Les oronetes del diluvi

Els mitjans de comunicació ens han recordat estos dies el 25é aniversari de la mort de Paquirri a Pozoblanco. De tant en tant cal que algun bou isca de l’anonimat i es cobre la vida d’un torero per a advertir-nos que la tauromaquia va de veres, que és prou més que una simple representació ritualitzada de la vida i de la mort on no sempre és el mateix qui paga el pato. L’espectacle de la sangnant agonia d’un brau té la societat dividida en dos bàndols irreconciliables: els que hi troben art i coratge contra els que només són capaços de vore maltractament i crueltat. Naturalment, uns i altres diuen estar de part del bou.

També de tant en tant la natura ens envia un terratrèmol o una gota freda a mode d’advertència, per tal de recordar-nos qui és ací l’amo, que som uns simples llogats en casa aliena. Escric aquestes ratlles des del meu apartament del grau, on encara es respira l’aire carregat d’electricitat i humitat productes de la tromba d’aigua ploguda hui, i on encara pots entropessar-te per casa amb alguna safa on s’arrepleguen les perles d’una traïdora gotera. Des de la terrassa es domina una bona perspectiva de la Malvarosa inundada com mai s’havia vist, en bona part per culpa dels ditxosos PAIs dels collons que han vingut a soterrar aquell paradís de velles séquies, sequiols i horts de tarongers que, poquet a poquet (com saben fer els bons bebedors de brandi) xuplaven l’aigua com una esponja.

Hui el nostre poble ha estat en les primeres pàgines dels principals noticiaris espanyols, i no per coses del “frúmbol” (com acostumen els nostres veins vilarealencs), sinó per la inundació que ha fet aplegar el nivell d’aigua prou més amunt de “los garrones”. Semblava com si s’estiguera rodant una superproducció americana de catàstrofes: helicòpters, evacuacions forçades, incomunicació … Ens creïem protegits per haver canalitzat el riu i haver elevat la cota d’edificació, i nyàs, coca! Com feia anys que no es desbordava el riu Sec ens haviem acostumat a vore aquests fenòmens pel telediari a l’hora del dinar, amb eixa insensible indiferència amb què ens menjem el plat de bollit mentre contemplem les desgràcies dels altres en format de docudrama televisat.

Però hui ha plogut aigua a mansalva i de valent, en quantitats tan torrencials que ha envaït les cases i ens ha fet sentir en carn pròpia una angoixosa sensació de perill imminent i precarietat. Si la crisi econòmica ens havia rebaixat els fums, aquestos tràngols —més pròpis del tercer món— en són la cura d’humiltat definitiva.

Afortunadament l’event meteorològic ha sigut més curt que el bíblic diluvi universal, i passada la mija vesprà el cel ens ha regalat unes premonitòires ullades de sol. Ara supose que és vinguda l’hora propícia perquè els tècnics de l’ajuntament facen autocrítica i balanç d’aquelles insuficiències patides, i prendre’n nota. Tampoc no faltarà una altra pluja acompanyada de fort aparell elèctric: la dels comentaristes que li trauran punta al llapis per a denunciar el catàleg de culpes i d’imprevisions, d’antecedents i conseqüents del desastre.

I posats a les previsions de futur ahí en van dos: primera: segur que no faltarà qui culpe Zapatero de tot açò. Segona: els venedors de loteria del poble faran el seu agost particular les properes festes de nadal.

Atés que la natura ens ha mostrat tanta ferocitat (potser volia convidar-nos a uns exercisis d’espiritualitat ecològica), tractaré de compensar eixa imatge amb una altra que, gràcies al meu fill, hem lograt captar hui mentre encara plovia aigua a canters. És menys expressiva i dramàtica que la de les zodiacs navegant entre semàfors avariats pels carrers i avingudes del Port, però més tendra i amable.

La fotografia a què em referia no és de bona qualitat, però no importa perquè no pretenc publicar-la a Nacional Geographic. Ens mostra un nombrós grup d’oronetes de cua blanca obligades per la forta pluja a refugiar-se en la terrassa, barana i façana de sotavent d’un àtic del veïnat (improvisada arca de Noé), apinyades com si foren rates penades. És interessant perquè capta un moment íntim i inusual de la vida d’aquestos animalets, incansables voladors i devoradors d’insectes, que probablement venien de lluny després d’abandonats els nius de fang. Cap imaginar que la força de les circumstàncies haurà interromput el viatge migratori en direcció sud que havien mamprés aquesta recent estrenada tardor.

Algunes s’estaven ben quetetes però altres no paraven de revolotejar infatigables per un cel plujós, ventós i poc alimentici per la falta d’insectes. Continuament n’aplegaven de noves quan les més descansades es despenjaven i mamprenien el vol. No és difícil d’imaginar-les tremoloses, famolenques i desorientades, i quasi podies sentir com s’afanyaven a espolsar-se l’aigua, eixugar-se i donar-se calor i valor les unes a les altres.

Eixa imatge dels bequerians pardalets desorientats és pura tendresa. Em recorden la recerca d’una Borriana idealitzada per aquells qui, com jo, malgrat haver nascut i viure ací ens sentim com eixes oronetes: forasters extraviats en la infatigable persecució d’un paradís perdut, per qualsevol racó, persona o paisatge del poble.

I el reconec i el sent amb molta força en alguns versos de J. B. Tejedo, com ara en aquells del primer cant del Pere. Podem llegir-los com una metàfora del transcòrrer de la vida, però també casen molt bé amb entranyables sensacions físiques que reviscolen cada tardor. (Per cert, em pregunte per què l’autor no menciona la pluja. Potser perquè patia de reuma i odiava les humitats —millor no tentar el dimoni—, o senzillament perquè així li quadraven millor els versos?):

… i van passant poc a poc
les festes que tenen lloc
per setembre ací en Burriana,
passa el temps de la mangrana,
la pelà de la panolla
ve el vent que tot ho abatolla
i el cos abrigo demana.