Quantintúie

En estos dies s’ha parlat molt sobre Amenàbar, l’Alexandre el Magne del cinema espanyol, i de la seua última pel·lícula Àgora. Hem llegit i escoltat moltes opinions per a concloure, al marge de la valoració desapassionada que el seu cinema em mereix que, efectivament, en este país n’hi ha molta mala llet. Però el meu article no va d’això. En realitat va de la mítica Gran Biblioteca d’Alejandria, encara que … tampoc exactament.

És un tòpic que en morir un ancià, és com si es perdera una biblioteca completa. Gran veritat. Si fóra responsable polític del nostre poble, tractaria d’habilitar els mitjans perquè no se n’anara cap persona major de 80 anys a l’altre món sense haver-nos prèviament deixat, per escrit o en magnetofó —encara existeix aquesta paraula?—, les seues històries de carrer, els seus records de les velles coses quotidianes, amics, etc.

Una de les millors ocurrències de ma vida va ser encomanar-li a ma mare que escriguera les seues memòries, naturalment pensant en els seus fills i els que vinguen darrere. I hui, gràcies al seu bon cap i predisposició, els meus germans i jo tenim un autèntic tresor escrit del seu puny i lletra.

Una de tantes coses que li he sentit contar és una estranya al·locució, quasi una pregària que es cantava quan jugaven les xiquetes al carrer mentre botaven la pilota amb una mà, passant-se-la per baix la cama. És pràcticament monocorde, poc més o menys com els càntics dels indis apatxes en peu de guerra al voltant de la foguera. Vos ho transcric més o menys literalment:

QUAN  TIN  TÚUU-IÉ
DE  LI  FOR  FAI-SHÍIII -UÉ
DE  LI SEVERÁNIUES
KALI  POM
KALI  POM  PÉ

Conec ma mare i és imposible que s’ho haguera inventat. A més, ma tia Lolín, que ho repeteix pràcticament igual, m’assegura que ho va aprendre al carrer, i per tant va beure de la mateixa font que la seua germana major.

En un primer moment vaig acariciar la idea de fer-me famós… Qui sap si allò podia ser un sensacional descobriment mereixedor d’una condecoració de la Generalitat? Qui sap si en un futur pròxim el dubtosament honorable Don Campos ‘en persona humana’ em penjaria de la solapa una condecoració, entre aplaudiments i flashos davall les gòtiques arcades de la Llotja?  Per què no podia ser allò el missing link, l’anella perduda d’una primitiva forma de parlar autòcton, la Pedra de Rosetta que donara les claus científiques per resoldre definitivament les disputes idiomàtiques entre pancatalanistes , secessionistes i migpensionistes?

Doncs no senyor! Un bon dia li ho comentava al meu amic J.E. Palomar que ho sap tot, i em va sorprendre: el tio se la sabia quasi igualeta! És més: em va donar una explicació, segons la qual allò era una versió degradada d’una cançoneta que cantaven unes refugiades austríaques que van estar a Borriana en temps de guerra. Una volta més, l’obstinada i contumaç llògica torna a fotre’ns la màgia i el misteri! La llonganissa en la cendra i adéu la medalla!

Encara que, pensant-ho millor, això del ‘quantintúie’ sona prou bé després de tot i es podria aprofitar per fer-ho servir de nom d’una festa local (encara per inventar) amb pretensions turístiques (es podria dir la Festa del Quantintúie, a l’estil del Halloween, la Tomatina, el Dia de la Marmota, etc.) Podriem fins i tot esdevindre mundialment famosos com Punxsutawnei, o com Vila-real o Alcorcón gràcies al futbol. Pense que la regiduria de festes s’ho hauria de prendre seriosament i crear una comissió per tal d’estudiar-ho.

Aprofite per demanar-vos que si algú en té notícia o sap alguna altra cosa del misteriós quantintúie, li agrairé que m’ho faça aplegar.