Calçotada, paella, fabada asturiana, caldo gallego...

El passat 9 de febrer, dins de les festes de Sant Blai, a Borriana es va fer una calçotada, amb un notable èxit de participació. A algunes persones, poquetes clar, no els va agradar que els borrianencs i les borrianenques, lliurement, participaren en este festa gastronòmica. I per això en el facebook de la Confraria de Sant Blai, on s’anunciava la calçotada, alguns es preguntaven, lliurement, en relació a este menjar, que “qui ho aimportat”, afirmant que “es totalmen absurdo en la de coses valencianes que tenim”. El comentari continuava dient que la calçotada és “un costum que ni la coneixem, ni mos va ni mos ve”. Un altre comentari en el mateix facebook, deia que “parece que cogemos costumbres catalanas”.

És veritat que la calçotada i els calçots no són freqüents a Borriana i que no forma part de la cuina borrianenca. Però no per això cal menysprear (perquè es fa a Catalunya?) un menjar que és bo.

Segurament que si en compte d’una calçotada s’haguera fet un dinar o un sopar a base de Fabada asturiana, ¿a aquells als qui no els va agradar la calçotada, perquè deien al facebook que “es un costum que ni la coneixem”, també ho desaprovarien? O és que simplement la desaprovació era deguda a que és un menjar català?

I si en compte d’un dinar a base de calçots haguera segut un dinar a base d’Empanada gallega? Tampoc l’empanada és pròpiament valenciana, però ¿per què no fer un dinar amb empanades gallegues?

De menjars no valencians que mengem els valencians, n’hi ha molts. I no perquè no siguen valencians s’ha de desqualificar l’Empanada gallega, la Fabada asturiana o el Gaspatxo andalús. Segur que a aquells que no els va agradar que a Borriana es fera una calçotada, no hagueren protestat pel Gaspatxo andalús (qui el va importar?), pel Pulpo a la gallega o Tarta de Santiago. Per no parlar de l’Ensaïmada mallorquina, el Salmorejo cordovès o els Callos a la madrileña. I el Bacalao a la vizcaína o el Marmitako de tonyina que es menja al País Basc.

Segur que els qui han protestat per la calçotada, amb l’argument de: “parece que cogemos costumbres catalanas” (i això està mal fet?) no s’haurien escandalitzat si el dinar haguera segut amb Kokotxas de bacalao, Chuletón de Ávila, Lacon con grelos o Percebes gallegos. O bé amb Trucha a la Navarra o Lentejas a la riojana. O amb els Pimientos al piquillo de Navarra o les Chistorras basques. O amb els Pinchos morunos d’Andalusia, o el Cochinillo segoviano o el Cocido madrileño, el Caldo gallego, Perdiz toledana, Pisto manchego o el Ternasco de Aragón.

Els menjars, en un món globalitzat, cada volta són més universals i son un pilar fonamental per al turisme i la identitat dels territoris per a poder vertebrar-los amb més facilitat. Com la paella valenciana, l’arròs al forn, l’arròs caldós o els coents de Borriana. O els pastissets de moniato, les mones de Pasqua, o els rotllos de Sant Blai. Els valencians hem d’estar ben pagats i ben orgullosos que la paella siga un dels plats més universals o més coneguts. ¿Com ens trobaríem si altres de fora del nostre territori menysprearen el nostre plat estrella?.

Però si fem un menjar català, ja vénen les protestes i els prejudicis. Algú s’imagina que a Madrid, a Andalusía, a Múrcia o a Galícia la gent protestara per la paella valenciana? Però ací, alguns protesten simplement, perquè algú fa una calçotada.

Hem d’aprendre a viure sense prejudicis. Amb esperit lliure i simplicitat de cor. Tampoc són bons els prejudicis culinaris. Perquè igual de normal hauria de ser fer un dinar amb una calçotada, com fer-lo amb migas extremeñas, sopas de ajo a la castellana, huevos rotos, calamares a la romana o pizzes. O és que hi ha menjars que es poden importar (com el bacalao al pil-pil, el lechazo asado o chorizo a la sidra que trobem als restaurants) i altres menjars deuen estar prohibits?

Tindre alçada de mires és saber com afrontar el futur. El poble valencià està encès de vore com està la citricultura valenciana. Manifestacions, protestes, desànim....un conjunt d’arguments per defendre la nostra taronja. Als valencians ens molesta i ens indigna el tracte que reben els llauradors, mentre altres, sense cap mirament, entren al nostre País taronges i mandarines en desigualtat de condicions. No és això indignant? No hem de fer als altres el que no ens agradaria que ens facen a nosaltres. De fet, en la calçotada del passat dia 9 de febrer, les postres eren mandarines d’un productor/llaurador de Borriana, i això es va convertir en un acte per poder defendre la taronja.

Un mateix paisà nostre, per circumstàncies familiars, va haver d’anar a viure a l’Uruguai. Malgrat la distància, sempre ha portat al seu cor, tant la ciutat de Borriana com tota la terra valenciana. Al cap dels anys, esta persona es va instal·lar en aquell país i va formar una família. I amb el temps va crear el dia de la Comunitat Valenciana a l’Uruguai, un dia que celebren fent una gran paella que podia menjar la gent d’aquell lloc. Es pot exportar la paella valenciana i no es poden importar els calçots?

La cuina és un àmbit ben ric que obri horitzons al turisme i a la cultura. Els productes culinaris tenen la seua riquesa pel simple fet de ser del mar, de la terra, de l’horta, de la muntanya, de les planes i les valls, dels estanys i els llacs. Trobem productes molt variats i un ventall esplèndid d’especialitats gastronòmiques siguen valencians, murcians, manxecs, catalans, aragonesos, madrilenys...i així etc, etc. Això, sense parlar de l’herència rebuda d’altres cultures com l’àrab i la jueva, principalment, que per sort, encara perviu en la nostra gastronomia i, per tant, l’enriquix.

La coherència en els arguments basats en el fonament, la raó i en el sentit comú és fonamental per a viure sense perjudicis Tastar plats és viatjar per la història, els costums, i la realitat més pròxima.

I ara, parem taula, i bon profit!!!