Vosté perdone!

Tindre sentit de l’humor no és exactament ser un comptador de ‘chistes’ ni tampoc riure’s de les coses ni de les persones. Més prompte té a vore amb la capacitat de distanciar-nos d’aquells aspectes de la realitat que ens desagraden per tal de relativitzar-los, i així neutralitzar el seu potencial agressiu i venjar-nos-en. Expressat com una invitació o reflexió amable que ens convida a escapar d’allò que ens està fotent o ens avorreix, qui podria estar en contra d’exercitar el sentit de l’humor?

Però l’experiència em diu que són ben pocs els qui comprenen eixe idioma a la primera, sense requerir d’explicacions ni justificació. Com a exemple vull explicar-vos tres incidents que m’han ocorregut en el mateix dia. Crec que en cap d’ells se’m pot acusar d’inoportunitat o de procacitat, i sóc perfectament conscient que l’encert d’una broma o d’una ocurrència exigeix que siga oportuna. Ara bé: és clar que per a aquells que no tenen sentit de l’humor, una broma sempre és inoportuna! I en són multitud!

Primer cas: entre en una farmàcia del poble, del nom de la qual no vull enrecordar-me. Es dirigeix a mí una jove dependenta vestida de bata blanca impoluta, parlant un castellà amb entonació de megafonia del Corte Inglés, que desprenia una discreta fragància a Moussel de Legrain. Li dic:

-Hola! Bueeenas! Quiero una caja de Letalpoll-Forte —per exemple—, pero si no te importa ya te traeré la receta pasado mañana. Vale?
- Bueno... Como me lo abonará, con tarjeta o con dinero?
- Mujer, yo suelo emplear Nitrofoska, más bien ….
-Qué?
-Perdona, je je, era solo un chiste, mujer! Ya sabes, abono para los geranios …!

Els meus intents per tractar d’explicar-me encara van empijorar la situació. La ‘pija’ em va barrinar amb una mirada rottenmeyerana de cap a peus, fins que logrà fer-me sentir com un ‘hortera’, quasi un ‘acosador’. Per un moment vaig pensar que entraria en la rebotiga i cridaria la Guardia Civil! Però vaig tindre sort, perquè es va conformar a desparxar-me amb cara de pal, com Clint Eastwood, sense perdó.

Segon cas (el mateix dia). Estic al bar de l’Institut amb dos professores, una de les quals, per més senyes, és de valencià. Es queixava de certes coses que ara no venen a compte:

-Ai, ai, … en esta vida tot són penes!
Aleshores, li insinue:
-Saps, Fulanita, crec que ja sé per què el membre viril en valencià es diu penis. És per a evitar malentesos, no?

Com si bufara el Mestral: res. Ni senyal. Home, jo no pretenia eixir per la porta gran, però sí, almenys una complicitat gestual, un: ‘Pots dormir tranquil que l’he pillat’! Les ties van seguir parlant, i com no m’arribava cap justificant de recepció, un poc mosquejat, encara vaig amollar:

-Si una cosa pareguda l’haguera dit Woody Allen, segur que estarieu celebrant-la com una genialitat!

Com si hagués parlat l’home invisible i mut. Ni reacció. I el que és pijor: es van quedar amb el convenciment que em creia tan ingeniós com el còmic de Manhattan!

Tercer cas: el mateix dia per la vesprada, estem la meua dona i jo en la pescaderia d’un conegut supermercat del nostre poble. Em dirigisc a la simpàtica i joveneta venedora, vestida amb manil de plàstic i guants de goma, moments abans de fer-li la compra, i li faig la següent observació:

-Xiqueta: no t’has fixat que tots els peixos d’esta paradeta estan morts, amb la boca oberta? Antigament era diferent, quan les pescateres cridaven pels carrers: Xiqueets, peix viveeeet, sardina i boga freeeescaaaa..!

Em va mirar als ulls directament, i logrà transmetre’m el següent missatge telepàtic:

-Vosté, ‘auelo dicharachero’, sí que està mort i pudent!

Conclusió: Es veu que en passar dels 50 no només vas fent-te invisible per als jóvens —ho deia Manuel Vicent—, sino que també vas perdent la gràcia, com els cabells la melanina. Potser Grouxo es pintava el bigoti de betum per a paréixer eternament jovial i no perdre ni un àtom d’enginy? En qualsevol cas, em negaré sempre a demanar disculpes per gastar bromes blanques o fer jocs de paraules. Si la gent prefereix viure mortificada per eixos assumptes tan interessants que ens depara la vida quotidiana (el cabrit del jefe, la factura de la llum, la rutina del treball, una taca en la camisa, passar la ITV, un refredat o un ull de poll, etc.) és cosa seua. Però pobre qui gose perturbar tanta felicitat, perquè serà castigat amb allò de:

-Ets un pallasso!

Pel que a mi respecta, els que millor em coneixen saben que és veritat!