La veu de les campanes

Si algú ens demana que imaginem un campanar, probablement el situaríem al costat d’una església, i amb diferents campanes al seu interior. Però no sempre ha segut així, perquè les campanes ja eren conegudes a Egipte i als països asiàtics, abans de la nostra era. De fet, les restes de campanes més antigues que s’han trobat, han estat a la Xina, i eren de l’any 1200 abans de Crist. Inicialment s’utilitzaven per a espantar els mals esperits i la mala sort, i per això es penjaven dels animals que estaven en contacte amb l’home: cavalls, cabres, vaques...Encara hui en dia hi ha eixe costum.
     
Quan el cristianisme es va anar estenent per Europa, es va creure necessari utilitzar algun senyal, perquè la gent sabera quan es feien les oracions a les esglésies. Va ser així com es van adoptar les campanes com a instruments de reclam per a la pregària, i les van situar a la part més alta de les esglésies. Eren anomenades signum, perquè servien per assenyalar o avisar les hores de reunions. Ja al segle VII van ser anomenades campanes, que primer eren menudes, i que amb el pas del temps, concretament a partir del segle XIII, van adquirir una grandària  colossal.
    

Des de sempre, el ser humà ha tingut la necessitat de comunicar als veïns els diferents esdeveniments, perills o imprevistos que succeïen. Evidentment, en segles passats no hi havia ni mòbils, ni telèfons, ni internet. A més, els campanars s’utilitzaven també  com a torres de vigilància, per vore si algú atacava l’església o la població. Era la veu de les campanes, qui alertava dels perills, cridava a la festa o congregava a la pregària. 
    
Els campanars es van arribar a convertir en el rellotge que marcava l’activitat quotidiana de la gent. El toc de les campanes, assenyalava l’hora que els habitants del poble o la vila s’havien d’alçar amb el toc d’alba, el toc de pa i mel per a seguir la feina de la vesprada, quan es tancava la porta de la muralla, en fer-se fosc i quan havien d’anar a dormir. El toc per a congregar el Consell Municipal, el toc a Cor de Beneficiats o el toc de peroliar, entre altres, també marcaven el temps i l’espai. Evidentment, els tocs servien per avisar dels fets més importants que succeïen al poble, com la mort d’algú. Segons el toc es savia si el difunt era dona, home, infant o sacerdot, el toc d’agonia, el de foc, de tronada, el repic de festa o el vol, el toc d’ànimes, el toc d’augment d’aigües, la pèrdua del ramat, el sometent, el casament d’una parella o el bateig d’un xiquet, el toc de combregar, el toc de l’Àngelus, a les dotze del migdia, quan el sol està més alt o el de processons. El toc de processó a Borriana, encara es manté (molt representatiu) amb el toc solitari de la Blaia, quan sant Blai passa pel Plà. Per això, les campanes han estat sempre relacionades amb el poble, al qual representen, pel fet que són la seua veu. En segles passats, les campanes eren molt més que un instrument musical o una màquina sonora que cridava a l’oració. Amb el seu ritme marcaven el temps d’un poble, i indicaven les alegries i els dolors del veïnat, acompanyant a la gent al llarg de la seua vida, sense perdre el pas de la roda del temps. Els tocs interpretats, indicaven les possibilitats sonores d’uns instruments posats al servei de la comunitat construint el calendari setmanal, marcant els dies de treball i de descans. Tot un llenguatge i un mitjà de comunicació. El domini del so de les campanes, era indispensable en la vida quotidiana dels nostres avantpassats. Molts tocs han anat desapareguent del paisatge sonor, i sobretot, de la memòria col•lectiva de la població.
    

Desgraciadament els tocs tradicionals dels pobles, fets pels campaners i pels sagristans, s’han anat perdent. Han anat desapareixent de la memòria col•lectiva, per deixar pas a la monotonia dels mecanismes automàtics. A més, els tocs, la manera de tocar les campanes, tenia un estil diferent a cada poble. Una “llengua” que els entesos consideraven com una manera d’entendre la vida.
Pel que fa als campaners, aquelles persones que tocaven  les campanes, persones amb una gran destresa per combinar els tocs, pràcticament han desaparegut, degut a l’electrificació de les campanes. El campaner va ser un ofici que es va convertir en gremial al segle XVI, i que generalment formava part de la tradició familiar. Saber tocar les campanes, traure música de les campanes, era tot un art que passava de pares a fills durant generacions, gràcies al coneixement transmès i acumulat durant segles.
    
Els campanars es van arribar a convertir en el rellotge que marcava l’activitat quotidiana dels pobles. De campanars valencians, en trobem a cada poble i vila, bé siguen barrocs,  gòtics o més moderns, rodons, quadrats, octogonals...Podem fixar la ment, amb el Templat de Borriana, però recordem també el Micalet de València, el Fadrí, de Castelló, el de Sant Jaume de Vila-real, el d’Alcalà de Xivert, el de la col•legiata de Xàtiva, el de Bocairent o el de Santa Maria d’Alcoi.
Actualment el Templat llança el seu cant a Borriana amb huit campanes. La Tiple (275 Kg), la Rondana (422 Kg), la Blaia (630 Kg), la Mare de Déu (1077 Kg) i la del Nostre Senyor (1332 Kg) corresponents als noms tradicionals d’acord amb l’ús i costum a l’antiga Corona d’Aragó. A elles s’afegixen el Cimbolet Menor (64 Kg) que procedix de l’antic Calvari de Borriana, i el Cimbolet Major (86 Kg). L’any 1999 s’ocupava l’últim espai per a completar la simfonia. Amb motiu de la Coronació de la Mare de Déu de la Misericòrdia, la campana Sant Josep armonitzava amb la seua veu el conjunt de campanes.

 

Però a Borriana no només hi ha el Templat, que és el principal. Trobem el convent dels frares amb quatre campanes i quatre campanars encara que les campanes només estan repartides entre dos d’ells. El cimbolet, la del Niño Jesús de Praga, que porta el nom antic del Col•legi dels Carmelites, la Josefina que fa referència al patronatge de l’església de sant Josep (més coneguda amb el nom d’església dels frares o carmelites) i la més grossa, Santa Teresa. Fundadora de l’orde carmelitana. Els més vells, no amb poca nostàlgia, conten que a les 6 del matí tenia lloc la missa conventual i els més matiners acudien a eixa missa. Evidentment era un altre temps i una altra època. Però el fet ha quedat immortalitzat en l’Obra Poètica de Juan Bautista Tejedo, ‘El Bessó’, en el seu poema ‘Pere’:


Amb l’última restauració de l’església parroquial de La Mercé, s’instal•len dos noves campanes, Mercé i Misericòrdia, sumant-se així a una que ja existia, Cor de Jesús, però que des de feia temps estava en desús. Totes tres, van tornar a fer vibrar un barri des del seu campanar.

Des de principis del segle XIV, els constructors de campanes seguien la mateixa regla a l’hora de construir-les: l’alçada de la campana, sense la corona, havia de ser el 80 % del seu diàmetre. Quant al material de les campanes, cal dir que han de ser de bronze. Però no un bronze qualsevol, sinó un que estiga fet amb el 80 % de coure i el 20 % d’estany. La única part de la campana que no és de bronze, és el batall, que ha de ser de ferro forjat i que ha de tindre una forma de pera. Encara que en un principi no feia falta que les campanes estigueren afinades, perquè l’objectiu era que se sentiren com més lluny millor, amb el temps, cada vegada es va donar més importància a l’afinació, arribant als nostres dies a poder escoltar un concert de campanes. Per aconseguir els diferents tons, cal traure material de l’interior de la campana i d’uns llocs concrets. D’eixa manera s’obtenen les diferents notes musicals.
    
La campana valenciana més gran és el Micalet, de la catedral de València, de l’any 1539, i amb un pes de 7514 quilos. Entre les més grans hi ha també l’anomenada Tàfol de les hores, del campanar de Castelló de la Plana, de 1604 i amb un pes de 2156 quilos,  la Maria la Nova, de la Seu de Xàtiva, de 1998, també amb 2156 quilos, Sant Julià, de Santa Maria de Morella, de 1756, i de 1522 quilos, i la Nostre Senyor, d’El Salvador de Borriana, de l’any 1946 i 1332 quilos. Però la campana valenciana de volteig més gran del món, és la que porta per nom Santíssim Sagrament, del Santuari de Sant Pasqual, de Vila-real. Esta campana, de 2000 quilos de pes en bronze i 3360 amb els seus accesoris i amb un diàmetre d’1,5 metres, és actualment la campana de volteig més gran que existeix. Les campanes constituixen tota una tradició i un significat en la nostra història col•lectiva. Si en terres valencianes, durant el vol, les campanes voltegen (donen tota la volta sencera), a Catalunya, per exemple, branden. És a dir, oscil•len d’una banda a una altra. Però cal dir, que d’una manera o d’una altra, el vol representa una de les tradicions festives, genuïnes i carismàtiques d’un poble. Amb la majestuositat, la solemnitat i el so continjent de les campanes al vol, s’escampen arreu els goigs de la gent.



És una llàstima que cada volta més, els campanars queden muts, o bé amb uns tocs mecanitzats i sense personalitat, moltes vegades dispersos i irregulars. Afortunadament, encara podem trobar alguns pobles valencians que conserven el campanar viu, i el campaner en actiu, i que amb l’art dels seus tocs, ens avisen de la festa, o del dol, fent-nos saber si aquella persona que ha faltat, és un home, una dona o un albat. La veu de les campanes, forma part de la nostra identitat com a poble, i que per tant, caldria reivindicar el seu ús tradicional, convidant als xiquets i als jóvens, i també als no tan jóvens, a pujar al campanar, i explicar-los el singular i particular món d’una simfonia, que poc a poc es va quedant afònica. Aprendre i conèixer els tocs històrics és descobrir una forma de vida que, durant segles, ha configurat el dia a dia als nostres pobles i ciutats. És molt trist saber, com va passar a la Cerdanya, que per no molestar als estiuejants, els campanars es quedaven muts a partir de les 12 de la nit. I que passat l’estiu, quan els que feien vacances ja havien deixat els pobles, les campanes tornaven a sonar. La veu de les campanes no solament no molesta, sinó que constituix una melodia que ens recorda la nostra tradició i la nostra història, allò que hem segut, i allò que volem ser.