Cinc anys d’una reunió
Hui fa cinc anys, convidat per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, en tant que director de la revista Buris-ana vaig assistir a una reunió a la sala de Juntes del Monestir de Sant Miquel dels Reis, per tractar, juntament amb altres vint participants més, sobre la llengua a l’Església.
La jornada interna de treball, amb capellans i laics compromesos en l’ús del valencià en l’àmbit de la litúrgia, la catequesi, la religiositat popular i les publicacions de caràcter religiós, va ser convocada per la Sra. Ascensió Figueres Górriz, presidenta en aquell moment de l’AVL. L’objectiu de la jornada era, com indicava la carta amb la que vaig ser convidat, “conèixer de primera mà la situació del valencià a l’Església i estudiar la millor manera per a difondre el seu ús entre els fidels”.
El programa de la jornada sobre “Llengua i Església” va començar a les 11 del matí amb unes paraules de benvinguda de la Sra. Figueres i unes altres del Sr. Pere Mª Orts, president de la Comissió de Texts Religiosos de l’AVL.
Després de la salutació hi hagué un informe sobre “la situació del valencià en les parròquies valencianes”, a càrrec dels Srs. Joan Rafael i Vicent Garcia Perales. Posteriorment, el Sr. Alfons Vila Moreno presentà una ponència sobre “El valencià en la litúrgia al segle XX: iniciatives i problemes” i els Srs. Antoni Ferando i Emili Sáez exposaren quina ha estat la tasca de traducció de l’AVL.
Després d’un debat ben interessant, i del dinar, el capellà August Monzon presentà una ponència sobre “Els texts litúrgics”. El Sr. Ricard Sarrió en feu una altra sobre “El cantoral”, i el Sr. Joaquim Meneu ens parlà sobre “L’oracional”.
Després d’una pausa, el Sr. Alfons Vila va fer una comunicació sobre “Himnes i gojos”, Francesc Aracil ens va parlar del “Textos catequètics i escolars” i el capellà Antoni López, rector de Vinalesa presentà el tema dels “Textos bíblics”. La jornada, que continuà amb la intervenció del capellà Jesús Belda, director de la revista “Cresol”, que ens informà sobre els “Mitjans de comunicació”, acabà amb la proposta d’una Comissió estable AVL-Preveres-Laics per la seguiment de les iniciatives adoptades.
Cinc anys després d’aquella jornada a l’AVL, cal dir que les coses no han millorat pràcticament gens. Afortunadament ha estat publicat l’Oracional Valencià, malgrat les nul·les facilitats dels quatre bisbes valencians. La situació del valencià a la litúrgia continua siguent pèssima, ja que la seua normalització depèn únicament de la bona voluntat dels capellans que tenen una sensibilitat per la nostra llengua, però sense cap recolzament per part dels bisbes Antonio Cañizares, Jesús Murgui i Casimiro López. El cas del bisbe Enrique Benavent, de Tortosa, és diferent ja que sí que ajuda les parròquies que utilitzen el valencià.
Vergonyosament, l’arquebisbe de València, Antonio Cañizares, en la seua maniobra obstruccionista i en contra del valencià, deia en una entrevista recent a “Cresol”, que “me siento comprometido con la lengua de los valencianos, como con todas las lenguas en la liturgia”. I després de recordar que el Vaticà II va promoure les llengües vernacles a la litúrgia, i de repetir que “en cuanto a la lengua valenciana en la liturgia ...no sólo no me opongo, sino que la favorezco en las ocasiones en las que se actúa conforme a la comunión eclasial”, posa el seu “però”, que explica la seua oposició, clara i determinant al valencià: “tenemos entre nosotros un handicap: ¿qué valenciano?”.
Com que “¿qué valenciano?”. No hi ha l’AVL que és la màxima institució pel que fa a la llengua? El cardenal Cañizares, per a la traducció dels textos litúrgics en castellà, ¿es va preguntar alguna vegada ¿Qué castellano?. Perquè resulta que no és la mateixa la pronunciació del castellà a Santiago de Xile, a Burgos, a Bogotà o a Sevilla. I en el cas del castellà no hi ha hagut cap problema per les traduccions dels textos litúrgics. I pel que fa al valencià resulta que tots són excuses de mal pagador.
I mentrestant, la traducció del Missal Romà continua congelada al Palau Episcopal de València, perquè l’arquebisbe Cañizares (i abans García-Gasco i Osoro) s’oposa i està en contra del valencià, encara que vulga fer-nos creure que “me siento comprometido con la lengua de los valencianos”.
