paraules que el rei En Jaume es referix a la seua crònica, el Llibre dels fets, el moment en què el rei Zaiyyan capitulava la rendició de València en favor de les hosts cristianes: “I quan vam veure la nostra Senyera dalt de la torre vam baixar del cavall, i ens vam possar de cara a Orient, i vam plorar dels nostres ulls, i vam besar la terra per la gran mercé que Déu ens havia fet”.

Com a patrimoni històric i cultural que tenim els valencians, i que hem preservat (malgrat els contratemps) fins l’actualitat, la llengua pròpia és una de les senyes d’identitat més importants. Així, la literatura que hem escrit amb eixa llengua, és una de les riqueses més emblemàtiques. Això cal recordar-ho ara, dins del marc del VIIIè centenari del naixement del rei En Jaume i en les celebracions de la diada del 9 d’Octubre. I dic això, perquè recentment l’Escola Valenciana –Federació d’Asssociacions per la Llengua–, ha presentat un estudi on es revela que la població que parla valencià ha baixat 7 punts, en passar d’un 59,5% a un 52,5%. Concretament a la ciutat de València, només el 9,7% de la població parla valencià. No s’és més valencià o és defén més la llengua per dir-ho més vegades. Cal passar a l’acció escrivint i parlant en la nostra llengua. No es pot fer consciència de poble i vertebrar el territori recordant la llengua i el que som, només un dia a l’any o per finalitats polítiques o partidistes. Cal treballar de ferm i amb confiança per l’avanç del nostre Poble. La nostra història ens relata un apassionant viatge per les obres dels escriptors més destacats de tots els temps: Ausiàs March, Joanot Martorell, Isabel de Villena, Teodor Llorente, Carles Salvador, Joan Fuster, Bernat Artola, Jaume Roig, Gaetà Huguet, Vicent Andrés Estellés, Ferran Torrent i molts altres.

El rei En Jaume narra en la seua Crònica, de forma autobiogràfica, la vida i les gestes més importants del monarca (sobretot les conquestes de Mallorca i de València). La història comença amb el naixement del rei (1208) i acaba amb la seua mort (1276). Algú, segurament proposat pel rei, en féu el pròleg i l’epíleg. Tant per la seua erudició, com també per la seua perfecció estilística, este pròleg degué ser fet per algú diferent, de cultura superior, i una vegada el rei ja era mort.

El rei En Jaume va ser ben explícit a l’hora d’expressar la finalitat de les seues memòries, en el Llibre dels fets:

“E per tal que los hòmens coneguessen, quan hauríem passada aquesta vida mortal, ço que nós hauríem fet...per dar eximpli a tots los altres hòmens del món”

El contingut de la Crònica es pot dividir en quatre parts:

Entre 1208 i 1228, s’expliquen un conjunt d’episodis, corresponents a la infància del rei, mentre els templers s’ocupaven de la seua formació. Així podem llegir l’engendrament del rei, la mort de son pare, Pere I, a la batalla de Muret i el casament de Jaume I amb Elionor de Castella.

De 1229 a 1240, el Llibre dels fets narra la conquesta de Mallorca, com a primer pas en l’expansió de la Corona d’Aragó. Posteriorment arribaria també la conquesta de València (1238).

És en este període, quan té lloc la conquesta de Borriana (1233) una de les primeres ciutats valencianes conquerides per Jaume I. Per a Borriana, la memòria del rei Conqueridor no hauria de passar desapercebuda, i més este any que celebrem el VIIIè Centenari del naixement del rei. Precisament en el Llibre dels fets, quan el nostre rei parla de Borriana, sempre ho fa amb afecte i admiració. Amb un llenguatge que humanitza la figura del rei Conqueridor, Jaume I narra l’anècdota de l’oreneta de Borriana, que va fer niu a la tenda reial:

“E quan venc que•n volguem levar la host, una oreneta havia fet niu prop de l’escudella, en lo tendal; e manam que no•n levassen la tenda tro que ella se’ns fos anada ab sos fills, pus en nostra fe era venguda”

No cal dir que és fonamental per a la nostra història, recordar la Conquesta de la nostra ciutat, aquell 16 de juliol de 1233, narrada al Llibre dels fets i que tots hauríem de conèixer. Concretament, dels capítols 155 (la partida cap a Borriana), 156 (l’inici del setge de Borriana), 158 (del projecte per conquistar Borriana), fins al 166 (de com Don Fernando i part de la noblesa d’Aragó proposà al rei d’abandonar el setge de Borriana), 167 (de la resposta del rei), 169 (de com el rei decidí d’ajuntar-se a altres nobles, i especialment dels catalans per continuar el setge de Borriana), 174 (de l’enfrontament del rei En Jaume amb els sarraïns de Borriana), 176 (de l’atac de l’host als murs de Borriana), 177 (de com els de Borriana proposaren pactes al rei), 179 (de com el rei encomanà la defensa de Borriana a Don Pere Cornell).

De 1240 a 1265 narra els conflictes amb els sarraïns rebels de València.

De 1265 a 1276 té lloc la conquesta de Múrcia, i el Llibre dels fets narra alguns episodis de la política interna que pretenen justificar els actes del rei. Els últims capítols, que narren la malaltia i la mort de Jaume I, varen ser redactats, segons els estudiosos, per alguna altra personalitat que volia incorporar a la Crònica, la mort del monarca.

El 9 d’octubre de 1338, primer Centenari de la conquesta de València, el Consell de la Ciutat va disposar fer una processó de commemoració. Van participar tots els estaments de la ciutat, amb l’estendard reial. A partir d’aquell any, es va anar celebrant anualment la processó, destacant el seu caràcter religiós i municipalista, propi de les celebracions civils medievals.

A partir del Decret de Nova Planta, de 1707, les celebracions anuals es van suspendre, i no va ser fins el 1738, per al cinquè Centenari, que es van tornar a celebrar. La festa va anar perdent identitat, fins que en 1891 va recuperar el caràcter polític, quan Lo Rat Penat, en plena Renaixença, va començar a fer un homenatge a l’estàtua de Jaume I, que s’acabava d’erigir.

Amb la Dictadura de Primo de Rivera, la celebració va quedar molt apagada. Va ser amb la II República, i concretament l’any 1932, que recobrà el seu caràcter polític, amb una demanda unànime de l’Estatut d’Autonomia. El 1935 Nicolau Primitiu va proposar per primera vegada el 9 d’octubre, com a Dia Nacional de la Pàtria Valenciana, commemorant-se amb una gran manifestació.

Durant el franquisme, la celebració va passar a tindre unes connotacions religioses, desprovistes de l’esperit valencianista, encara que alguns grups en la clandestinitat, actuaven pel seu compte en la reivindicació de les llibertats del nostre Poble.

Va ser amb la Transició, i concretament el 9 d’octubre de 1977, que el Plenari de parlamentaris va convocar a València una gran manifestació (més de 600000 persones) amb el lema “Ara volem l’Estatut”. Des d’Aliança Popular al PCE, passant per la UCD, el PSOE, el PSPV, el PSP, la UDPV. Polítics com Francesc de P. Burguera, Pilar Bravo, Manuel Sánchez Ayuso, Alberto Jarabo Payà, Manuel Girona, Josep Lluís Barceló, Ricard Pérez Casado, Vicent Ruiz Monrabal, Josep Lluís Albinyana i una multitud de valencians i valencianes omplien de festa la ciutat de València, des de la plaça de sant Agustí a la plaça d’Amèrica, a favor de l’Estatut. Els crits de “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia” van fer que el Poble Valencià tornara a iniciar el camí cap al seu retrobament, cap a la seua vertebració nacional.

Concretament Borriana recorda i honora, d’una manera molt tèbia, la memòria del rei només amb una via urbana i un institut d’ensenyament secundari. És curiosa la dedicació del rei a Borriana, en la seua Crònica o Llibre dels fets i el poc cas que se li ha fet des de Borriana. Tots els pobles del voltant tenen una estàtua dedicada al rei recordant-lo tot l’any: Castelló, Vila-real, Almassora, Nules...i Borriana què? S’hauria de pensar, des de Borriana, en un projecte seriós per a l’edificació d’una estàtua a l’indiscutible pare de la Pàtria Valenciana.

D’altra banda, amb els 800 anys del naixement del rei, commemorem també el 775è aniversari de la conquesta de Borriana. Des de fa set anys, el Grup de danses tradicionals L’Arenilla organitza el festival de folklore de la Plana Baixa. Coincidint amb la celebració del 9 d’octubre, el grup engalana la diada de tradició i de cultura. També a càrrec del grup L’Arenilla, s’organitza la segona edició de l’aplec de Gegants i Cabuts, que desfilen i ballen pels carrers de Borriana, a ritme de tabal i dolçaina . Un acte que l’any passat va ser un èxit, desitjant que esta iniciativa, plena de festa i d’alegria, tinga una llarga vida. També el grup musical Al Tall presentà el repertori –Vergonya, cavallers, vergonya–. Segons el Llibre dels fets, quan les tropes del rei Jaume I es preparaven en la batalla de Portopí, a prop de la Ciutat de Mallorca, els nobles no obeïen les ordres del rei perquè veien la situació molt complicada. Jaume I els va avergonyir amb aquell crit –Vergonya, cavallers, vergonya– que ha quedat com un símbol extrapolable als nostres dies. Finalment, també es va sumar a les celebracions del dia de la Pàtria Valenciana, la desfilada de Moros i Cristians, organitzada per la falla Club 53, que rememorava l’entrada del rei a la nostra ciutat. Este acte, ja dies abans, va despertar gran espectació, i certament, no va decebre per la gent que va congregar i per l’espectacularitat de la desfilada. Des de feia temps, les celebracions del 9 d’Octubre passaven per als borrianencs sense pena ni glòria. Ara, gràcies a l’empenta, la creativitat i el dinamisme de societats i associacions culturals de Borriana, que uneixen tradició i festa, llengua, música i cultura molt poc a poc, comencen a remoure i a despertar consciències i a il•luminar la nostra societat amb una identitat pròpia.

Una altra bona notícia, que ens fa celebrar amb més goig este 9 d’Octubre, és la recuperació del topònim Borriana, ara ja oficial, des del 7 d’este mes, quan el Consell de la Generalitat, en el seu Diari Oficial, decretava que la nostra ciutat recobre el seu nom original i històric. La història d’esta recuperació ha segut llarga i difícil, des del 1983, quan primer el regidor Traver i després Monolo Felis, presentaren al ple de l’Ajuntament una moció favorable a la toponímia del nom Borriana. El maig de 1988, el regidor Josep Palomero presentà una altra proposta per la cooficialitat dels topònims Borriana – Burriana. Altra vegada, el 1996 es formà una comissió (Joan Sabater, Joan Molés, Joan Garí, Xavier Constant, Josep Vicent Llopis, Salvador Sebastià i Amparo Rios) presentaren el manifest “Sobre el nom de Borriana. Una visió progressista i valenciana”. De nou, el 1988 el regidor Joan Molés presentà una altra moció a favor de la doble denominació. És ara, el 2008, quan la nostra ciutat recobra amb orgull el seu nom històric i tradicional, gràcies a la tenacitat i a la constància de molts borrianencs, i als informes (tots ells favorables) de Germà Colom, del professor Antoni Ferrando de l’Institut de Filologia Valenciana, de Guillem Badenes del Gabinet d’Ús i ensenyament del Valencià, de Josep Palomero de la Fundació Martí de Viciana i de Norbert Mesado del Museu Arqueològic de la Plana Baixa.

Recuperar el nostre nom, és un fet cabdal en la història de Borriana. És retrobar els nostres orígens, en este any que celebrem el 775è aniversari de la conquesta. És retrobar les nostres arrels, i la nostra personalitat.

Cada 9 d’Octubre, els valencians i les valencianes ens reafirmem en el nostre desig i en el nostre compromís de ser un Poble obert al futur i fidel al passat. Un Poble que creu en la història, com a fonament i camí per arribar a ser allò que som. Un Poble que no oblida ni renuncia ni a les seues arrels ni a la seua identitat, ni a la seua llengua. Un Poble que arrelat en el passat, viu el present i es projecta cap al futur.