Tarancon: millor en un altre 'racón'!

A punt de caure la darrera fulla del calendari del 2008, podem tindre la legítima satisfacció d’haver estat a l’altura que exigia l’Any Tarancon. Calia fer-ho i és de justícia. Tot és perfectible, però pot ser allò més important haja sigut reivindicar —i precisament des de Borriana—, la permanència del significat de la seua obra, i més ara que la Transició queda lluny i la seua figura és menyspreada des d’alts sectors de poder de l’Esglèsia. Amb Rafael M. de Viciana, (no mencionaré ni de broma un grapat de coetanis aspirants que apunten molt alt en autoestima), Tarancon és la flor i nata de les ments més preclares que ha aportat nostre poble a les glòries pàtries.

Pocs personatges susciten entre els borrianencs tanta admiració, afecte i consentiment en possitiu, amb independència del credo polític i religiós. Si algú busca beatificar-lo, podria començar per considerar aquest fet com un autèntic miracle! El cardenal és … com el campanar: qui no el vol? Un camp magnètic que atrau una variopinta fauna d’admiradors: des d’aquells que senten un discreta atracció pel seu perfil històric, fins a alguns que havent-lo tractat de prop li professen circumspecta idolatria, fins al punt que estarien disposats a declarar-li el seu amor amb graffitis en llençols penjats dels balcons on llegir: ‘Queremos un hijo tuyo’ —dit siga metafòricament, és clar.

Fins i tot li hem perdonat la decepció que per a alguns suposà no haver rebassat per la via dels fets el títol extraoficial de papabile, i privar-nos del gust de poder afegir el nom de Roma a l’eslogan Burriana, París i Londres (al capdavall, això tampoc no depenia d’ell).

Ni els taranconòfobs —que sens dubte els hi ha, probablement ben pocs— gosen dir ‘esta boca és meua’. Jo no en conec ningú, la qual cosa és sospitosa. Imagine que per por a haver de patir l’estigmatització d’un poble que ha decidit que el cardenal és un model de perfecció a seguir, un espill en què reconéixer-se.

El lideratge taranconià té pinta d’esdevindre indiscutible in aeternum, i només cal vore l’orgull amb què se’ns ompli la boca en dir ‘el nostre cardenal’. Fa ja temps que els de Borriana exercim la fanfarroneria compartint un poquet de la seua fama, i quan som interpel•lats per qualsevol foraster sobre la veracitat —passada o present— de les matriculacions a Burgos del nostre parc automobilístic, ens afanyem a aclarir-li que això ja no és important, i no perquè el nom de la província ja no hi cal, sino perquè ‘som del poble del cardenal Tarancon’.

Amb el currículum de “Don Vicent”, no és cap mèrit pertànyer al seu nombrós club d’acòlits i simpatizants, i des de la sospita —o més bé certidumbre— que ja se n’ha dit TOT (només la perspectiva dels anys podrà anar aportant algun detall d’originalitat històrica) vull aprofitar la poca paciència que li quedarà al lector que m’haja seguit fins ací, per a fer una petició impossible a qui corresponga: No m’agrada gens l’actual ubicació del monument a Tarancon.

1- El cardenal era un pacificador, un sincer i intel•ligent home de concòrdia. Per tant, es mereix una plaça ‘de reunió’ i no un vial ‘de trànsit’ com és l’avinguda que porta el seu nom. No ho dic per imitació de la parisina Place de la Concorde on, malgrat aquesta hipocritona denominació s’hi van omplir molts cabaços de caps guillotinats. És millor una plaça, senzillament perquè és un entorn peatonal accesible, on es pot passejar o meditar, on poder traure el gos i vore caçar ‘vileros’ als cada volta més rars gats de carrer. Un lloc per a jocs de xiquets, on assolellar-se els iaios, on reunir-se els amics a xarrar i les parelles a festejar, on acudir els forasters a fer-se la foto, i on poder llegir la inscripció del monument a l’insigne pròcer sense por a ser atropellat per algun vehicle motoritzat. Tampoc em valdria, per idèntiques raons, una rotonda.

2- No m’agrada la proximitat a la piscina municipal, inevitable referència per a orientar els forasters. El cardenal no era un esportista ni un higienista a l’ús. Si poguerem triar referència, no seria millor que hi haguera a prop una bilioteca, un col•legi o una església?

3- L’actual escultura està flanquejada per dos palmeres wasingtònies (de l’espècie Washingtonia filifera) el tronc de les quals compromet la visibilitat del monument. Els cilíndrics troncs, ferms com soldats pretorians, fan que Tarancon parega presoner, com una espècie de Sanson encadenat a les dos columnes que va enderrocar per a venjar-se dels filisteus.

També podrien representar-se’ns com les columnes d’Hèrcules, que en temps antics simbolitzaven el portal de la fi del món conegut, el finis terrae. D’haver sigut Tarancon missioner a Amèrica, encara es podrien enroscar sobre els columnars troncs de les palmeres unes cintes falleres on diguera Plus Ultra. Però el seu destí no va ser ultramar, sinó capitanejar la nau de l’Esglèsia espanyola per una ‘intramar’ infestada de taurons i rèmores autòctons!

4- Per motius d’espiritualitat, al cardenal li aniria millor un entorn fontinal franciscà, amb xiprers i plantetes medicinals, o potser amb arbres de daurada fulla caduca que ens feren reflexionar sobre la contingència de la vida. En la meua opinió, les palmeres, siguen pirotècniques, vegetals o de rebosteria, representen un exotisme hedonista inapropiat, a més de ser clars símbols fàl.lics i orgàsmics. Vaja falta de respecte —inintencionada— ubicar el monument al cast prelat borrianenc en aquest entorn simbòlic, molt més apropiat per a eixe famós i ‘gimnàstic actor’ espanyol de cognom Vidal! (No cal dir que no és el Vidal de qui pren nom la piscina municipal, Dani Vidal, també gimnàstic, però famós plusmarquista gràcies a unes altres extremitats).

Distingides autoritats, senyores i senyors, amics i gent que passava per ací: no creuen vostés que seria cosa de buscar-li una més apropiada ubicació al monument del nostre purpurat? Si ara em preguntareu per ‘quina ubicació’ concreta propose, estic disposat a admetre autocríticament que no sabria dir-ne cap. D’altra banda, tampoc crec que calga desvestir cap sant per a vestir-ne un altre. I per favor: les palmeres no tenen la culpa. Així que no foteu i deixeu-les viure!