La meua Lletra

La nostra gosseta, Lletra, ha complit 17 mesos; crec per tant ja podem dir que és una lletra majúscula. No és d’argent ni de cotó-en-pèl com l’ase de Juan Ramón Jiménez. És negra com el carbó i brilla com el xarol, excepte per una espècie de corbata blanca, i la punta de les pates i de la cua, blanques com escuma d’afeitar. Lletra és llarguiruda com una anguila, alegre i comunicativa, i té una mirada melancòlica i intel·ligent que la fa adorable. No puc dir que només li falte parlar, perquè tampoc no sap cantar. Però es desganyita lladrant els estranys, amb una veu bronca com la del cantant Barry White, del tot inapropiada per a una xica fina i de bona família com és ella. Sempre famolenca —en això ha eixit a mi—, sap gemecar quan vol doblegar-te la voluntad per a reclamar que li escudelles la ració diària o que la tragues de passeig.

A Lletra li agrada alçar-se sobre la barana de la terrasa, amb la mirada (o millor dit el nas) perduda sobre la mar. Què estarà pensant? Se sent com el Rey León, contemplant els seus dominis des d’eixa talaia privilegiada, una espècie de falcon crest? Potser haurà descobert pirates sobre l’horitzó i els vigila? O estarà preocupada per l’evolució de la crisi, interessada per saber què signifiquen expressions com ara “actius tòxics” o ”prima de risc”? (seràn comestibles –pensarà…¿?)  

Jo crec que el remoreig de la mar li aviva imatges ancestrals gravades en el seu ADN.  S’enrecorda de quan Borriana era un poble i els gossos i gats vivien en llibertat i feliços  mig solts pels carrers, descampats i teulades, sense por al cotxes. Els nostres iaios tenien una relació radicalment diferent a l’existent en l’actualitat amb els animals domèstics. Gossos i gats eren adoptats a les cases en tant que resultaven útils per a l’extermini de roedors, per a la vigilància de la propietat, o pel seu joiós cantusseig en rebre els primers rajos de sol. Eren un altra classe d’animal domèstic que aportava quelcom utilitari encara que no alimentari (gallines, porcs, etc.), ni de treball (haques, etc.). Les imatges del gosset ratoner ajocat al cabàs del portamaletes de la bicicleta camí del troç amb el seu amo, o el gànguil encadenat al carro lladrant, definitivament són història d’aquella Borriana rural i pobletana de segles passats.

El que tenim la gent hui a les cases són “mascotes”. No sé si les plantes mereixen eixe qualificatiu (com ara el cactus de l’ordinador), però pense que la mascota habitualment és un animal, foraster per més dades (tortuguetes de Florida, bulldog francés, gat de Siam, guacamayo venezolà, etc.), preferentment de raça reconeguda i amb pedigree, per la que pots haver pagat un no gens despreciable grapat d’euros (no és el cas de Lletra). La mascota, llevat d’animal de companyia, és un ser perfectament inútil com a guardià de la casa o per a les feines de camp, que serveix simplement al capritxo de xiquets i adults, i que fins i tot alguns esnobs pretenen fer servir de referència d’estatus social, com la roba de marca. Qui més qui menys viu hui tancat a sa casa durant moltes hores al dia, i ens relacionem uns i altres principalment a través de les ones electromagnètiques. Aleshores, la mascota és com un paisatge emmarcat en la paret però viu, una finestra oberta al món, un recordatori que l’exterior existeix. Paradoxalment, eixe interés creixent de la societat per la fauna exòtica, va en paralel a un desconeiximent i desafecte profund de la natura més immediata, la del terme i del propi país.

En qualsevol cas la mascota és un ésser viu a qui pots parlar-li sense cap vergonya i que no et du mai la contrària, en qui trobes una virtud prou escassa en els de la teua pròpia espècie: sap escoltar-te en silenci. I si no és un rèptil o un peix, inclús et comprén: en companyia d’un lloro o d’un gos te’n podries anar de copes.

Les mascotes són subproductes de les societats urbanes avançades, que han fet florir botigues especialitzades en la seua venda i alimentació, nous tipus delictius (tràfec i col·leccionisme d’espècies protegides), llegendes urbanes (cocodrils a les clavegueres de NY) i una nova i molt solicitada professió: els metges d’animals o veterinaris. Antigament als pobles n’hi havia predecesors anomenats menescals (un besavi meu ho era), especialistes en bestiar, animals domèstics dels que depenia l’economia i manteniment familiars de forma directa (cavalls, bous, porcs, etc.) però no en fauna exòtica o de luxe. Les mascotes no poques voltes patixen malalties pròpies dels humans, dels quals esdevenen una trista caricatura: obesitat, neurosi, diabetes, etc.

Vullguera que la meua Lletra fora lliure, però l’atzar ens ha fet a totsdos esclaus de la societat i de les circumstàncies en què vivim. Jo haig d’esforçar-me per no tractar-la com una persona, i ella ha de comprendre que no ho és, que és un gos. Li ho explique moltes vegades, sempre que la veig alçar-se sobre la barana de la terrassa, silenciosa i altiva, hipnotizada per la immensitat de la mar: 

-Jo també voldria volar com eixes gavines, però no puc. Saps?

Crec que Lletra simplement enyora poder rebolcar-se en l’arena humida de la platja, i es pregunta per què hauré de molestar-la cada volta que decideix incorporar-se sobre la barana a contemplar la mar. Per què cada estiu una màquina arranca i fa desparéixer els joncs i el perfumat fenoll de platja, les brosses que hi havia allí on va jugar un matí amb Kim, aquell gos tan guapo que ja no ha tornat a vore més.