“Tierras de Burriana …” Desenllaç (i II)
2- Un ridícul “fiasco tartarinesco”
Siga perquè li va fer gràcia, o perquè li devia a la mare de Déu de la Divina Providència la bona acció de la setmana, el fet és que el ministre Pio Cabanillas —o probablement el seu secretari, per delegació— va picar i li va contestar. Certament no es podrà mai dir d’ell que no diguera “ni pio” (1):
El sr. Delgado, guionista del programa de TVE on suposadament es va pegar el “cambiazo” del nom de Burriana pel de Castelló (vegeu l’article anterior), es va quadrar. Una setmana tardà a contestar-li a mon pare, en un to de correcció que deixava entrevore cert fastig. Començava per fer-se el suec tractant de justificar per què no havia atés abans la seua petició. Naturalment, si fem cas al que diu amb anterioritat a l’escolteta del ministre, ell “no sabia res” (2):
Però si la primera part de la carta era d’una forçada cortesia, les explicacions de fons que venen després resulten sorprenents i indiscutibles. De sobte, aquella gegantesca i palpitant esfera de sabó va explotar en l’aire per a quedar en un tres i no res: (2)
En resum, els versos que van provocar l’afer per culpa del ditxós programa de la tele no eren cap manipulació malintencionada, ni menys encara una invenció sinò que, simplement, eren UNS ALTRES versos del cantar de gesta en què, indiscutiblement, apareix mencionada la localitat de Castejón (sic). El problema sorgeix perquè alguns sabuts de l’època interpretaren erròniament que el tal Castejón era Castelló de la Plana. Mon pare es va sentir amb el cul a l’aire veient-se obligat a respondre amb sengles cartes, al ministre i al guionista del programa (3).
El interpel·lant va haver d’entonar el “nostra culpa (sic)”, i justifica l’assumpte dient que es va produir una espècie d’al·lucinació colectiva “davant del caixò (sic)”, com a conseqüència de les expectatives frustrades dels borrianencs, producte dels prejudicis i la ignorància (de la qual ell tampoc s’excloïa). Sobre els versos causants del conflicte, deia açò (4):
Imagine al pobre Roberto havent de patir este mal tràngol, i sentir-se com un manifesser. Van haver altres justificacions, però també una invectiva molt directa dirigida al guionista Delgado.Vegeu estos dos fragments epistolars no consecutius (3).
Per fi, tractant de traure algun profit d’aquell monumental embolic, encara es va descarar per a demanar-los una col·laboració per a la revista Buris-ana. A títol d’exemple, vegeu com aprofitant que el ministre Pio Cabanillas era galleg, va tirar mà de botafumeiro i li va pegar unes quantes manxaetes d’inciensari (4):
Però el que pareixia una incipient amistat epistolar al final va quedar en això, en fum. Ni l’u ni l’altre van accedir a la petició del director de Buris-ana, al·legant (de forma molt cortés, això sí) excés d’ocupacions el ministre, o que “jamás he escrito artículos en ninguna parte …”, excusa ridícula i inverosímil per part de l’escriptor i guuionista de TVE. El sr. Delgado no obstant, avisava que no perdonaria la paella “cuando tenga una oportunidad de viaje por el Levante…(sic)”. Probablement la frase més sincera de totes quantes va escriure aquell estiu.
Com la cosa s’ha fet un poc extensa hauré de concloure ja, reprimir-me les ganes i evitar-li al sofert lector haver de llegir encara una espècie de “moraleja” final sobre esta història de poble (el nostre), deixant-li les conclusions al seu bon enteniment i benevolència.
----------------------------------------------------------------------------------------------------------
(1) Carta de PC a RR (7-VIII-1974)
(2) Carta de ED a RR (14-VIII-1974)
(3) Carta de RR a ED (28-VIII-1974)
(4) Carta de RR a PC (22-VIII-1974)
RR (Roberto Roselló Gasch), PC (Pio Cabanillas Gallas, ED (Eduardo Delgado).
No tens per què excusar-te. No diuen dels valencians que som molt escatològics? Més encara: hauré d'agrair-t'ho, perquè desconeixia eixa sentència!