La culpa no és només de Sud-Àfrica
Un dels temes d’actualitat d’este hivern és la campanya citrícola valenciana. Alguns apunten que esta sensació de desànim i desolació no la recorden. Tot i que els llauradors i el camp, des de sempre, han hagut de patir molts entrebancs. Els llauradors majors es lamenten que sempre han segut els últims que se’ls han reconegut els seus drets. Entre 1826 i 1828 se situen les primeres plantacions de tarongers a Borriana. Durant el segle XX es consolidà la plantació dels tarongers. I des d’aleshores han patit plagues com la gomosi el 1862, la serpeta el 1884, la negreta el 1883 o el poll roig 1902. Per altra part la Primera Guerra Mundial (1914-1918) frenà l’expansió del taronger, amb les dificultats del transport, l’augment del preu del carbó, l’increment del preu dels adobs i dels insecticides, les gelades fortes els anys 1891, 1946, 1956 i 1985. A més l’any 1957 van aparèixer els primers arbres afectats de la tristesa i actualment ens troben en que els nostres productes no tenen eixida.
Però el tema de fons no és només l’entrada de la taronja sud-africana o el control dels fitosanitaris o el preu dels cítrics a Munich, Amsterdam o Estocolm. Un dels temes vitals és que la Unió Europea és un organisme sense control democràtic, pensat i dissenyat per a governar un gran mercat però no per a ser un govern europeu. Des de Brussel·les no coneixen la realitat valenciana, no saben que existix el minifundisme i no paren atenció a esta realitat vital. La nostra societat agrícola valenciana és fruit d’una època, d’herències i de llegats familiars. Per això des de la UE es prenen decisions segons les grans xifres macroeconòmiques, però no valoren la màxima qualitat del nostre producte, l’esforç de producció o els jornals que se’n deriven.
És necessari fer sentir la veu valenciana a tot arreu, manifestar la nostra indignació, lluitar per la nostra terra i per la nostra gent i promocionar els nostres productes de proximitat o de quilòmetre zero. Al País Valencià funcionen les següents etiquetes de qualitat amb denominació d’origen: vins d’Alacant i d’Utiel-Requena, cava, begudes espirituoses tradicionals d’Alacant, cireres d’Alacant, nísprers de Callosa d’En Sarrià, raïm empaquetat del Vinalopó, carxofa de Benicarló, kaki de la Ribera del Xúquer, xufa de València, torró de Xixona o arròs de València.
Va ser l’any 1953 quan va aparèixer la nulera al poble de Nules, un producte agredolç, àcid com els cítrics i dolç com els bombons, fàcil de pelar, d’aroma inconfundible i penetrant i un exquisit paladar. Considere que als valencians, i en concret als que vivim a la Plana, ens ha fet falta una espenta per patentar el nostre producte i fer una marca de qualitat. De moment som un poble lluitador i treballador, però ara necessitem un poble combatiu. Nosaltres no som del montó. Si alguna cosa sabem fer bé, son les taronges i mandarines, perquè el nostre clima és extraordinari. Cal que tots estos factors favorables que tenim, els sapiguem utilitzar a favor nostre.
Els nostres llauradors han fet nàixer de la terra un motiu d’esperança i han propiciat un constant afany per rendibilitzar el seu treball per tal de superar moltes crisis. El llaurador i l’arbre formen un procés de cultiu on la delicadesa i la dedicació és part de l’intercanvi mutu per a que les mans i la fruita siguen la unió perfecta. La producció és l’ànima de la riquesa natural de la nostra terra. El camp valencià s’ha caracteritzat per l’extraordinària capacitat d’adaptació davant de les situacions adverses, la vocació exportadora, el caràcter emprenedor, l’excel·lent infraestructura de reg, el teixit empresarial, la xarxa comercial o la gran qualitat dels productes. Borriana no pot perdre el nord per més temps. Vivim un moment clau sobre el futur del nostre camp i cal gestionar els passos següents amb eficiència i eficàcia. Hem de potenciar la nostra taronja, amb polítiques constructives i de recolzament als llauradors, campanyes de difusió com les que es fan a Borriana o Nules a nivell gastronòmic, i concretament a la nostra ciutat l’impuls que li podria donar al nostre producte estrella la reobertura del Museu de la Taronja, donant a conèixer la història del nostre sector citrícola.
Un dels molts passos per solucionar esta situació és canviar la UE dels mercats i de la banca i transformar-la en un espai al servei de la societat identificant la realitat en cada territori. Tots els càrrecs haurien de ser triats democràticament, tant els executius, com els legislatius i els judicials i no des del despatx.
Hem tocat fons, però ara ja no es pot parar, ni podem deixar el camp ni fer-se el desentés. O lluitem, combatim i defenen la nostra terra o perdrem tots, i o lamentarem per sempre.
