Música i lletra

1)      Música

Ma mare conserva molt bona memòria i el cap clar per a les coses del passat. Li agrada cantussejar (una atribució que he heretat) i encara s’enrecorda de les lletres de les cançons antigues de pe a pa, com si haguera viscut un passat de vocalista en algun grup musical. I de les cançons de misa, ni parlem. Algunes voltes, quan està cantussera i de bon toc,  li sents entonar una cançoneta (m’he permés transcriure-la a paper pautat), que li va ensenyar mossén Musoles l’any 1935, a ella i altres xiquetes de la catequesis. Assajaven a peu d’altar a l’església major:

Tan bé que estem ací,

mos ham de despedir …

Jesús,  Maria

donéu-mos bona guia

pal camí

Conta ma mare que mossén Musoles solia irritar-se quan aquella coral catecumenal entropessava sempre al uníson en la mateixa nota —igual era rexufla— equivocant-se en el remat del compàs, quan l’escalada ascendent de la melodia fa: «Je-sus-Ma-riiaa». Musoles s’indignava com si en allò li anara la salvació eterna i els repetia tot marcant emfàticament l’accentuació: “ííííííí-aaaaaa”, “íííííííí-aaaaaa”!

L’anècdota em du al cap la meua època escolar —període pre i postconciliar (anys 60) —, i més concretament el salesià D. Tomàs Utrilla, a qui apodaven “el Faraón” els alumnes majors, per les seues activitats arquelògiques. L’ordre salesiana sempre ha sabut valorar les possibilitats del  show-business i l’entertainment com instrument de captació dels jóvens. I en aquella època D. Tomàs s’encarregava, entre altres funcions, de dirigir les activitats musicals del col·legi. Però amb el glamour d’una panderoladiria jo, perquè aleshores els cures encara jugaven a frontó o anaven d’excursió amb sotana. Si com arqueòleg D. Tomàs Utrilla era l’antítesi d’Indiana Jones, com a músic estava a les antípodes dels Beatles i dels Rolling, seductors mites juvenils forjats durant aquells anys, que imagine que a ell devien paréixer-li alienígenes. La misa-Flanders amb guitarretes i el pop-cristià amb un clar precedent en la mongeta  Dominique nique-nique, a la gent de la meua generació, o a mi almenys, ens va pillar poc predisposats anímicament, un pèl passats de rosca.

D. Tomàs ens ensenyava himnes i cançons de misa en llatí (recordem que fou llengua oficial al Vaticà II), i ens dirigia mentre acompanyava al piano o a l’harmonium. Recorde un lletania musicada que es cantava en misa invocant Maria Auxiliadora, i que resava:

            -Maria, auxilium christianorum, ora pro nobis.

D. Tomàs era un home bondadós i nosaltres més borts que el pa de panís. De manera que quan assajàvem, com ningú ens va ensenyar tècniques de respiració, en aplegar a “christianorum” t’ofegaves i sucumbies a l’imperatiu mecànic de respirar. El resultat era que partiem en dos blocs la pronunciació del genitiu llatí; això sí, després d’allargar provocadora i innecesàriament el “christia…”:

- “… chriiiiiiistiaaaaaaaa (  silenci eternitzat  ) –noorum…”

Al principi ho féiem sense malícia. Però com D. Tomàs insistia i es desganyitava perquè creia sincerament que podia polir-nos i lograr traure’ns una melodia lligadeta —en definitiva, fer com Clément Mathieu en «Los chicos del coro»—, per tal de fotre’l ens féiem el llonguis i aconseguiem que entre el final del “cristiaaaaa…” i el començament del “…noorum” hi haguera temps d’anar a Ca’l Mohino, dinar i tornar a punt d’empalmar el “noorum”. Sant Joan Bosco ens té fitxats des d’aleshores.

2)      Lletra

Andrés Sospeña, en el seu magnífic llibre de memòries sobre l’escola nacionalcatòlica que alguns encara hem patit, es refereix a diverses peripècies d’aprenentatge memorístic, paraules de les quals ignoràvem el significat (ni ens importava gens) tot i que les repetiem com un lloro. Una d’elles li serveix de títol al referit llibre (El florido pensil), en base a un verset d’una lletra anònima de l’Himne d’Espanya: «Fuiste de glorias florido pensil, hoy reverdecen a un impulso juvenil». És un llibre molt divertit on per exemple també cita aquell trabucament de paraules que transformava el «impasible el ademán» del himne de Falange en «imposible el alemán», que els xiquets cantàvem sense picardia, sense preocupar-nos que allò no tenia cap significat ni que  poguera interpretar-se com una falta de respecte.

Aquestes anècdotes m’han fet recordar alguns casos que vaig viure en la meua època col·legial. Acostumats a una educació religiosa en castellà i a dir plegàries en llatí sense comprendre-les, la nostra curiositat pel significat de les coses s’havia relaxat prou. Resulta que Don Tomàs ens va ensenyar un himne piloteril i cursi per a retre-li pleitesia al director el dia del seu sant; començava amb «Como un himno de dulces acordes…». La tornada deia:

Viva, viva el buen padre

viva, viva!

Viva el amor

 trova y un canto en su loor

El últim verset em tenia desconcertat i no podia comprendre’l. Jo pronunciava més o menys «trovaiuncanto en su olor». Però … què recollita volia dir allò? És que algú s’havia trobat un bolo (=canto rodado)? Acàs el misteriós bolo feia pudor?  I què tenia a vore tot allò amb el buen padre? Misteris del segon mil·leni. No sé si recórrer a Iker Jiménez.

Un altre cas era Santo Domingo Savio, del qual jo deduïa que a més de sant era sabut, pel cognom. Em vaig assabentar de l’equívoc de rebot, quan vaig gosar corregir un professor perquè havia escrit el cognom del santet “erròniament”, amb ve baixa. I encara gràcies que tenia un amic Domingo, i no vaig cometre l’estultícia de confondre-li el nom amb l’ùltim dia de la setmana. Pense ara, passats els anys, que el vertader nom del santet havia de ser Doménico «en Italia, i en la China, señora», i que tampoc ningú li ha tremolat el pols per castellanitzar-lo.

El primer vers de l’himne de S. Domingo Savio també ocultava una d’eixes paraules misterioses: «Alzad el lábaro sagrado, de Jesucristo Redentor …». Però jo cantava una cosa ben diferent: «Alzad el ávaro sagrado…»; i clar, no podria comprendre com l’avarícia (u dels set pecats capitals), ni ningú que la practicara, podien ser sagrats.

Passats els anys, digerir tot aquest potatge em va ser útil a la meua professió. Després de tot, educar és transmetre un model, bé siga per a acceptar-lo, transformar-lo, o simplement rebujar-lo.