“Acollir amb afecte els més pobres”
Estes paraules que pronuncià el papa Francesc en l’homilia del dia de Sant Josep, en l’inici del seu ministeri petrí, poden definir molt bé els nous aires que han entrat a l’Església! Uns aires joves i renovadors, que molts esperàvem des de fa temps! I és que, com deia el P. Lombardi, “ha arribat un nou estil al papat”. Un papat més senzill, com vam vore també amb Joan XXIII (després d’un papa-príncep com Pius XII) i amb Joan Pau I. Els somriures de Roncalli, Luciani i Bergoglio, han portat il·lusió i esperança a l’Església i al món!
Joan XXIII
Som molts els qui desitjaven una nova manera de fer del bisbe de Roma. Més senzilla i més oberta! Necessitàvem un papa que obrira portes per ventilar l’Església i per deixar entrar el vent de l’Esperit, com va fer Joan XXIII amb el Concili i com esperàvem de Joan Pau I!
Amb el papa Francesc (i no ho dic jo només) som molts els qui hem recuperat la il·lusió, perquè hem vist en ell un home com nosaltres (que porta sabates com les nostres!) que pot renovar l’esperança de l’Església i que pot impulsar l’evangelització d’una manera humil, senzilla, sincera! Com quedava demostrat en l’inici de l’homilia del dia de Sant Josep: el papa Francesc saludava, no als “senyors cardenals”, com havia fet Benet XVI, sinó al “germans” cardenals.
Ezío Bolís, director de la Fundació Papa Joan XXIII de Bèrgam, deia fa uns dies: “Hi ha una analogia entre Joan XXIII i Francesc, tant en l’estil com en la manera de fer. Els dos tenen un llenguatge accessible i popular, amb gestos molt eloqüents. Joan XXIII, en ser elegit papa anà a la presó Regina Coeli i visità els xiquets de l’hospital Bambino Gesú. Uns gestos semblants al que va fer el papa Francesc el dijous sant, llavant els peus a uns jóvens presos del Casal del Marmo”. I és que el nou bisbe de Roma, com li agrada anomenar-se, ens urgia a “acollir amb afecte i tendresa tota la humanitat, especialment els més pobres, els més dèbils, els més menuts”. Com Joan XXIII.
En el capítol 7 del llibre, Conversaciones con el cardenal Bergoglio, el qui va ser arquebisbe de Buenos Aires demanava als capellans “una acollida cordial” de la gent, per evitar caure “en la temptació de ser administradors i no pastors”. El cardenal Bergoglio deia: “És important que puguem eixir a l’encontre de la gent, hem d’eixir al carrer”. I contava una anècdota d’una capellà amic que li deia: “estem en una situació oposada a la paràbola del pastor. Nosaltres tenim una ovella al corral i 99 a fora, que no anem a buscar”. Per això el cardenal Bergoglio insistia en que els pastors de l’Església han d’eixir al carrer, perquè “una Església que viu tancada, s’atrofia física i mentalment. Una Església autorreferencial”, deia el papa,“li passa igual que a una persona autorreferencial: cau en la paranoia”!! No és això també el que feia Joan XXIII, amb un llenguatge positiu i esperançat, ben lluny dels “profetes de desgràcies”?
Tant Joan XXIII, com Joan Pau I i Francesc, ens parlen de simplicitat, amb un estil informal i més natural. Crec que els tres papes entenen l’Església com una família oberta a tots i no només per als “perfectes”.
Joan Pau I
El nou bisbe de Roma ha entrat al Vaticà i ha trobat el mateix que va trobar sant Francesc d’Assís quan es va entrevistar amb el papa Innocenci III: pompa, renaixement, magnificència. Francesc, aquell frare que portava un hàbit vell i sandàlies plenes de pols, demanava un canvi, una renovació, tornar als orígens, reviure la pobresa, tornar a començar! Per això el papa Francesc, ple de l’esperit del sant d’Assís, demana també “una Església pobra per als pobres”.
Crec que el papa Francesc, com ho va fer Joan XXIII i Joan Pau I, seguix els consell que Sant Isidor recomanava als bisbes en el seu llibre, Sobre els oficis eclesiàstics: “El llenguatge dels bisbes ha de ser net, senzill, obert, dolç, suau”. I en la seua missió pastoral, Sant Isidor exhortava als bisbes així: “atendre els pobres amb especial diligència, done menjar al qui passe fam, vestit als despullats, acolliment als pelegrins, empare les viudes i els orfes”. No és eixe també el llenguatge i la manera d’actuar de Joan XXIII i de Joan Pau I?
Amb la seua simplicitat i el seu somriure de bona persona, el papa Francesc, com Joan XXIII i Joan Pau I, ens porta aires nous. La seua humilitat, com el papa Luciani (que tenia per lema Humilitas) ens ajudarà a mirar el futur de l’Església amb esperança. Sense pors ni nostàlgies. I ens ajudarà també a construir, a “reparar” una Església que estiga més atenta als hòmens i les dones i als seus sofriments, que als dogmes i a les condemnes morals. Ho deia en unes altres paraules, fa uns dies, el bisbe Piero Marini: “Estàvem en una Església amb por de tot”, i ara, el papa Francesc és “una finestra a la primavera, a l’esperança”.
Bisbe de Roma Francesc
Crec que el papa Francesc ens ajudarà a renovar la nostra fe, en esta nova etapa, en este nou Pentecostès que ara comença. Com ho va fer Joan XXIII, amb el Concili i com ho volia fer Joan Pau I, amb el seu somriure que contagiava esperança i alegria.
