Aproximació històrica entorn a Sant Blai de Borriana (i III)

Així les coses, anys més tard, el 31 d’octubre de 1970, degut al deplorable estat amb el que es trobava l’edifici, les religioses deixaren l’hospital. I va ser l’any 2011, quan l’ajuntament enderrocà l’antic edifici de l’Hospital Municipal de Borriana. Este hospital va ser el primer centre hospitalari de La Plana i del nou Regne de València, fundat per Jaume I. Així es va tancar, trístament, un capítol de la nostra història col·lectiva. Llàstima que Borriana no va saber mantindre, rehabilitar, restaurar i promoure este edifici, com a testimoni del passat, ja que d’esta manera podríem entendre millor el nostre present.

L’antiquíssima ermita d’estil gòtic, no és la que hui contemplem. Aquella seria molt més xicoteta i molt més senzilla, com la majoria de les típiques ermites rurals del segle XIII i XIV. Predominaria la rajola, sense pedra tallada, de planta rectangular amb menuts contraforts, arcs apuntants i un sostre de fusta a dos aigües. Ubicada extramurs de la població, la construcció s’alçaria aproximadament en el lloc actual. Segles més tard, i com a fruit de la expansió econòmica de Borriana, s’acordà en sessió de l’ajuntament del 30 d’abril de 1882, enderrocar l’antiga ermita, i el 22 d’agost del mateix any s’iniciaren les obres de la nova església (per suscripció popular), encarregant-se l’obra al director de camins veïnals de la provincia, D. Salvador Forç. Va ser el 2 de febrer de 1891 quan es va beneir la nova església de Sant Blai, i este és el punt on ens trobem ara. Enguany es complixen 125 anys de la inauguració de l’actual església, una efemèride que marca la continuitat de la nostra existència com a poble.

El fervor popular i la devoció, la fira i la festa, la tradició i la cultura, han arribat fins als nostres dies des del segle XIII, acompanyat de la mà de Sant Blai i al voltant del Rei Jaume I. N'hi ha molts motius per continuar treballant i per fer present la nostra història. Perque la nostra terra té futur. Borriana té futur. Esta conferència de hui n’és un exemple. Però també hem de saber fer autocrítica. I és que a vegades sembla que Borriana s’haja quedat sense ànima. A partir d’una generació cap avall, la gent no sap res de la nostra història. Hem d’explicar a la nostre gent, i sobretot als més jòvens, d’on venim. Poc a poc ens hem anat despreocupant i ho hem abandonat tot: el Museu de la Taronja, El Círculo Frutero, el Museu cardenal Tarancón, el Museu Faller, el patrimoni agrari, les alqueries, fins i tot Sant Blai ha estat massa temps oblidat, tot i que ara sembla que reviscola.

Seguint esta línea argumental voldria citar al borrianenc més internacional que coneixem: el cardenal Tarancón. En la revista Buris-ana de l’any 1973 el nostre cardenal publicava una carta dirigida al director d’este butlletí i amic personal Roberto Roselló Gasch. Cite unes paraules:

“No puc ocultar un poc de preocupació pel present i pel futur de la nostra benvolguda Borriana, (…) que ha segut sempre pionera del progrés en esta preciosa comarca de la La Plana. No només en l’àmbit de la taronja, sino en tots els aspectes de la vida social (...)

Per a que un poble o una nació siga l’avantguarda del progrés no hi ha prou amb uns quants hòmens de valia, encara que siguen genis (…) és indispensable que els acompanye la societat civil (…). Actualment tinc la sensació de que Borriana ha perdut ixa visió capdavantera”.

I continuava dient el cardenal:

“L’any passat en la meua homilía en la festa de Sant Blai (se referix a l’any 1972), vaig plantejar este problema. Però ¿Recordes que jo vaig dir que la rutina en la celebració d’estes festes patronals – en seguir fent lo que s’ha fet fins ara, pel simple fet que s’ha fet sempre – és, cristianament, una absurditat, i humanament, una senyal de poca personalitat? Perque la normalitat és que el clima de psicología d’un poble aparega en totes les vessants de la seua vida: en la religiosa, en la política, en la comercial (…) i la rutina es una manifestació de poca iniciativa, d’escasa personalitat i de sopor social”. Eloqüent Tarancón.

Hem de recuperar el nostre passat, no amb un sentiment de nostàlgia, sinó com un valor afegit. Personalment no me resigne a que passen tants trens al davant nostre i que els desaprofitem. No podem parlar tant del que erem en el passat, sense fer res de cara al futur. Hem de parlar del que erem, sí, però donant-li utilitat. Cert que necessitem de tindre al costat a l’ajuntament, com a punt de recolzament, però és tot el poble de Borriana que ha de despertar. La societat civil s’ha de moure. Ha de reivindicar el passat i plantejar qüestions de cara al futur. Hem de proposar nous camins, revitalitzar noves sendes…I sobretot hem de confiar en els nostres jòvens, que son el nostre futur, un futur que s’ha de construir des dels valors. A voltes sembla que ens hem quedat sense veu. Però vostés, els oients que es troben ací, poden traure reflexions i conclusions.

9 d’octubre de 1238 - 25 d’abril de 1707. Són les dos dates que representen els moments essencials d’una història, la nostra, que ja té una profunditat de quasi vuit segles. Som un poble que té una data de naixement i una altra de supresió de les nostres institucions. Però el nostre Poble sap renàixer i tornar a la vida. I amb tot el que ha plogut, i enmig de tantes adversitats, continuem sent un Poble, que ha viscut i subsistit, que ha sobreviscut i ha resistit, que ha avançat i també reculat fins arribar als nostres temps. És un Poble arrelat a la terra, com la mata de jonc. I Sant Blai n’és una prova de la contundent història que representa el ser i l’existència del nostre Poble.

Cal afermar, arrelar i aprofundir en el sentiment popular dels borrianencs, que tenim una llengua que cal salvar, una història que s’ha de donar a conèixer per a no ser forasters al nostre poble, i unes institucions que cal dotar del màxim poder. Cal protegir la cultura i la identitat. En definitiva, l’aspiració de Borriana per preservar, promoure, rehabilitar i difondre el seu ric patrimoni, no prové de cap decissió arbitrària, sinó que es fonamenta en una llarga història que és fruit d’un passat comú i col·lectiu. Esta història que hem repassat breument, no s’ha acabat encara. Està en les nostres mans construir la nostra història i fer-la avançar. Si cada 3 de febrer commemorem la festa de Sant Blai, és perquè encara el nostre sant condiciona el nostre present, un present que ve d'un passat gloriós i que vol tindre un futur ple d'esperança. I això només serà possible, en tant en quant  siguem capaços de construir l’estructura de poble que tots compartim, en les idees, en la llengua i en la literatura, en la cultura, en l’economia, en la premsa i en la televisió, en la política, en les relacions personals i en la vertebració del nostre Poble i del nostre País.

Esta perspectiva d’optimisme, i encara més, d'esperança, ha d’estar pensada i volguda per nosaltres. Per nosaltres els valencians i els borrianencs de hui, que representem la llibertat i la veritat, el País i el Poble, la modernitat i la tradició, la justicia i la raó. Per tot això, Sant Blai continúa el seu itinerari històric.

Bona nit i moltes gràcies per la seua atenció.