La Declaració Universal dels Drets Humans. 60 anys després

El 10 de desembre de 1948, ara fa 60 anys, l’Assemblea General de les Nacions Unides reunida a París, aprovava la Declaració Universal dels Drets Humans, un document amb 35 articles en que se subratllen els drets humans considerats bàsics i que per tant han de ser aplicats, sense excepció, a tota la humanitat. El text, massa desconegut i encara més violat, es va crear com un conjunt d’objectius que els governs havien de complir. Per això mateix, la Declaració Universal dels Drets Humans, com a llei internacional és de compliment obligatori. Només fa 60 anys que els humans estem “protegits” per una declaració universal. Si ho comparem amb la història de la humanitat, podem vore amb quina lentitud avança la societat! Però malgrat tot, malgrat el pessimisme de tanta gent davant la fam, la violència o les dictadures, el somni dels Drets Humans encara està viu. Són moltes les organitzacions que lluiten per fer possible, per fer realitat que el nostre món siga més humà.

“Tots els humans naixen lliures”, diu l’article primer. I ja se sap que amb l’esclavitud, això no s’acomplia. Per això l’article 4 afirmava: “Ningú no serà sotmès a esclavitud”. Però si repassem els diaris o veiem els contractes laborals, no acabem de creure allò que diu l’article 2: “Tots tenen els drets i llibertats proclamats en esta Declaració, sense distinció de raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política, origen nacional o social, fortuna o altra condició”. I encara que l’article 7 diu que, “Tots són iguals davant la llei” constantment veiem que això no és veritat. Pel que fa al treball, l’article 23 diu: “Tota persona te dret a salari igual per igual treball”.

Les violacions dels Drets humans, tenen lloc contínuament, quan algun agent estatal o no estatal no respecta alguns dels articles de la Declaració Universal. Les dones, els negres, les minories lingüístiques, els treballadors, el dret a la vida i a la pròpia sexualitat, són només uns exemples del que encara queda per aconseguir, 60 anys després que fóra aprovada la Declaració.

La lluita pel vot femení va constituir una de les reivindicacions més significatives del moviment feminista, durant el segle XIX i part del XX. A l’Estat espanyol no va ser sinó l’any 1931, quan s’establí la igualtat de sexes amb l’aprovació d’una nova Constitució. L’article 25 deia:“no podrà constituir privilegi: la naturalesa, la filiació, el sexe, la classe social”. Però no va ser gens fàcil arribar a eixa igualtat. L’avantprojecte d’eixe article deia:“la dona no té reflexió i esperit crític, i es deixa portar per l’emoció; l’histerisme no és una simple malaltia, sinó la pròpia estructura de la dona”. Va ser la valentia de la diputada Clara Campoamor, defensora del vot femení, que proclamà: “la dona ha demostrat sentit de responsabilitat social”. Finalment l’article 34 de la Constitució Republicana, que establia la igualtat dels drets electorals per a hòmens i dones majors de 23 anys, va ser aprovat amb 161 vots a favor i 121 en contra. I va ser en 1933, fa només 75 anys, que les dones espanyoles van poder votar per primera vegada.

Pel que fa als negres, a Sudàfrica i a altres llocs, l’apartheit era un fenomen de segregació. Una llei de 1950 reservava uns districtes on només podien haver blancs. Els negres havien d’emigrar a altres llocs. Les lleis, per més que ara semble impossible, establien zones com platges, autobusos, hospitals i escoles només per a blancs. Va ser Nelson Mandela a Sudàfrica i Martin Luther King als Estats Units, que es van convertir en símbols de lluita pacífica contra l’apartheid. Mandela empresonat durant 27 anys digué:“He buscat l’ideal d’una societat justa i democràtica, en que totes les persones puguen viure juntes en harmonia i igualtat d’oportunitats. És un ideal que espere poder vore. Però si és necessari, és un ideal per al qual estic preparat per a morir”. Martin Luther King, defensor com Mandela dels drets dels negres, va ser detingut després d’una protesta no violenta en contra de la segregació racial. I el 1968 a Memphis, va ser assassinat.

És innegable que l’atac a la llibertat de les persones, és encara molt potent. Només cal recordar els camps nazis de Dachau, Matuthausen o Ravensbrueck, les matances a Rwanda o al Tibet, el terrorisme d’ETA o de les Brigades Roges o la violència a Srbrenica i la guerra a l’antiga Iugoslàvia. Encara continuen morint éssers humans víctimes de les dictadures, de l’abús de poder o de la violència maxista. Es continuen empresonant hòmens i dones per la seua opció sexual (s’han agredit o executat homosexuals pel fet de ser-ho). Hi han persones condemnades a mort per raó de la seua religió o per les idees polítiques. A Guantànamo per exemple, han estat segrestat un jove de 15 anys, des del 2002, sense cap garantia política. Als Estats Units, a la Xina, a Vietnam, a Iran es continua aplicant la pena de mort. La decapitació, l’electrocució, la cambra de gas o la injecció letal són, encara hui en dia, formes de matar que violen el dret humà més elemental: la vida.

Però el món hui en dia, no és pitjor que abans. S’ha avançat en la defensa dels Drets Humans. Poquet, sí. Però s’ha avançat! El 2008 celebrem els 75 anys que les dones poden exercir el seu dret de vot. A Borriana mateix, hi ha la primera dona patrona d’un vaixell, un treball dur per l’esforç físic i per la metereologia, en un món dominat pels hòmens. O també en l’última processó de la Mare de Déu del Carme, al Grau de Castelló, per primera vegada en la història, la imatge va ser portada per dones. Fins fa molt poc les dones no podien pescar en l’Albufera de València. Fa només 50 anys, ningú s’haguera imaginat que un negre, poguera presentar-se a president dels Estats Units. El color de la pell, hauria estat un impediment. I este any, Barack Obama pot arribar a la presidència dels Estats Units. I és que actualment, el color de la pell ja no és un inconvenient com ho era abans. Perquè fa només 50 anys, els negres no podien anar en els mateixos autobusos que els blancs, ni a les mateixes escoles. Fa només 10 anys, era impensable que els homosexuals pogueren contraure matrimoni. Però en l’actualitat, l’orientació sexual ja no és un tabú, i els homosexuals són acceptats amb normalitat. Si més no, amb més normalitat. Tot i que encara hi han reductes xenófobs.

No s’ha avançat tant com voldríem, certament! Perquè malgrat la solemne Declaració de París, es continua discriminant els ciutadans per la seua condició de raça, sexe, llengua, religió o idees polítiques. Encara al segle XXI, la tortura és una pràctica habitual en 81 països! Per això cal continuar treballant. Cal construir la cultura del diàleg i fer nàixer l’aliança per la pau i la no violència. Una aliança fonamentada en el respecte als Drets Humans, a la Carta de les Nacions Unides i a l’estat de dret. Cal fer un esforç, constant i tenaç, per passar de l’ús de la força, a la paraula i al diàleg; de la violència, a l’entesa intercultural i interreligiosa; de l’impacte de les armes, a les relacions pacífiques; d’una economia i d’una cultura de guerra, a una economia i una cultura del desenvolupament global de la pau. A més, hem de saber que per superar la violència, ho hem de fer amb serenitat i des de la raó (no des de les vísceres) perquè en cas contrari, encara podem generar més violència.
Els Drets Humans, 60 anys després, continuen ofegats per les diverses dictadures i tiranies existents. Però la possibilitat de canvi no està tan lluny com alguns pensen. El canvi és possible, si la força de la raó està per damunt de la raó de la força. Retallar drets i llibertats per als altres, no ens fa més lliures, ni més humans. Perdre qualitat democràtica no ens acosta a un món millor, sinó a la barbàrie. Per això, 60 anys després de la Declaració Universal dels Drets Humans, hem de continuar lluitant a favor de la llibertat i de la tolerància, del respecte i de la solidaritat, per fer possible un món millor. Un món en pau. Un món més fratern i més lliure.