A Pilar Pitarch

Aprofitant la llibertat que em dona “Parotets”, vull apartar-me hui dels temes habituals per a vestir estes ratlles amb cintes negres del dol, i escriure un obituari en memòria de Pilar Pitarch, una companya de claustre i amiga, que fa poc va mamprendre el definitiu viatge.

Pilar era professora de matemàtiques a l’Institut Jaume I (també a la UJI), i són molts els jòvens i antics deixebles que hauran sentit en carn pròpia la consternació per la seua recent pèrdua. Pel que a mi respecta, encara no m’havia recuperat del prematur i commovedor traspàs del meu cunyat, quan una volta més, la paorosa bèstia amb nom de cranc, el maleït càncer, d’un inexorable colp de pinza partia en dos l’esplendorosa plenitud de Pilar.

Era una dona encara jove (44 primaveres) i ben guapa, amb un atractiu físic que despejava qualsevol morbós dubte sobre el sincer caràcter vocacional de la seua tenaç solteria. Tot i que conservava bé la figura, solia vestir de negre —fou Coco Chanel qui va dir que mai no s’és prou prim ni prou ric?—, lluïa una melena llisa i solta sobre els muscles, amb el “flequillo” retallat sobre el front a l’estil Cleopatra, i un aire a musa de la nouvelle vague del cinema francés dels anys 60. Pilar era també una dona compromesa políticament, i exercia de regidora del Partit Popular a l’ajuntament del seu poble, Artana.

-Pilar, esta vocació et ve de naixement, des que ja duies escrit el teu destí polític en les lletres inicials del nom i primer cognom.

A Pilar sempre li feien gràcia les meues bromes, tenia un riure fácil i franc, d’orella a orella, i no poques vegades arrugava el nas quan reia, d’una manera molt femenina. Fumava com un cossac, quasi empalmava els cigarrets fins acabar envoltada per eixe persistent nuvolet de fum que s’obté cremant fulles picades de Nicotiana embotides en un cilindre de paper, i xuplant per l’altre extrem a travers d’un inútil filtre protector. Com les neus perpètues als alts cims muntanyosos, Pilar estava enganxada al tabac: exhalava un rastre olorós producte de la mixtura dels perfums de marca amb què solia endongar-se, mesclats amb l’aroma dolcet i verinós del tabac: d’haver estat present a l’escenari d’algun crim, Grissom i la seua penya l’hagueren pillada “ipso facto”.

El passat curs obtingué una llarga baixa laboral, i alguns vam pensar (o ens van fer creure) que era per depresió nerviosa. Ella mai va parlar clar del seu problema (cosa que no li reprotxe), fidel a un caràcter reservat que formava part del seu encant natural. No era Mata-Hari, però tot i ser una persona accesible l’envoltava una certa aura misteriosa, accentuada per la indumentària.

-Pilar, no comprenc com ets del Real Madrid si sempre vas de negre; pareixes la vidua negra.

I ella reia, i fumava… Sens dubte tenia el seu “allò” que la feia interessant, encara que a poc que la tractares te n’adonaves que era una persona senzilla, despistada i molt bondadosa. Jo veia a Pilar més propera a l’Alícia del país de les meravelles (que creà precisament un matemàtic, Lewis Carroll), que no de la Bàrbara Stanwyck del film  “Perdición”. Tot i el seu gust pel color negre, Pilar era l’antítesi d’una “femme fatale”, la harpía dels “films noirs” que arrossega els homes a la perdició.

Era molt viatjera, i presumia d’haver estat en les places capitalines de mig món cel•lebrant les dotze campanades de la nit de cap d’any. També fou una gran lectora i, sobretot, aficionada al cinema, territori on ella i jo ens trobàvem a gust i compartiem agradables tertúlies. A més del café exprés a què erem molt aficionats, sentiem admiració pel programa de l’odiat Garci “Qué grande es el cine” així com una certa americanofília cultural, cinèfila en partícular. Compartiem preferència pel gran cinema clàssic americà, i amor platònic per Cary Grant, Gary Cooper, Bette Davis … i per moltes altres figures dels anys daurats del star-system de Hollywood.

Pilar era comunicativa, però en aplegar al territori fronterer de la seua vida privada esdevenia més hermètica que la cambra de l’or del Banc d’Espanya. Es tancava a pany i clau, i açò valia per a tots (no sé si també per a “totes”). A mi m’agradava tentar-la. Aprofitant qualsevol ratet llliure la convidava a l’enèssim café del dia, amb la condició que m’explicara alguna cosa de les seues intimitats. I mostrava tindre sentit de l’humor perquè sempre entrava al drap, acceptava encantada l’opa amistosa sabedora de la seua superioritat, del seu autocontrol a prova de tortures si vinguera el cas. Jo, més descarat que una mona, li preguntava amb quí compartia els llençols, o quí l’havia seduïda i després abandonada, i coses paregudes que la feien riure, vertader objectiu d’estos despropòsits. Però no amollava mai ni pruna. Déu meu, quants cafés intentant aconseguir derrocar les muralles de Jericó, i la seua biografia encara té per a mi més forats negres que la de Greta Garbo.

Però amiga Pilar, si tot això aleshores ja no m’importava gens, imagina’t ara que te n’has anat. En el fons t’enveje un poc, perquè m’han dit que allí on estàs tenen la videoteca completa del programa televisiu de Garci, i que a la barra del bar del cel igual te trobes Amadeus, Humprey Bogart o John Ford, i podeu xarrar de qualsevol cosa mentre vos preneu una birra i escolteu música de Bruce Springsteen. Ah! I sense patir per l’idioma, que allí tothom parla el mateix, i fumant pels colzes qui ho vullga, que allí sí que ho permeten! També m’han dit que en qualsevol “dancing” et pots trobar sol•lícit el gran Fred en persona, que pot fer-te volar com els àngels durant hores i hores a ritme de “swing”. Per cert, volia donar-te un recadet per si et trobes per allí a… Però deixa-ho córrer.

Si estes paraules pogueren tindre volta de correu, et preguntaria algunes coses. Però pense que ahí al cel tampoc no t’aclariran qui va matar John F. Kennedy o de què va morir Norma Jean. Només una coseta; com que has sigut regidora del teu poble, fes-me un favor: quan veges el Nostre Senyor no li extranyarà si li preguntes sobre què faria Ell per acabar definitivament amb el problema dels excrements de gossos a les vies públiques. No et rigues, no.