Breu memorial d´un gran músic
El motiu d’este article sobre José Manuel Fandos Ferrada, ha estat marcat per un destí casual i ple de coincidències. L’estiu del 2009 (concretament el 24 de juny) quan era director de la revista del Buris-ana, vaig tindre l’interès (per la inquietud que tinc per tot allò que fa referència a Burriana) de donar a conèixer la partida del terme agrari de Santa Bàrbara: el camp, la gent, les alqueries, el patrimoni hídric, social, cultural i econòmic. Amb l’ajuda de mon pare i amb la meua “ànima de llaurador”, el destí em portà a descobrir l’Alqueria de Ferrà, un bonica construcció de caràcter popular, edificada l’any 1921. Allí vaig conèixer a Isabel, la seua propietària, viuda del conegut borrianenc José Manuel Fandos Ferrada. El cas és que no només vaig descobrir coses d’esta partida agrària i de l’alqueria, sinó que vaig conèixer la trajectòria d’un borrianenc que, fins aquell moment (per a mi) havia segut desconegut. Vaig trobar en este personatge, la passió a la qual va dedicar gran part de la seua vida: la música gregoriana.
José Manuel va nàixer a Burriana el 17 de gener de 1939. Era cosí-germà del conegut frare carmelita P. Manuel Ferrada Urios, tants anys director del col•legi dels frares de Burriana. Va fer els estudis eclesiàstics al seminari de Moncada i en el seu camí sacerdotal va iniciar-se en la formació de la música, amb el mestratge del capellà José Estellés Caballer, qui li va recomanar que assistira als cursos musicals que es feien al monestir de Montserrat, impartits pels savis monjos Ireneu Segarra i Odiló Cunill (els quals amb el temps, jo mateix he conegut). Va anar cultivant la “sapientia” musical al conservatori de València i va freqüentar també el monestir benedictí de Santo Domingo de Silos. Allí va aprendre i va dialogar amb un altre monjo, el P. José Luis Angulo, mestre de Cor de Silos. També va visitar el monestir benedictí francès de Sant Pere de Solesmes.
Per tot això, va ser en el cant gregorià on J. M. Fandos va manifestar la seua extraordinària passió per la música, en el doble àmbit d’estudiós i de divulgador. Durant uns anys, pel 1967, va ser capellà de cor de l’església del Corpus Christi de València i després de la seua secularització, va tornar a integrar-se a esta capella de música, on era segon director. A més d’això, va ser cofundador, creador, animador i director de la Schola Gregoriana José Estellés. És l’autor del Llibre de Cor del Patriarca, una obra monumental, que recull en dos volums tots els cants gregorians que es canten a les celebracions litúrgiques en esta església i que ha merescut l’elogi dels especialistes.
Formà part de l’Orfeó Universitari de València, viatjant per tot Europa i va ser en aquella època, quan coincidí amb el que hui és el nostre alcalde, José Ramón Calpe. Durant deu anys consecutius va organitzar el Concert Sacre Anual del dimarts sant, en la seua parròquia de Sant Tomàs Apòstol i Sant Felip Neri de València. Va compondre dos misses al Santíssim Sagrament, titulades In honores SS. Corporis Christi i Benedictus Deus in Sanctissimo Altares Sacramento. La seua devoció a la Mare de Déu, l’inspirà a compondre la missa titulada In festis Beatae Mariae Virginis. També va musicar 425 antífones, que no és broma!!. Cal destacar igualment la llarga trajectòria de J. M. Fandos com a animador de grups corals, ja que en els diferents llocs on va viure, en va formar alguns: Énguera, Meliana i València.
Amant de l’Església i del cant gregorià, José Manuel ens va deixar als 69 anys, el 2 d’abril de 2008.
Esta antiquíssima forma musical que és el gregorià, ha segut la base on es fonamenta tota la nostra música occidental. El cant gregorià ha tingut una notable i innegable influència en la música, tal i com la coneixem. No és estrany que el mateix poble que escoltava i sovint cantava les melodies gregorianes d’oficis religiosos (en festivitats, casaments o funerals) anara transmetent de forma oral, en el transcurs dels segles, les melodies d’uns sons quotidians, que han segut testimonis de la història. Que el poble no estiguera alfabetitzat, no vol dir que no fora intel•ligent i savi!!
El cant gregorià va sorgir al llarg del segle VIII, en el context de la renaixença carolíngia, en una Europa convulsa i en un període d’ofensives i conflictes bèl•lics. Malgrat tot, és un signe del temps la tradició mantinguda de generació en generació, ja que estem parlant de fa 1200 anys!!
Des de sempre, la paraula ens acosta a Déu i José Manuel va saber llegir-la, meditar-la i reflexionar-la. I este diàleg, sincer i quotidià amb Déu, es manifestà per mig de la pregària. Però les persones que preguen, no en tenen prou amb la paraula! I per això, al llarg dels segles l’han cantat, buscant les melodies que traduixen en sons la seua adhesió a la fe.
José Manuel tenia el do d’edificar als oients amb el cant i per això el nostre homenatjat va lloar Déu Creador, enmig de la bellesa de la litúrgia, a través del cant, en les postures i en els ritus.
Com va dir el seu bon amic (que va presidir el seu funeral) el bisbe Rafael Sanus, mort l’any passat, José Manuel tenia una “rectitud d’intenció, un gran cor, obert a l’amistat, gustós d’estar en gent i entre la gent, disponibilitat per al servici als altres, gust per la litúrgia ben celebrada i passió pel cant gregorià”. Allò que més recordava el bisbe Sanus de José Manuel, era la seua càlida amistat. Ací tenim representades en J. M. Fandos, les credencials d’un bon cristià: l’amic, tal i com se’ns mostra a l’Evangeli de Sant Joan: “A vosaltres vos he dit amics, perquè vos he fet conèixer tot allò que he sentit del meu Pare”. I també: “Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics”.
Déu és sempre l’amic indefectible que ens fa costat i que amb les seues mans, sempre obertes, ens acull, per abraçar-nos!! Déu que és amic, ens coneix, ens comprèn, ens accepta, ens perdona.
L’exemple d’amistat i d’afabilitat de J. M. Fandos, continua hui a través de la seua dona Isabel i dels seus fills Amparo, José Manuel i Vicente. Tots ells són una bona mostra de l’amor que J.M. Fandos va deixar a la terra.
L’amor a la seua familia va ser exemplar!. Així ho demostrà el seu fill Vicente, en una carta escrita a son pare el 19 de juny de 2008. Una carta que revela un alt contingut d’estimació i de sentiments! En eixa carta, Vicente conta que un dia el seu germà José (que formava part de l’Escolania de la Mare de Déu dels Desemparats) estava en un dels assaigs que dirigia J. M. Fandos. I el fill explica en eixa carta, com son pare recomanava als membres de la Schola Gregoriana que quan cantaren, “volaren sobre les notes”.
Vicente conta que l’antífona gregoriana preferida de son pare era “In paradisum”. Per això el dia del funeral de José Manuel, el seu fill Vicente s’imaginava (mentre sonava esta joia del cant gregorià) com els àngels volaven emportant-se a son pare al cel.
Signe i símbol de la estimada Burriana de José Manuel Fandos
Que el Senyor Jesucrist, Redemptor del llinatge humà, haja obert les portes del paradís a José Manuel, que va tancar els ulls a este món per tornar a Ell, llum veritable. I així, alliberat de la foscor de la mort i travessant la porta estreta, haja arribat a la llum de la vida. Que repose eternament en pau i que el Déu que és Amor, el guie per camins eterns.
Vull agrair la informació que per a este article m’ha donat Isabel, la dona de J. M Fandos i als seus fills, així com la seua acollida sincera i afectuosa. També l’interés de l’amic Joan Josep Montoliu facilitant-me documentació sobre la trajectòria de José Manuel i especialment sobre el cant gregorià.
