El misteri del moniato (o per què el moniato és una meravella)

Amics lectors, indiferents passius, autoritats, senyores i senyors: ja és estiu!
Saludem l’estació de la sensualitat carnal, de les epidèrmiques sensacions de llibertat! És el temps de sentir el tacte de l’aire mariner i l’aigua en la pell, de la voluptuositat de les suculentes fruites perfumades, temps de les faves de porrat, d’embriagar-se de la nit, de ballar, per exemple, un bolero a la llum de la lluna; de poder, per fi, seure a la fresqueta amb la botija d’aigua per a llegir un llibre o conversar ... Bé. Em pararé ací, abans que tant de saforeig mental vos provoque un atac de picor.

De fet conec també les creus de l’estiu: sabem que les vacances són el temps dels projectes frustrats per la calitja; l’època en què et trobes amb cent i la mare allà on vages, dels despertars amb les cames i braços convertits en favars per culpa dels mosquits. Temps de formigues i cutimanyes, de suoses i pesades digestions a l’hora de la sesta, d’apegaloses nits de basca en vetla, de sorolloses colles erràtiques de porromoteros malcriats, etc.

Però l’estiu és ja, per a mi, inclús un temps d’enyorances que em fa sentir nostàlgia de la canella i les boles de mantecao de vainilla de Ca-la-Mecus, de les projeccions de cinema a l’aire lliure i dels passeigs en barca per dins del port. Enyorança pel sabor d’aquelles peretes de Sant Joan de la galta roja; resignació de no poder collir bacores de la figuera de ma casa amb el pàmpol-figo, ni practicar caceres de grills i parots; evocació del record d’aquelles interminables converses amb els amics, amanides amb tabac i desamors fins la matinada, … i sobretot tristor per les grans absències —figuera i perera incloses—, que et fan sentir com un estrany en una festa on no has sigut convidat.

Comences a dubtar si ‘aquell’ encara ets ‘tu’, quan una inesperada fragància et reconcilia amb la realitat: la concupiscència de les estacions és, per a mi, essencialment musical i olfactiva. Associe l’estiu amb alguns temes musicals però sobretot amb algunes fragàncies naturals: el gesmiler, el galán de noche, les magnòlies i els donpedros, sense oblidar les flors d’alguns cactus com l’admirable Setiechinopsis. I no és per casualitat que la immensa majoria de les plantes que formen part de la mitologia local siguen forasteres en origen, com ara totes les citades adés. I és que el nostre terme té sobrades condicions per a la vida pròdiga.

Les campanetes de jardí o xuplamel•los

Formen part inseparable del meu paisatge sentimental i de les correries estiuenques de la infantesa. Són les flors d’una liana perenne de la família de les corretjoles (Convolvulàcies) originària de les zones tropicals d’Amèrica, que creix a una velocitat quasi perceptible,  enfilant-se per les tanques, parets, canyars, etc., i entapissant amb un mantell de campanes blaves qualsevol obstacle que pille per davant. El seu període vegetatiu és tropical i per tant molt ample, però el màxim esplendor coincideix ací amb el final de la primavera i principis de l’estiu.

Encara hui sent una antiga emoció cada volta que em trobe una tanca adornada per estes delicades campanetes, que pareix que li hagen furtat el color a la mar o al cel ras. S’obrin de matí, a ple sol, i eixe increïble color blau anirà guanyant tonalitats roig-púrpura segons van passant les hores. Contemplades de prop estes flors em deixen embeulat, i se m’antoixen una sublime expressió de la femeneïtat .

Calcule que la Ipomoea indica —així es diu la forastera, a part d’altres nombroses sinonímies botàniques— començaria a cultivar-se entre nosaltres a principis del segle XX com a planta de jardí, havent-se incorporat després a la flora nadiua. En realitat creix assilvestrada en molts països del món, on fins i tot és considerada una planta infestant. Ipomoea indica és la prova que es pot ser alhora infestant … i meravellosa!

Inicialment, el 1775 la va batejar com a Convolvulus indicus un botànic alemany, Johannes Burman, ubicant-la dins del mateix gènere al qual pertany nostra vulgar corretjola (Convolvulus arvensis). Posteriorment es crearia un gènere nou (Ipomoea) on es van englobar les nombroses espècies que han anat descobrint-se. La nostra, per raons de legitimitat nomenclatural, conserva un epítet específic erroni (“indica”), ja que en realitat és originària de l’Amèrica tropical i subtropical.

M’agrada molt el seu nom espanyol (“maravillas”) i no és menys encisador el que li dediquen els angloparlants: “morning-glory” o “ocean-blue morning-glory”. Aquest darrer nom (“meravella matinera de color blau-oceà”) descriu perfectament la fotografia adjunta, on els perfils dels volúmens dels tarongers recoberts per una autèntica  catifa floral, semblen ser ones encrespades de la mar.

De xiquets jugàvem a trenar les tijes flexibles d’aquesta enfiladissa, a mode de robinsonians cordells, fent-los servir per a nugar les canyes dels canyars i construir cabanyes, o per a cobrir-nos cap i cos amb garlandes de flors i creure’ns per un moment que participàvem de la glòria d’alguna divinitat pagana. Però sobretot ens agradava arrancar-li-les i xuplar el nèctar (futura mel) que acumulen a les profunditats del tub corol•lí. Operacions que solien acabar amb el cap i els seus orificis naturals plens de formigues en peu de guerra.

Degut a eixa propietat nectarífera, a Borriana aquesta meravella s’anomena xuplamel•lo, nom compartit per un primaveral gladiol silvestre (Gladiolus italicus) que antigament era tan abundant als horts que quan et fartaves de dessucar-ne flors, encara en quedaven prou per a collir-ne alguns  rams.

Però abans de tancar aquesta primera part xuplamel•lera, després de tan ditiràmbica i falagadora presentació, la sorpresa que vos guardava és que … els moniatos, paradigma d’allò groller i ordinari, o equivalent en sentit figurat a ‘persona de poc de trellat’, són els tubèrculs comestibles d’una altra espècie d’aquestes meravelles. Sí: el moniato és una Ipomoea!

(Continuarà)