Alfons Roig

Este mes de maig s’acompleixen 25 anys de la mort del capellà valencià Alfons Roig i Izquierdo, que va ser escriptor, crític d’art i un gran apassionat dels nous corrents artístics dels anys cinquanta i seixanta.

Nascut a Bétera l’any 1903, Alfons Roig va estudiar a Astorga i va ser ordenat capellà el 1926. Llicenciat en Arqueologia Cristiana per l’Institut Pontifici de Roma (1946-1948) va ampliar estudis a París, on conegué els artistes més famosos del seu temps.

Fou rector de les parròquies de Pinet i de Sant Joan de Ribera de València i a part de la seua tasca pastoral, fou professor a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles de València i al Seminari Metropolità de Montcada, on impartí les assignatures d’Arquitectura Cristiana, Història de l’Art i Estètica. Parlant de la formació artística dels seminaristes i dels sacerdots, Alfons Roig recomanava “eixir de casa i llançar-se, de vegades, a penosos i llargs viatges ”, ja que segons ell, “ni els llibres ni les lliçons del professor, ni les fotografies, per perfectes que siguen, ens dispensen de la visió directa dels monuments”.

Llutxent

Innovador com pocs, Alfons Roig alertava dels perills “que amenaça l’arquitectura sacra en Espanya”, consistent en “el recurs a l’estil herrerià o un altre qualsevol que es presente amb la pretensió d’encarnar la tradició i l’ànima del poble”. Per a Roig, la solució no era “imitar les basíliques paleocristianes i copiar l’art bizantí o el romànic”, sinó construir nous temples “amb concursos com ha convocat el bisbe de Vitòria”, el resultat del qual va ser la inauguració de “dues parròquies, de Fisac una i l’altra de García Paredes”.

Com a estudiós i investigador de l’art modern, Alfons Roig impartí nombroses conferències en diverses ciutats d’Espanya.

El 1958 fou condecorat pel govern de França amb la creu de “Chevalier dans l’Ordre des Palmes Académiques” i per la seua tasca investigadora obtingué beques del govern francès i de l’Alemanya federal, per estudiar l’art religiós modern d’estos països.

Va ser fill adoptiu de Llutxent, on visqué, des del 1969 al 1987 (que morí) en l’ermita de la Mare de Déu de la Consolació.

Seguidor de l’impressionisme de Van Gogh i de Matisse, com a professor de l’Escola de Belles Arts de València, Alfons Roig va tindre una gran influència en la formació dels seus alumnes: artistes com l’escultor Andreu Alfaro o els pintors Manuel Boix o Artur Heras. En el llibre Art viu del nostre temps, Alfons Roig qualificava als pintors Artur Heras, Manuel Boix i Rafael Armengol, com els qui “portaren, possiblement els primers, el Pop Art”.  

Per a Alfons Roig, les coses de Déu havien de respondre “a les aspiracions dels creients del temps actuals, resumides en les directives de l’episcopat alemany: ardent desig de vida comunitària, ànsia d’una claredat lluminosa, ardent desig de tranquillitat i pau, amor a l’essencial”.

Alfons Roig es concentrà a ensenyar, descobrir i fer conèixer als seus alumnes l’art modern i els corrents artístics que imperaven a Europa. De fet, Alfons Roig va ser, amb les seues classes i els seus consells, l’introductor de l’art contemporani a Espanya.

En parlar de l’art a l’Església, Alfons Roig destacava la importància del cardenal Lercaro, que “lliure de prejudicis, intelligent, reflexiu i d’ànim intrèpid”, va ser des del principi, “partidari decidit i entusiasta de la litúrgia popular, que va estimular i assajar a la seua diòcesi, fins al punt de ser considerada la més avançada en el moviment litúrgic”.

En el discurs d’obertura de l’any acadèmic del Seminari Metropolità de València, el 2 de setembre de 1964, Alfons Roig va dubtar si parlar “de les nombroses cúpules que retallen el nostre cel pur”, de les “influències que ha tingut l’Orient cristià en les manifestacions del culte al País Valencià”, “de la capella del Patriarca, exemplar únic de l’estil de la Contrareforma”, o bé de “de les capelles de la comunió, molt nombroses en la diòcesi”. Finalment Roig, “malgrat l’encís que desvetllen en mi aquests temes”, va decidir “ocupar-me d’un assumpte actual: el diàleg de l’Església amb el Món Modern de l’Arquitectura”.

Amb este motiu, Alfons Roig evocava el discurs de coronació del papa Pau VIè, quan digué: “Més enllà de les fronteres del cristianisme, hi ha un altre diàleg en el qual l’Església està compromesa hui: el diàleg amb el món modern”. Amb tot, Alfons Roig reconeixia que, malgrat les bones intencions, “encara no s’ha produït la integració del món de l’art modern en l’àmbit de l’Església”, tot i que “el diàleg amb el món modern de l’arquitectura, s’ha desenrotllat en termes de major comprensió”.

Alfons Roig va tractar en este discurs, de “les característiques de la nova arquitectura”, que subratllen “certs valors humans”. Per a Roig, “l’esforç i el resultat de l’arquitectura moderna a favor de l’home, són dignes del major elogi cristià”. I posava com a exemple “el mateix Gaudí, que no desdenyà ocupar-se en el projecte d’un barri obrer, amb la illusió semblant a la que posà en el temple de la Sagrada Família”.

Fent-se ressò de Le Corbusier, per a Roig, “l’edifici com a arquitectura naix del cor”, ja que “l’arquitectura és un acte d’amor al proïsme”. Roig tractava també “d’aquells elements que constitueixen pròpiament la naturalesa i essència de l’arquitectura moderna: el ferro, l’acer, l’alumini, el vidre i el ciment”.      

Alfons Roig defenia uns edificis amb un “funcionament integral”, és a dir, que puguen satisfer “no sols les necessitats físiques, materials, utilitàries i pràctiques de l’home, sinó també les psicològiques, les morals i les religioses”.

Roig acabava el seu discurs defenent que “no hi ha unes formes essencialment materialistes, o paganes o cristianes”, ja que les formes “són lògiques o no, pures o no, belles o no i res més”. L’arquitecte per a Roig, havia de ser “lliure de triar formes creades primitivament per a edificis civils, per tal que després les purifique, les eleve i les integre en un conjunt sagrat”.

Alfons Roig dedicà un interessant article, en el seu llibre “Art viu del nostre temps”, al pintor José Gumbau Vidal nascut a Vila-real el 1907.

Gumbau, que estudià a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles de València, es va iniciar en la pintura en l’academicisme i tractà també els temes socials fins la seua època d’abstracció i investigació en el camp de les arts. La seua obra va des de retrats a pintura religiosa o peces de temàtica infantil.

La seua primera exposició individual va ser a l’Ateneu Mercantil de València. A la guerra civil formà part de la Brigada Mixta 108 i per això en acabar el conflicte bèllic va estar empresonat. El 1956 passà a residir a París on va ser guardonat amb el Diploma d’Honor de la Secció Espanyola al Saló Internacional d’Art Lliure. Va ser condecorat també amb la medalla de plata d’Art, Sciencies et Lettres de França. El 1972 fixà la seua residència a Marsella on va viure fins que el 15 de febrer de 1989 va morir. Va ser enterrat a Vila-real.

El 1955 Alfons Roig dedicà l’article “Gumbau”, a este pintor vila-realenc, un text que va ser publicat al catàleg de l’exposició al Club Universitari de València. Per a Alfons Roig, Gumbau va passar “de l’art figuratiu al no figuratiu”, amb un procés “lent, laboriós i conscient”. Segons este article d’Alfons Roig, el pintor José Gumbau caminà “a l’abstracció, que no és el camí de la facilitat, sinó de la creació pura, no un camí a peu pla, sinó d’empit de Calvari. El crític d’art Alfons Roig creia que la pintura de Gumbau no era “màgia, ni ornamentació, sinó equilibri dinàmic, profunditat d’expressió, voluntat de disciplina i càlida vida interior”.

Que el record del capellà Alfons Roig, en el 25è aniversari de la seua mort, faci fructífer el diàleg de l’Església amb l’art i amb el món modern.