Ambaixadors i canonges

L’Església és un misteri. Però encara ho és més, allò que anomenem “jerarquia”. Per això hi ha aspectes de la vida eclesial, o millor dit, del ministeri dels bisbes, o de la diplomàcia del Vaticà, que no s’acaben d’entendre.

Fa uns mesos Jean-Loup Kuhn-Delforge, secretari general adjunt del Quai d’Orsai, la cancelleria francesa, va ser proposat al Vaticà com a nou ambaixador de França davant la Santa Seu. Però Roma no va acceptar l’ambaixador proposat, degut al seu “perfilpersonal”. Tots han entès que Roma no ha acceptat a Jean-Loup Kuhn, per homosexual. Un altre candidat també va ser “interceptat” per Roma, pel fet de ser divorciat i tornat a casar. I és que malgrat  la “lluna de mel” entre el papa Benet XVI i el president francès, i el tan conegut “laïcisme obert”, el Vaticà posa les seues normes absurdes i anacròniques. Al final França, “la filla predilecta” de l’Església, ha hagut d’acceptar les condicions de la Santa Seu, nomenant ambaixador a Stanislas Lefevre, casat i pare de quatre fills.

Per altra part, el Vaticà tampoc va vore amb bons ullls a Alberto Iribarne, l’ambaixador proposat per l‘Argentina, perquè estava divorciat. També la presidenta argentina ha hagut de nomenar un nou ambaixador: Juan Pablo Cafiero.

Però davant d’aquesta intolerància del Vaticà, em va sorprendre la notícia que Nicolas Sarkozy, en la seua visita a Roma el desembre de 2007, va rebre el títol de canonge honorari de la basílica de Sant Joan del Laterà, ni més ni menys que la catedral del papa. I això que el president francès no és precisament una germaneta de la caritat. Si la Santa Seu no acceptava com a ambaixador a Alberto Iribarne pel fet d’estar divorciat, com fa canonge honorari a Sarkozy, que porta al damunt tres casaments i dos divorcis, i  que en  aquell moment estava ajuntat amb la cantant i exmodel Carla Bruni?

El president francès, en la seua visita a Roma digué: “Ningú posa en qüestió que el Règim francès de la laïcitat, és hui garantia de llibertat: llibertat per a tothom de creure i no creure, de practicar una religió i de canviar-la per una altra...hem d’assumir les arrels cristianes de França, sense deixar de defensar una laïcitat que ja ha arribat a la seua maduresa. Aquest és el sentit de la meua presència a Sant Joan del Laterà”, on seguint una antiga tradició que ve del 1604, durant el regnat d’Enric IV, Sarkozy va rebre el títol de canonge.

Posteriorment el papa Ratzinguer en la seua visita a Sarkozy, al palau de l’Elisi, el setembre de 2008, digué: “És fonamental insistir en la distinció entre l’àmbit polític i l’àmbit religiós, per tal de tutelar la llibertat religiosa dels ciutadans com una responsabilitat pròpia de l’Estat envers ells”. I és ací on no entenc res. Si és tan important “la distinció entre l’àmbit polític i l’àmbit religiós”, tal com digué el papa Benet XVI, per què la negativa d’acceptar uns ambaixadors de França i d’Argentina, quan són uns representants diplomàtics i per tant polítics?

Com deia el periodista Oriol Domingo: “l’Església presenta molts aspectes: una jerarquia, moltes vegades monolítica i immòbil, basses plurals i catòlics dogmàtics. Altres que humilment escolten la paraula lliure i solidària del Déu de Jesús, sectors papistes i més papistes que el papa, altres conciliars i eclesials, en plena sintonia amb l’aggiornamento del Vaticà II, sectors infallibles i monopolitzants de totes les veritats i de la moral. Altres que creuen que no hi ha veritat sense amor, perquè Déu és amor i no el Codi de Dret Canònic. Uns imposen i altres proposen, uns condemnen i altres exerceixen la misericòrdia, uns mantenen esquemes del nacionalcatolicisme i de l’uniformisme centralista. Altres distingeixen entre Déu i el Cèsar, de manera que el creient en Déu no utilitza el Cèsar per a imposar els seus criteris. I el Cèsar no utilitza a Déu o la fe en Déu, per als seus interessos”. On és el Vaticà?