Vols cupons?

Algú objectarà que no, que com puc dir això, que encara en queden al poble. I és ben cert que n’hi ha d’especialitzades: carnisseries, pescaderies, fruiteries, etc., però ja no “tendes” en el sentit d’abans, tendes de comestibles o d’ultramarins com es coneixien antigament (pels productes d’importació), o “colmados”, en castellà. Bé, potser n’haja sobreviscut alguna prou pareguda a aquelles de quan erem xiquets (no sabria dir-ne cap), però amb tot i això la lògica evolució darviniana del món del comerç, del qual també en som part els consumidors, s’ha encarregat de transformar-ho tot. Potser l’única forma de retrobar-te amb una autèntica tenda “pura”, com aquelles, fóra visitant algun poble de l’Espanya profunda, o països com ara Marroc.

Un cec sabria de què parle immediatament, perquè els perfums de qualsevol botiga —i més encara les d’alimentació— la identifiquen millor que el rètol de la façana. La tenda de comestibles de tota la vida tenia un aspecte més apropat a un magatzem o a un comerç de venda al detall, mediocrement il•luminat, fins i tot un poc polsós i amb teranyines pels racons si el propietari no era massa escrupolós, ben diferent dels establiments moderns, aparentment més asèptics, on la llum i la lluentor penetren a dolls. El tender clàssic anava amb brusa o bata color caqui, i ella amb un devantal blanc com la neu.

Aquelles tendes exhalaven una simfonia d’olors derivats d’alguns dels seus productes exclusius: espècies, sacs amb quereguilles, llegums i cereals (fesols, cigrons, etc.), pinso per a animals, etc. (Els cereals —panís, blat , etc.— es venien principalment a la Casa dels Grans). Però sobretot, n’eren productes característics els encurtits (olives, etc.) i saladures, principalment abadejo, tonyina de sorra, moixama, capellans, sardines de bota, i conserves de peix (atun, sardines, etc.) en llaunes grans com a platets voladors. Com antigament no existien els frigorífics, no s’hi podien dispensar aliments peribles. Tampoc hauriem trobat productes de neteja, que calia anar a comprar-los a les anomenades drogueries.

Encara que als pobles existien els sifoners i “llimoneros”, venedors a domicili d’aigua i begudes refrescants (encara els hi ha), aquestos productes tampoc faltaven a les tendes. Els sacs de llegums jeien ordenadament recolzats en la paret o en terra junt amb les botelles de “llimonaes” —inoblidables les de sarsa, una espècie d’autòctona Coca-cola—, sifons i garrafes d’aigua (aleshores amb carcassa protectora de mimbre), cerveses (antigament sempre venien embotellades per litres!), etc. Ah! Que no se’ns oblide: els “cascos” (envasos) calia tornar-los sempre!

Com ja havia indicant anteriorment, la tenda tradicional encara era principalment un comerç de venda al detall, on anaves amb un pot de vidre, una fiambrera o amb el xusco de pa perquè te’ls ompliren d’atun, d’anxoves i/o d’olives.

-Deixeu passar a este home que estarà treballant i tindrà pressa!

Fins i tot l’oli es venia “a granel”: recorde una màquina sortidora d’oli a la tenda d’Alfredo del port, que funcionava amb una palanqueta i xuplava el producte d’uns bidons. I no digam la guillotina manual d’abadejo, i la de fer talladetes de fiambre (pamplonés, salsitxó i xoríç). Quant als instruments de pesar, encara recorde les balances d’u i de dos plats, precursores de les bàscules mecàniques que hui també són peces de museu, definitivament substituïdes per moderns artefactes electrònics d’insuperable precisió.

Les galetes també es venien al detall (recordeu aquells cubs metàl•lics d’on les servia el tender?). També els fideus es presentaven al públic en grans cubs de metall, en forma de llargs fils o llaçades com cabells que el tender embolicava amorosament en paper d’estrassa després de pesar-los, per a triturar-los finalment fent pressió amb els dits.

I què em dieu del xocolate de barreta, element imprescindible d’aquells berenars de tota una època, dins del pa, amb rotllo sec o, millor encara, assaonat? El més fi era el Lingotin (encara es fabrica), però els que més enyore són aquells de barreta cilíndrica ( “chocolate puro” marca Benlloch o El Avionet), de textura terrosa i sabor que recordava un poc la canyella. Amb els cromos del xocolate Kitín Nogueroles em vaig poder arreplegar una de les col•leccions de cromos d’aquells anys d’infància que més m’estimava: Caza Mayor. Moltes d’estes marques eren valencianes i ja han desaparegut.

Per no fer-ho més llarg, rememoraré finalment aquella estratègia comercial que consistia a regalar-li cupons al client per cada compra (en tendes i drogueries), segells que després s’apegaven en unes llibretes que en funció dels punts podies baratar per uns regals de catàleg (plats, coberteria, etc.) Vegeu les figures adjuntes. Els primers supermercats alimentaris com ara Spar o Vegé també se sumarien més tard a esta estratègia. Després d’abonar el import de la compra venia la pregunta obligada: vols cupons? Recorde com de bé m’ho passava amb ma mare apegant cupons. Quan calculava que n’havia arreplegat prou per a omplir una o vàries llibretes, els escampàvem i classificàvem sobre la taula de la cuina, i ale, a aremullar-los en aigua i a apegar-los en la llibreta. Després passàvem el drapet d’eixugar, i si quedaven un poc torts no importava. Per a baratar-los no recorde si era obligatori anar a la casa de canvi de la capital (València, carrer Xàtiva), o si potser la teua tenda t’ho gestionava.

A mode d’homenatge al simpàtic i popularíssim gremi dels tenders, que durant generacions han vigilat i procurat la salut de l’estòmac dels borrianencs, vull mencionar alguns dels molts noms i/o inoblidables establiments de comestibles (cada barri tenia el seu), com ara Les Creues (a la Plaça), El Saro (C. la Purísima), El Combo (C. Sardina), Ca Francisca (Les Dominiques), La Monsonisa, Leocadia, La Pansota, El Olivero, José Domingo, M. Palomero, la tenda d’Alfredo (al Port), etc.

(PS: dedique aquest article a la meua dona, perquè hui és el seu aniversari i per haver-me refrescat la memoria. I a tots aquells xiquets i xiquetes que sabiem anar a comprar a la tenda a soles quan ens ho manava la mare —que era pràcticament cada dia— quan encara ni el nas ens aplegava al mostrador).