Un passeig botànic

Per fi s’acaba  este mes de març ventós i plujós, metàfora de les turbulències econòmiques que patim. Però la mare natura no ens decepciona mai i la primavera és ja una puntual realitat que aguaita pertot i serveix d’inspiració als escriptors de poca monta com jo. La llum matinera convida a obrir les finestres, el sol  bronzeja la pell, l’aire és fresc però imperceptiblement perfumat. I encara que al nostre poble no podem presumir d’ametlers florits, altres arbres comencen també a despertar i mostrar eixos brots verds —no metafòrics—, i els tarongers les primeres flors perfumades. Ja et trobes mariquites despistades entre llençols, quan baixes d’estendre la roba del terrat. I si passetjes per l’hort, escoltaràs el canturreig de la merla o de l’estornell, el virtuosisme del rossinyol o del totestiu, i potser et trobaràs amb el sobtat vol vacil·lant d’un palput. Sí senyor, la primavera és ací, indiscutiblement.

Per a satisfacció de naturalistes i torment dels qui patixen alèrgies pol·líniques, la primavera és també el temps de la floració de moltes brosses del terme. Mai plou al gust de tots. Recordeu el poema “Cançó de primavera” d’Enric Soler, amb aquells primers versets seus: “Floreta sense nom/ en marge ignorat …”? Doncs els botànics tenim la prosaica mania de saber el nom d’eixes floretes, i sense voler-.ho profanem les pretensions dels qui  pretenen que l’esperit poètic radica en cert tipus d’ignorància. És famosa l’anècdota atribuida a Miguel de Unamuno; mentre passetjava amb un famós   poeta (Amado Nervo?) li digué: —“Maestro, ¿sabe usted cómo se llama esa flor que flota sobre las aguas?”. Diuen que don Miguel li va contestar: —“Nenúfares, amigo, nenúfares, eso que sale tanto en sus poemas”.

L’erudició no està renyida amb la sensibilitat, i amb permís dels poetes m’agradaria que m’acompanyareu en un passeig botànic pels voltants de casa, u d’eixos que es fan per prescripció “desfà-cul tativa”. És emocionant descobrir la força puixant de la vida, la discreta i silenciosa lluita per la supervivència. En un jardí pròxim rebem la primera lliçó de part de dos modestes brosses utilitzades com a gespa. Unes tiges de gram gruixat o herba de san Agustí Stenotaphrum secundatum que ha lograt travessar hercúliament la paret i  rebentar pel rastell la vorera (fig. 1) ens mostra triomfant el seu verd esplendor enmig de l’àrid asfalt. I un poc més lluny, trobem una marginal mateta de Bromus inermis que la indolent estisora del jardiner havia perdonat en segar la gespa, i que gràcies a això ha lograt completar el cicle vital llançant el pol·len al vent (fig. 2).

En la zona grauera de la Malvarosa habilitada per als anomenats “arenalsounders” (horrible paraula!), s’han transformat algunes fanecades d’hort en terrenys d’acampada. Per eixa zona proliferava la Cortaderia sellonana (recordeu dins d’esta secció “Plomers de tardor (i II): El invasor de Las Pampas”, 14-X-2011) que l’ajuntament va erradicar farà poc més d’un any. Malgrat això, la següent imatge (foto 3) ens demostra que l’extermini total d’algunes formes de vida és molt difícil.

Diu el tòpic que durant els darrers 200 anys, el nostre terme ha estat cobert d’un monocultiu de cítrics. Com vostés saben això no és veritat ad peddem litterae, perquè ací, a part del cultiu dominant sempre hi ha hagut de tot, i només cal preguntar-li-ho a la gent major que va patir la postguerra. Un passeig pel terme et permet trobar relíquies d’antics cultius, que solen aparéixer amb persistència any rere any en camps i vores de camins, si la pluviositat els és propícia. Així passa, per exemple, amb alguns cereals i l’herba alfalç. Les següents quatre fotos corresponen a gramínies cerealistes. La foto 4 a l’ordi (Hordeum vulgare) i la foto 5 a l’ordi blanc o palmell (Hordeum distichon) (¹).

La foto 6 és l’avena (Avena sativa) (²) i la 7 correspon a l’escaiola (“alpiste” en castellà, Phalaris canariensis) probablement nascut de la llavor abandonada per algun caçador furtiu de pardalets amb xarxa, modalitat de la que se’n parla poc.

Totes les brosses citades fins ara són gramínies. De colofó he triat dos “delicatessen” d’altres famílies botàniques. La primera és una miniatura de color roig coral (foto 8), la Crassula tillaea, herbeta suculenta de cicle vital molt curt. Forma efímers tapissos primaverals sobre sols en generals arenosos o pedregosos. Pràcticament  imperceptible  excepte per a l´observador ben predisposat a agenollar-se i pegar els nassos a terra.

He guardat per al final una planteta realment bonica, de les que, com els nenúfars o els asfodels, trobaria de seguida el favor dels poetes. De fet és utilitzada en jardineria. Es tracta d’una espècie de jacint silvestre de floretes blaves que al nostre terme creix de forma espontània, el marcet o calabruixa (Muscari neglectum, fotos 9 i 10), en castellà anomenat “nazarenos”, “penitentes” (pel color i época de floració), etc. La planta naix d’un bulbet, amb fulles acintades i un peduncle d’un pam de llarg amb un raïm de floretes blaves com si foren ouets. És rar vore una colònia nombrosa com la que vaig tindre la fortuna de trobar-me casualment l’altre dia, i vos oferisc ací en document fotogràfic. Creixien en un d’eixos horts de tarongers transformats en solar, però que malgrat això encara no ha perdut del tot la màgia perquè demostra ser capaç d’engendrar esta agradable sorpresa primaveral nascuda de les seues entranyes.

(¹) L’ordi en castellà es diu “cebada”. Però la “civada” dels catalans en realitat és la avena (foto 6). La versió silvestre de l’ordi que tenim per ací és el Hordeum murinum ssp. leporinum, herba ben vulgar anomenada “blat de formigues” o “margall”, entre altres noms.

(²) L’avena de la foto és la “civada” dels catalans. D’aquesta planta existeixen algunes males herbes congèneres al nostre terme, anomenades “cogula” o “cugula” (Avena barbata i Avena sterilis s.l.).

© Totes les fotos són de l’autor i han estat realitzades al terme de Borriana el 24-III de 2013.