Raó tenia Don Hilarion

Després d’una llarga absència, torne per un temps a esta casa dels parotets i xuplamel.los. L’he trobada un poc descuidada i polsosa, fins al punt que m’han recomanat canviar-li el títol per “teranyines i rates penades” o “crisantems i panderoles”.

En les setmanes precedents m’havia paregut notar una certa disminució en el nombre de lectors del periòdic digital, que atribuïa, en primera hipòtesi, al fet que havia deixat d’escriure les meues irregulars col.laboracions, i en segona hipòtesi, a la competència d’altres artefactes periodístics que han anat sorgint a l’internet. Però veig amb simpatia que el periòdic ha cobrat força renovada, i prova d’això és que BB m’ha promés que em millorarà els emoluments:

    -Tu puja’t al show, que jo et pujaré el sou.

M’ha cridat l’atenció el gran èxit que està tenint eixa mena de “xat” que s’obri després de cada article del periòdic digital, i que amb independència de la qualitat o del trellat de les coses que la gent expressa a propòsit de qualsevol notícia, és un magnífic exemple d’interactivitat. Jo mateix n’he fet ús en una ocasió, i resulta d’una comoditat guai.

Als periòdics impressos el sufrit lector només té l’opció de les “cartes al director” per a poder dir la seua, o bé esperar a trobar-se pel carrer el periodista autor de l’article, bé per a fer-li una escolteta o demanar-li un fill. I això, sempre que se done una condició bastant difícil de trobar: que l’interessat tinga disponibilitat a seure davant d’un teclat per a perdre uns minuts redactant un text. Pesa la falta de costum, la responsabilitat d’exposar-se públicament a la contrarèplica o a la crítica dels altres, i que els espanyols, magnífics tertulians, sempre diem no tindre temps per a llegir ni escriure.

És per això que la secció veïna, Vox Populi, —o les homòlogues de qualsevol altre periòdic— són tan poc bullicioses. Tenint en compte el lentíssim degoteig de col.laboracions, es diria que al nostre poble no passem de les 50 connexions a internet, o que el “populi” té afonia i s’ha quedat sense “vox”, que també podria ser.

Però no. N’hi ha un altre motiu d’allò més simple: la gent “té gos” d’escriure. És igual que es tracte de persona lletrada o d’un fava, quan li demanes algú que t’escriga sobre algun tema, de seguideta el veus desplegar un ingeni sorprenent inventant excuses i pretextes:

-És que … anit vaig ser abduït per uns marcians, i mentre intentava escapar de la nau em vaig fer mal en la mà. El metge m’ha dit que va “pa” llarg. T’ho jure!

Eixa escassa disponibilitat a escriure de la gent, contrasta amb la catarata de comunicacions que provoquen les notícies del dia en aquest periòdic. És acollonant! La gent estava ahí, però els faltava el format adequat per poder expresar-se!

Corren nous temps per al periodisme, i esta interactivitat és un fenòmen que no dubte a qualificar d’interessant. La gent ja no escrivia cartes ni telegramas però ara escriu e-mails. Tampoc som molt aficionats a dirigir-nos a la secció de “cartas al lector” dels periòdics, però ara teclegem rapidíssimes i viscerals respostes de menys de 255 caràcters gràcies al fàcil i còmode rebot que propícia internet, que converteix un periòdic digital en una mena de gran tertúlia virtual, un “xat” més dels que pul.lulen per la gran xàrcia.

I això és bo?  La poca reflexivitat d’alguns dels comentaris que hi podem llegir, per no parlar dels atemptats contra l’ortografia i l’agressivitat latent, deixen al descobert « el plumero » de la societat actual. Són temps de la societat del consum evolucionada, de la superficialitat, l’hora dels descarats i dels enans, on l’esforç ha deixat de ser modèlic per a esdevindre un camí de frustració per a alguns, temps de les presses, de la fast-food i de la fast-politic, temps d’usar i tirar, del fem tele-fem … i tot això és el suc de cultiu on cobra fácil explicació aquest fenòmen que comentem.

Disculpen vostés si el paràgraf anterior sembla el sermò apocalíptic d’un predicador  que aprofita aquest púlpit de les noves teologies (ui, perdó, volia dir tecnologies), per a impartir doctrina moral. Tampoc sóc de la COPE. No vull ofendre o avorrir ningú, ni caure en contradicció.

En realitat trobe molts avantatges a tot açò. Internet és una poderosa ferramenta de comunicació i socialització, com ho és la televisió però amb molt més descontrol polític –amb els conseqüents riscos- i per tant, llibertat. Però no ens enganyem: encara no s’ha generalitzat l’ús, i encara ens queda temps abans que algú vinga a fotre’ns l’invent.

I a més, saben què?: existeix vida intel•ligent fóra d’internet. Proven a llegir un aromàtic café, a escoltar un bon llibre, a dir una bona música en intimitat a la persona volguda, a passetjar una mirada còmplice entre els amigatxos de la tertúlia, o una rialla espontània amb un desconegut… encara en són bones alternatives.