Romanços i calendaris
Mai m’he parat a pensar en les implicacions psicoanalítiques del tema, entre altres coses perquè no em sent acomplexat per ser-ho. De fet, el col·leccionisme, fins i tot pot gaudir d’un gran prestigi i reconeiximent social: vegeu el cas de la baronesa Thyssen, o de les col·leccions científiques dels museus. Qui millor encertà a comprendre el sentit profund de tot açò fou el gran pensador Ortega i Gasset, en observar amb molta perspicàcia que l’ésser humà és l’únic animal per a qui tot allò superflu li és necessari.
Però no es pot negar que aquestes passions subterrànies també poden materialitzar-se fins i tot en el terreny d’allò morbós o macabre. Poden valdre d’exemple casos com ara el de la poligàmia —per què no considerar-la un cas extrem de col·leccionisme?—, o aquella peripècia berlanguiana del marqués de Leguineche en ‘La escopeta Nacional’, que atresorava pèls púbics femenins en tubets de vidre.
Els col·lecionables que em proporcionen satisfacció són amables, confessables: postals de Borriana, programes de cine, petxines i cargols, capsetes de mistos, àlbums de cromos, cactus … En un auto-psicoanàlisi d’urgència, observe que en llur majoria es tracta d’objectes lligats a la meua infantesa, eixe paradís perdut de tothom sense billet de retorn, que es veu que tracte de retrobar a travers d’aquestos objectes. Podem concloure que patisc el complexe de Peter Pan en grau incipient, però gens preocupant perquè no aplega a ser obsessiu: m’interessen els objectes en sí, més que no amuntonar-los o presumir-ne. Amb Enric Safont senior compartisc algunes d’aquestes aficions i emocions, i alguna volta li he escoltat referir-se a ell mateix com “un arreplegador”. Doncs això mateix, Enric: som arreplegadors.
És evident que m’enrotlle com les persianes, perquè la dissertació precedent pretenia ser una simple introducció o excusa per a parlar-vos d’uns calendaris de butxaca que edita la coneguda impremta local Gràfiques Ventura per a felicitar-nos l’any entrant. Precisament farà cosa de dos o tres anys, GV ja va traure una col·lecció de 12 postals de Borriana, iniciativa molt d’agrair tot i que ja existia l’antecedent d’unes tarjetes postals en blanc i negre que es van imprimir ací en els anys 40/50 (Juan Chordà, M. Navarro o Marco).
Però aseguraria que no existien precedents de calendaris de butxaca (o “de mà”) sobre temàtica borrianenca (agraïré qualsevol rectificació al respecte). De fet, les ermites de Borriana aniran per sempre més lligades a l’any 2009 en cinc preciosos calendaris de mà, amb què l’impremta Ventura va tindre l’encomiable i original idea publicitària de felicitar-nos “aquell” 2009 (vegeu les imatges). Per a enguany (2010) se n’han publicat tres més, però sobre la temàtica habitual (Clot, Port, etc.) (vegeu les imatges).
S’hauria de seguir per eixe camí, però diversificant els continguts. Respecte d’això, m’atrevisc a suggerir una sèrie de temes pràcticament inèdits en postals i calendaris locals: patrimoni natural, agrícola i gastronòmic, és a dir, espècies hortícoles, postres (dolços) i plats de cuina tradicional, flora i fauna característiques d’ací, domèstica o no (arbres frutícoles, bajoques, coents, rotllos assaonats, gos rater valencià, magreta, llicsons, moixeta, gafarrons, gavines, nadaletes, oronetes, crancs de roca, parotets, xuplamel·los, cargol punxós de tapeta, esparrallons, anguiles, etc, etc.) Fins i tot podrien fer-se diverses composicions, o cada foto podria anar acompanyada d’un breu text d’algun escriptor o lletraferit local, ja editat o encarregat a propòsit (paregut al que va fer C. Rufino en el llibre sobre postals, de la falla de Xixarro de l’any 2004). Uns altres filons poc explorats són el folclor (falles, joc de pilota, etc.), així com temes relatius a l’arquitectura local i tradicional: balcons, reixeries, empedrats i portalons de cases riques del poble, etc.
Considere que una nadaleta no és menys interessant que l’absis gòtic d’El Salvador o que el templet de la música del camí d’Onda. Si la qualitat fotogràfica n’és adient, tan bo és el Pla per a aconseguir captar l’atenció d’algun turista, com una bona coca de peix i verdura, amb l’avantatge per a l’eventual visitant que la coca és comestible.
I així tots feliços, també els “arreplegadors”, que haurem lograt incrementar nostres col·leccions. Per cert, a més de la benedicció indirecta d’eminències com Ortega i Gasset, els del gremi comptem amb alguns col·legues tan il·lustres com el poeta Pablo Neruda (col·leccionava cargols), l’ex-president Adolfo Suarez (col·leccionava programes de cine), Napoleó Bonaparte (“col·lexpoliava” obres d’art), i així un llarg etc.
