Sobre la felicitat

Abans existia entre els escrivents, el que alguns han anomenat pànic al full en blanc. Ara hem canviat el full per una pantalleta d’ordinador, però tenim el mateix. Quan un periodista es queda en blanc sense aconseguir arrancar cap ‘xaca-xaca’ del teclat, la desesperació pot dur-lo a inventar-se qualsevol parida que justifique estar en nòmina. Tots sabem de l’existència de les cançons de l’estiu, però poques vegades se’n parla, en pareguts termes, de les notícies de l’estiu.

Tot és redueix a saber vendre la gràcia, no cal preocupar-se més, perquè ningú no es molestarà a comprovar la seua veracitat. Si tot va bé, l’ocurrència fins i tot pot arribar a ser citada i tinguda per indiscutible per avesats columnistes i teleopinadors, eixa espècie de maneguetes teleconyaços que cobren un dineral per dir allò de …

-Ara deixa’m parlar a mi, que jo sí que t’he escoltat sense interrupció!

Un truc: qui vullga arrebossar una invenció de credibilitat, simplement haurà de dir, sense tremolor ni remordiment, que tal o qual cosa és fruit de les investigacions d’alguna prestigiosa universitat americana. Per exemple: “Investigadors de la universitat de Ohio han descobert que el ‘pipí’ dels gossos, quan fa calor fa més pudor”. Alguns desvergonyits confonen el rigor informatiu amb el ‘rigor mortis’.

Si els professors de les universitats al.ludides de Massachussets, Wisconsin o Stanford —posem per cas—, hagueren d’ocupar-se de totes les imbecilitats que se’ls atribueixen, tinguen vostés per segur que ni els seus centres universitaris estarien entre els primers del ranking mundial, ni tampoc serien els USA una potència científic-tecnològica capdavantera. Temàtiques tan interessants com ara la ‘Influència de la pau i de l’aprovació de l’Estatut en la productivitat agrícola de les cucurbitàcies a l’Horta Nord’ o ‘Models matemàtics per a la implantació de sanefes mitjançant la tècnica de ‘bolillos’, o ‘Influència dels lletraferits filofranquistes en la imagineria popular de les festes del Corpus Christi a Benimaclet’ i d’altres paregudes, són habituals als cursets universitaris d’estiu que programen algunes universitats espanyoles.

L’altre dia vaig llegir en un periòdic una d’eixes conclusions a què suposadament havien aplegat uns científics de no recorde quina universitat americana: “La felicitat ens arriba amb els anys”. Cal reconéixer-ho: és una frase seductora, interessant, perquè no deixa de ser paradòjic que això passe realment en una societat com la nostra que tant sobrevalora la juventud com a font de felicitat. Siga o no una simple invenció producte de la desesperació d’algun periodista ociós, la frase pinta bé, anúncia algun trellat.

La vida ens mostra com allò que reivindicaven els psicoanalistes és veritat, és a dir, que l’origen dels conflictes interiors, la principal font d’insatisfacció i per tant d’infelicitat de les persones, són els desitjos no acomplits. Això mateix ho prediquen també moltes filosofies orientals com ara el budisme, que ens diuen que no és més feliç qui més té sinó qui menys desitja.

Efectivament, per ahí van les coses, ja que madurar és una capacitat d’adaptació de la nostra intel.ligència que consisteix a exercir la ressignació amb alegria. Per tant, poguera ser veritat que la felicitat tinga alguna relació amb els anys viscuts.

Jo afegiria que la felicitat també té a vore amb prescindir de la crosta que representa la sofisticació cultural, saber conectar amb un sibaritisme ancestral que duem als gens, i retrobar-te amb el gust per les coses bàsiques i senzilles. Com ara cultivar tomates en un gerrot, espiar atentament la seua maduració fins que és aplegat el moment de deixar actuar l’instint depredador, el moment de collir-la i menjar-te-la a mos redó, com si anara a acabar-se el món. Jo per exemple, me n’adone que cada volta tinc més capacitat per a la felicitat, perquè sé apreciar algunes coses que, de jove, ni m’hauria molestat a considerar-les.

Posem per exemple els fideus. Em fa vergonya dir-ho, però m’agraden els plats de fideus (no parle de la fideuà) ben sucosets i carregats de safrà; i les sopes de sobre, especialment les “jardineres”, eixes que semblen estar fetes dels vidres de colorins d’un caleidoscopi!  Ningú hauria de presumir d’haver viscut una vida plena sense haver begut ‘a morro’ abans de morir, o sense saber què és fer desaparéixer un xusco de pa mullant en una cassola, o d’haver-se fotut un bon plat de fideus en cullera sopera gran, d’escudellar, fent bona cosa de soroll:

-Slurrpppp; SSSSSSSSrrrrrlppp!

A la meua dóna tot açò li recorda el seu iaio Batiste, i ho interpreta com un preocupant retorn al paradís de l’infantesa —el regne de la felicitat perduda—, antesala d’un ocàs precoç, una mena de “Fideueihmer” que convindria ocultar als amics i familiars. Mentre que jo, en canvi, em sent un beneït i crec que això és la lucidesa que, com la llum dels carrers de principis de segle, per fí m’ha sigut concedida!

Però en parlar de llepolies, coincidim. De fet, no ens importaria presidir el club de fans dels pastissets de moniato, dels blocs de merengue i dels rotllos assaonats, en cas que existira una associació cultural amb aquestos noms. No puc imaginar delicatessen que supere aquestes llepolies dels temps del cuplé! De xiquet ni cas: abans m’hauria fotut uns rossegó de pa. Hui, en un tres i no res podria fer-ne desaparéixer una safa plena. O dos.

La veritat és que m’espanta pensar com sóc de feliç amb un bon plat de fideus de primer, i un bloc de merengue de postre! Amb aquestos mimbres, mai aplegaré a ser un bon escriptor. La felicitat, diuen, és incompatible amb la creativitat.